..- La Núria? -diu la Marta sense acabar de creure-s'ho. S'aixeca i camina per l'habitació -. I com...? Quan...? Per què?
- Tot comença de molt enrere... Ara me n'adono que sempre l'he estimada, però fins que no l'ha passat això del Nacho jo...
- I com vas poder enganyar-me tot aquest temps? -diu dolguda.
- Jo també m'he estat enganyant, Marta. Ella no m'ha estimat mai, ni crec que m'estimi... Però jo he de saber si tinc alguna oportunitat d'estar amb ella... Tu ho saps molt bé, Marta. La Núria, malgrat els malentesos que ha hagut entre ella i jo, sempre ha estat l'amor de la meva vida...
- I jo què? Què he significat per tu?
- A tu també t'he estimat, però d'una altra manera. Aquests dies que l'he visitada tant sovint m'he adonat que encara sento una cosa molt forta per ella... És per això que no puc estar amb tu. No seria just per cap dels dos...
- Què penses fer? Dir-li? Perquè clar, ella no sap res...
- Res, i no sé si li diré. Ella està patint molt i el que menys necessita ara és un altre mal de cap.
- Això, a ella li estalvies i a mi me'ls dones... Mira, serà millor que marxis, vull estar sola...
- Marta, no vull que pateixes, de debò -diu ell acostant-se a ella.
- Deixa'm i fot el camp, si us plau.
- Marta...
- Què marxis! -diu cridant.
David se la mira entristit i desisteix de consolar-la.
Quan surt, Marta torna a seure en la cadira i comença a plorar.

Al dia següent, el Rafa arriba a la parada poc després d'haver obert.
- Bon dia, senyores! -diu molt content.
- Què fas aquí tan d'hora? -pregunta la Isabeleta.
- M'avorria a casa, sense fer res. Ja l'havia agafat el gust a això de treballar a la parada.
- Em sembla que hauré de fer un pensament i contractar-te -diu rient la Lola- Al cap i a la fi no l'heu portada gens malament entre tots dos.
- La mà laboriosa dominarà, la peresosa es farà tributària. Proverbis12:24.
- Si tu ho dius... El cas és que us mereixeu unes bones vacances.
- No tenim diners per anar enlloc -diu la Isabeleta.
- Us faré un préstec, a més de pagar-vos com cal el sou pertinent.
- I d'on trauràs els diners? -diu en Rafa.
- Tot i que el Jordi no em va tornar tot el que em devia, tinc una part. I no us preocupeu que ja m'espavilaré tota sola. O sigui que ja podeu mirar algun lloc baratet, això sí, per anar a descansar.
- Ho has sentit, Isabel?? Podrem tenir unes mini vacances!!!
Rafa, molt content, li demostra a la seva dona entrant darrere del puesto per abraçar-la i fer-li petons. Lola els mira satisfeta.
- Vaig corrent a una agència a veure què podem trobar...
- Rafa!
- Deixa'l dona! Us ho mereixeu!

El Fede es mira una càmara de fotografia platejada amb molt d'interès quan entra el Marcel. Es saluden i Marcel seu.
- Has vist quina meravella?
- És nova?
- Sí, me l'he comprada amb el que m'han pagat els de la revista pel reportatge que els hi vaig fer. Digital, molt bona resolució... Una passada! Per cert, vols prendre res?
- No, només volia passar per saber com et va amb la teva filla.
- Igual. L'Alba segueix ensopida i callada. M'estic plantejant la possibilitat de portar-la a un psicòleg a veure què em diu.
- Pot ser una bona idea. Escolta, igual és que troba a faltar passar temps en casa la Mari... Encara no l'ha vista des que heu tornat, oi?
- La veritat és que li he dit, però no vol anar, ni tan sols per jugar amb l'ordinador.
- No? Però si estava molt enganxada...
- Mira, cosa de nens! I això que va fer amics o no sé què...
- Amics? T'ho va dir?
- Sí, alguna cosa em va explicar i que el volia conèixer... Jo què sé! Aquesta canalla ja saps com va!
- Bé, jo me'n vaig -diu en Marcel- Gaudeix de la teva joguina nova!

Narcís juga a la màquina del milió a cal Peris quan surt la Cinta.
- Bon dia! Com està la teva mare?
- Bé, molt contenta...
- Escolta, Narcís, és que no obriu la nova lampisteria? Em pensava que hi serieu tot el mes preparant-ho tot per obrir.
- Portem uns dies de vacances. Decisió del Huari.
- I saps on ha anat mon germà?
- No, jo no sé res...
- Narcís, tot va bé?
- Sí, tot... Bé, no... És que no sé si t'ho puc dir o no...
- Dir-me el què? L'ha passat res al Quim?
- No ho crec..., bé, no ho sé. És que el Quim ja no treballa a la lampisteria. El Huari el va fer fora...
- Què dius? Això no potser... Si són socis...
- La Iolanda tampoc hi treballa...
- Mare de Déu, però per què? És que el Huari s'ha begut l'enteniment? He de parlar amb ell...
- Avui ha marxat amb la meva mare, potser demà el pots trobar...
- Gràcies, Narcís. T'agraeixo molt que m'ho hagis explicat...
Cinta se'n torna cap al bar molt preocupada.
Surten en aquest moment la Cecília amb l'Alba. Totes dues es dirigeixen cap a La Fusteria.

Pel camí es troben amb la Lola que va cap al Peris per esmorzar.
- Hola, Lola... -diu la Cecília. L'altra no contesta i passa de llarg.
- Vols esperar? -crida la perruquera- Em sembla que hauríem de parlar, no?
- No hem de parlar res tu i jo.
- Alba, maca, per què no vas tu sola cap a La Fusteria? La Lola i jo hem de parlar.
Alba fa cas a la seva avia i se'n va.
- No t'has adonat encara que no vull parlar amb tu de res? -diu Lola.
- No ho entenc... Va passar i ho hem d'assumir.
- Deixa'm en pau! Mai hauria d'haver acceptat acompanyar-te en aquest maleït creuer. No saps com estic de penedida.
- Lola, em sembla que com no reaccionis, acabaràs penedint-te però d'una altra cosa... Pensa-ho bé. Em sembla que encara no ho has fet.
Cecília, seriosa, la deixa i se'n va cap a La Fusteria.

Quan arriba, l'Alba té al seus peus, la càmera digital del Fede, trencada, i al seu pare escridassant-la.
- Què ha passat? -pregunta la Cecília.
- N'estic fart de aquesta nena malcriada que fa el que li dóna la gana. No va i em tira a terra aquesta càmera que m'acabo de comprar?
- Alba, per què ho has fet? -diu la Cecília
- Li estava ensenyant perquè em feia il·lusió i mira el que fa! No saps que això costa molts diners!!?? -crida el Fede.
L'Alba comença a plorar i surt fugint d'aquell lloc.
- Mira el que has fet!
- No, si a sobre, la culpa serà meva! No et fot!
Cecília surt darrere de la seva néta per intentar trobar-la.

Una mica més tard, Rafa torna a la parada per recollir a la Isabeleta.
- Ja tenim feta la reserva. Anirem a una casa rural! Està a l'interior, rodejada de pins. Una meravella!
- Rafa, com ets!! T'estimo tant...!
Rafa i Isabeleta es fan un petó.
Lola tanca i tots tres surten del mercat. Travessen el carrer i s'aturen un moment en una cantonada. De sobte, tornen a mirar cap a l'entrada del mercat i veuen que surt fum.
- Ei, mireu! -diu la Lola.
- Foc, sembla que s'ha calat foc... -diu la Isabeleta.
- Anem-hi!
- No, espereu aquí. Ja hi vaig jo a mirar... -diu el Rafa.
- Vaig a trucar als bombers -diu la Lola.
Rafa entra. El mercat està ple de fum. Les parades de la Lola i la Remei es cremen. Rafa té molt poca visibilitat. Es treu el braç dels ulls i mira al terra. Trepitja un lìquid que sobtadament, cala foc. Dóna mitja volta per fugir...
Lola i Isabeleta esperen fora quan escolten una explosió...

Channing