.. Francisco està al Peris on xerra amb el David:
- I tu què? No marxes de vacances?
- Ui, nosaltres no... La Laura treballa al súper o sigui que faré de mestressa de casa per uns dies.
- Que també està bé. Clar que podries tenir el bar obert i així els que no tenim res a fer podríem venir...
- Estaria bé, eh? -diu fent un riure forçat
- I els teus pares?
- Ells marxen demà...

Baixen del pis la Cinta i el Peris:
- Que et dic que millor deixar-los tranquils... La Irene no estava gens còmoda i no hauries d'anar a complicar-ho tot més.
- M'és igual el que diguis, Peris. Necessito parlar amb ella i explicar-li els fets que coneixem.
- Cinta, potser cometràs una equivocació. No te n'adones del mal que li pots fer?
- És un risc que he d'assumir.
- I et presentes a casa seva sense saber si estarà sola o no?
- Ho està, fa una estona l'he trucat per telèfon. El Felip tenia una reunió, i a més, l'ha semblat bé que vagi a veure-la.
- Molt bé, molt bé... Però després, no vinguis penedint-te.
Cinta surt del bar amb decisió mentre el Peris entra darrere la barra:
- Aquesta dona és més tossuda que una mula!
- Va papa, no rondinis tant i deixa-la. Sap el que es fa.

Al mercat, tot està molt tranquil. Lola, Isabeleta i Pilar xerren en companyia de la Roser:
- Et trobes bé, Pilar? -pregunta la Lola.
- Sí, ja tinc assumit que la Dessi se'n va...
- En arribar a casa a les tantes, es va posar a plorar -afegeix la Roser.
- Però vindrà de tant en tant, no? -diu la Isabeleta.
- Sí, però els nens ja se sap... obliden aviat quan deixen de veure a algú sovint.
- I vostè què farà ara a la farmàcia? -pregunta la Lola a la Roser.
- No ho sé. De moment, la noia aquesta que se l'ha quedat, la Blanca, vol tenir-la tancada uns dies per pintar-la i no sé què. A mi no m'ha comentat res sobre si seguiré treballant amb ella o no.
- Hauries de plegar ja, Roser -diu la Pilar.
- I què faig? Torno a quedar-me tancada a casa?
Un missatger arriba a on son elles:
- Lola Bonastre?
- Sí, soc jo.
- Signi aquí...
- Apa, Lola... Quin ram de flors... -diu la Isabeleta -. És el teu aniversari i no ens has dit res?
- No... què va! A veure què diu a la targeta...
Lola col·loca el ram darrere del taulell i agafa el sobre. Treu la targeta i llegeix en veu alta:
- "Me cuesta olvidarte. Nelson". Mira aquest!
- Sembla que el teu marit et vol dir alguna cosa -diu la Pilar.
- Doncs ho té clar -diu estripant la targeta.
- Bé, jo me'n vaig. He de preparar el dinar. Adéu noies! -diu la Roser.
Pilar torna a la seva parada i les altres dues entren a la seva mentre la Lola no li treu l'ull al ram.

Narcís, Ivan i Teresa entren en la perruqueria.
- Ja son aquí -diu la Montse -. Segur que no us fa res quedar-vos soles? Encara que tinguem tancat per fer neteja no voldria...
- No pateixis per res -diu la Cecília.
Narcís li fa un fort petó a la Mari i després la Teresa i l'Ivan.
- Que tinguis sort, nena... -li diu la Teresa.
- Gràcies!
- La teva avia està a casa?
- No, a la pensió. Vol estar treballant fins al darrer dia, de fet com jo.
- Vull acomiadar-me d'ella, i sinó, ja aniré a casa teva... Quan marxeu?
- Demà pel matí.
- Va, anem. No vull estar-me tot el matí al centre comercial -diu la Montse -. Fins després, noies!
Tots quatre surten. Narcís al passar per un quiosc, compra la revista dels divendres que normalment li regalava l'Eva.

Anant al seu rotllo, busca la secció dels horòscops on llegeix que el que es diu és vàlid per tot el mes d'agost. El seu diu:
"Aquest més serà protagonista l'amor però en una de les moltes formes en què te'l pots trobar: un/a amic/ga pot aportar-te coses de les que gaudir".
- De què em sona això? -mormola el Narcís.
- Deies alguna cosa? -pregunta l'Ivan.
- No, res...
- Va, anem, no us entretingueu -insisteix la Montse.

Irene entra en el saló amb dues tasses de cafè, una per ella i una altra per la Cinta que està asseguda al sofà. La cara de la Irene no expressa gens d'alegria, més aviat sembla reflectir una mena d'amargor continguda.
- Et trobes bé?
- No sé com em trobo... Bé tinc clar que no, però malament tampoc. Al cap i a la fi, estic vivint una situació que he decidit viure.
- Mira, Irene... Han passat molts anys des dels temps en què tu i jo ens ho explicàvem tot. I no sé si tinc cap dret de ficar-me a la teva vida, però han passat algunes coses que em fan estar amoïnada per tu.
- Potser necessito que algú es fiqui en la meva vida per parlar d'ella.
- Estic amoïnada pel teu matrimoni... Esteu bé el Felip i tu? Aquests darrers dies han passat coses difícils d'entendre o de creure... i anit a La Fusteria, les sospiten que alguna cosa no era normal es van com confirmar...
- Què creus que va ocórrer anit, Cinta? -diu serena i prudent.
- Aquelles mirades entre el teu marit i el cambrer... Clar que això ens hagués passat desapercebut sinó fos perquè el Peris va trobar en casa vostra a aquest mateix noi el dia en què tu dius que vas anar a Blanes. No podíem creure el Peris i jo el que tot això significava. Si tu no hi eres, i aquell noi estava aquí...
- Quan es van trobar ahir em volia fondre. Quina vergonya! Sé que Felip no havia perdut el temps, com és habitual, i que es coneixien.
- Habitual? Però què intentes dir, Irene? Que ets conscient de les aventures del teu home? Que saps amb qui s'entén el Felip?
- Cinta... -diu la Irene assentint amb el cap i enfonsant-se anímicament

Cari entra en l'habitació de la Marta on ella i la Paquita miren un àlbum de fotografies.
- Qué, niña! Ya lo tienes todo a punto?
- Sí, Cari...
- Sientese con nosotras, Cari -diu la Paquita -. Estamos repasando fotos de cuando la Marta era una niña.
- Ja ni recordava que guardaves aquest àlbum. Mira aquesta plorant! Què lletja!! -diu rient.
- Ens hauríem de fer una foto les tres. Así recordaremos siempre este momento, ¿qué le parece Cari?
- A mi? Estupendamente.
- Vaig a buscar la càmera.
Paquita surt de l'habitació i Cari s'apropa a la Marta posant-se les ulleres.
- Eras tan guapa de niña como de ahora.
- Gracias Cari. Mire, aquí estoy con mi padre... Me l'estimava amb bogeria.
- A ver... ¿me dejas verlo un poco más de cerca?
Paquita arriba amb la càmera de fotos i la col·loca damunt d'un moble.
- Va, esteu preparades que la poso en automàtica...
- A este hombre lo he visto yo...
Paquita seu en el llit al costat de la Cari que no li treu l'ull al àlbum.
- Cari, atenta... mire a la cámara...
- Este hombre...
I quan surt el flash, Cari mira cap endavant i recorda on ha vist aquella cara...
- El niño del mercao... -diu ella.
- Què diu, Cari?
- El niño que me robó el monedero... Hace poco lo volví a ver, ¿recuerda Paquita? Se lo comenté...
- Sí, a la salida del mercado. Me dijo algo de una foto...
- Buscaba a su padre... Me enseñó una fotografía... Salía en ella este hombre con un niño...
- Què està dient? -diu la Paquita rient -. És impossible... Es deuen semblar i ara se confunde...
- Paquita, le aseguro que son el mismo hombre. Aquel niño buscaba a su difunto marido...

Irene surt del bany després d'haver-se rentat la cara, tornant a seure al costat de la Cinta:
- Aviat farà dos anys... Una tarda vaig arribar abans d'hora a casa meva i vaig enxampar al Felip amb un home al nostre llit. Va ser un cop terrible. Imagina't! Quan l'altre va marxar, i després que trigués molt temps en calmar-me d'aquella manera, Felip va parlar amb mi...

- Perdona'm Irene - deia el Felip al costat de la Irene -. No volia fer-te això... Però no he pogut reprimir-ho per més temps...
Irene plorava estirada en el llit d'un dels seus fills.
- Tu no saps el que és assumir que realment els teus desigs son més forts que la teva raó... No podia estar més temps donant-li l'esquena als meus instints... Em sentia tancat, engabiat en una persona que no era jo... He hagut d'aguantar més de 35 anys...
- I havies de fer-ho a casa nostra... mal parit? -deia Irene plorant.
- Em sap tan de greu... T'ho anava a explicar perquè aquesta situació no podia continuar. Creu-me, no volia fer-te mal... Era jo reprimint-me qui em feia mal, necessitava estar amb homes, ho desitjava...
- Per què m'ho has hagut de fer..., per què...?

- La veritat, Cinta, que sospitava que alguna cosa no funcionava en el nostre matrimoni. Portàvem molts mesos sense fer l'amor, quasi no sortíem, ja no era res atent amb mi...
- Però això que m'expliques va passar va dos anys... i estàs amb ell...
- Cinta, no m'ho retreguis... però què podia fer jo? Amb tres fills, sense feina... Jo només ajudava de tant en tant al Felip. Vaig estar un temps vivint en un hotel i el món se'm queia a sobre. M'adonava que la meva vida no seria res allunyat d'ell... Vivia econòmicament molt bé, i vaig pensar que no seria tan horrible seguir al seu costat...
- Però Irene?? No et podies haver divorciat? Això que em dius no ho entenc, em costa de pair-ho...
- Quan portes anys vivint de la manera que jo ho faig, ets capaç de fer el que sigui per continuar-ho... No puc demanar el divorci, em quedaria sense res, al carrer...
- I els teus fills?
- Què? Els meus fills què? M'haurien de mantenir? Ells no saben res.
- No ets una vella, Irene. Ets intel·ligent, tens capacitat per fer moltes coses a la vida... Conec moltes dones que a la teva edat o més grans han hagut de començar de zero... Tu has triat l'opció més còmoda i infeliç... Però què heu fet aquests dos anys?? Com ha estat la vostra vida matrimonial? La teva personal?
- Després de viure al hotel, jo vaig parlar amb ell... Li vaig proposar que em deixés tornar a casa. A mi em seria indiferent que ell tingués aventures, jo vaig dir-li que també les tindria. I així va ser. Ell es continuava veient amb homes..., de fet com jo.
Quan vam arribar a Sant Andreu jo ja sabia a què dedicaria el seu temps lliure...
- Però si sempre estava reunit... Això dèieu.
- Aquesta era l'excusa oficial... La majoria de les reunions que diu tenir no son de negocis, sinó de plaer...
- I tu ho saps! No m'ho puc creure...
- Cinta, jo també vaig buscar-me les meves aventures... I a mi em sembla bé aquesta vida que portem si no fos per les mentides que esquitxen als amics..., com vosaltres.
- Mentides? Continuo sense entendre't.
- Quan vaig tornar de Blanes, em va trucar l'últim amant que he tingut i amb qui volia tallar definitivament. Per això vaig marxar a València.
- Cap fill teu va patir un accident?
- No, cap... Havia d'anar per trencar amb ell definitivament. I ho vaig fer. Al principi m'ho va posar tot molt maco i fàcil, fins i tot em va proposar que em divorciés... però no ho veia clar. Era l'advocat del meu marit i sabia com podia treure'l profit.
- Penses seguir amb aquest tipus de vida plena de mentides i enganys? O seràs forta, valenta... i afrontaràs com ho hauries de fer aquesta situació que veritablement és de bojos...??
- Soc feble i covarda..., no puc fer una altra cosa que seguir així...
- Tard o d'hora t'adonaràs que no és la vida que mereixes. Acabaràs odiant-lo, t'odiaràs a tu mateixa... i quan vulguis trobar la sortida serà massa tard...
Irene, planta cara al teu futur! Pensa en tot el que m'has explicat, en tot el que has viscut! Vols viure així la resta de la teva vida?
Cinta agafa de les mans a la seva amiga que passa per un mal moment.

Montse i la seva família surten del centre comercial amb el que han comprat. Caminen per la vorera que rodeja l'aparcament. Narcís fa una ullada al seu voltant i es fixa en una escena que està ocorrent entre uns cotxes.
Narcís para atenció. Veu a una dona empaitant a un nen i cridant-lo. La dona s'ajup i agafa del sòl un objecte que poc després llença al terra, trencant-lo. El nen comença a plorar, tapant-se el cap amb els braços mentre la dona l'aixeca la mà amenaçant-lo.
- Mama... Mira -diu el Narcís.
- Què vols que miri? Va, anem, tinc pressa.
- Aquella dona està cridant al seu fill.
- És veritat! -diu l'Ivan fixant-se -. Quina bronca li deu estar fotent.
Montse també para atenció quan se n'adona de qui son.
- Espereu-me aquí. Ara torno.
Decidida, s'apropa fins on son aquella dona i el nen que ja està ficant-se al cotxe.
- Anna! Què està passant?!
- Montse...! Què tal?
- Què estàs fent? Amb el Karim? Aquí, davant de tothom!
- No sé de què em parles.
- No? L'estaves cridant i aixecant la mà...
Montse mira al terra i es troba el cotxe teledirigit trencat.
- Com pots tractar-lo així?
- No estava sent obedient. Tu no saps com s'ha comportat dintre mentre compràvem!
- I què? Mira'l! Plorant, nerviós!
- No és assumpte teu com el tracto o el deixo de tractar. I ara disculpa'ns, tenim pressa.
La conversa termina sense dret a rèplica. Anna puja al cotxe. Montse s'aparta.
Quan el cotxe tira marxa enrere, trepitja la joguina del Karim destrossant-la per complet.
Montse es queda mirant com s'allunyen mentre el nen la mira des del seient per la finestra del darrere.
Montse torna a reunir-se amb la seva família dient:
- No m'ha agradat gens aquest comportament...
- Què ha passat filla? -pregunta la Teresa.
- Tinc la sensació que alguna cosa dolenta passa... -diu la Montse.
Tots es queden estranyats, reprenent el seu camí.

Per la tarda, els carrers de Sant Andreu queden pràcticament deserts. Molts establiments ja no estan oberts, amb els cartells penjats que anuncien el seu tancament, alguns fins al setembre, d'altres fins una setmana abans.
En un dels carrers, un taxi espera a que surti la Irene del portal de casa seva amb equipatge.
En un altre, és la Marta qui l'agafa per portar-la a l'estació de Sants.
I mentrestant, la Mari acaba d'empaquetar les últimes coses.
- Ay, niña... Qué cansada estoy hoy!
- Abuela, siéntese en el sofá y deje que yo me encargue de todo. La verdad es que veo el piso vacío y me da un no se qué irme...
- Tú ya tienes tomada tu decisión. Ahora debes ser valiente y llevarla hasta el final.
La Desi juga en la catifa, davant de la Cari. Sona el timbre de la porta i Mari obre. És la Teresa:
- Passi... Vaig a terminar de recollir.
Teresa i Cari es saluden. Totes dues seuen al sofà...
- Ya falta menos, eh Cari?
- Sí... y no crea que me resulta fácil, Teresa. A mi nieta no le he dicho nada, pero me da mucha pena irme de aquí. Voy a echar tanto de menos a la gente que quiero...
- Pero nos volveremos a ver. Y cuando vuelva, podrá ir a nuestra casa... A la mía y a la de Alfonso.
- Ay, sí -diu rient -, mire que hemos sudao la gota gorda, eh? Pero al final, todo ha salido muy bien y se va con un hombre muy apañao.
- Sí que es cierto... Será toda una aventura que no esperaba vivir a estas edades.
- Nunca se puede decir no a nada. Que la vida es muy puñetera!
Totes dues riuen provocant tos en la Cari.
- Vol un got d'aigua?
- No, no, gràcies senyora Teresa. Ya se me pasa... Ay, es que a veces se te va el aire por otro lado y no vea que jodido...
- Bueno, no quiero entretenerla más, que seguro que querrá descansar. Sólo quería despedirme de usted y decirle que me alegro mucho de haberla conocido...
- Igualmente Teresa! Rezaré por usted y los suyos todos los días...
Les dues dones s'aixequen i es fan una forta abraçada i uns petons. Després, Teresa se'n va.
Cari comença a tenir una mica més de tos. S'apropa a la Desi i intenta agafar-la però desisteix al no tenir forces i pren la decisió de seure al sofà. La tos de mica en mica se li va passant. Poc després surt la Mari amb un got d'aigua.
- Tome abuela, para que se le pase esa tos que parece que no se le va.
Mari s'acosta a la Cari fins posar-se davant d'ella. La mira.
- Abuela... -li diu.
Però Cari ja no la podrà respondre... mai més.

-CONTINUARÀ...

el proper 18 d'agost

Channing