.. Núria entra en la botiga de roba on es troba la Marta, asseguda en un tamboret amb cara de preocupació.
- Hola... Què tal estàs? No fas bona cara -diu la Núria.
- No estic massa fina últimament. I tu què tal?
- Molt bé. He vingut per acomiadar-me, me'n vaig uns dies de viatge amb el Marcel.
- Ah, què bé... -diu poc entusiasmada -. I a on?
- No ho sabem Agafarem el cotxe i a on es porti el destí...- diu rient.
- Què poètic... Jo també marxo uns dies fora de Sant Andreu. Em convé pensar sobre el meu futur... He de prendre decisions.
- Com ara...? Segur que et trobes bé?
- Estic dubtant si tirar endavant amb la botiga o tancar-la. Tampoc rutlla gaire i els diners no em plouen.
- Penses tancar-la?? Amb el que t'ha costat muntar-la?? Marta..., a tu et passa alguna cosa.
- I com t'ho faràs a La Fusteria? Deixes sol al Fede?
- No! He trobat un substitut, i nena... quin substitut!

- No sé jo aquest... -diu remugant el Fede -. Molt bona planta però no tinc molt clar que sàpiga sortir-se'n quan hagi feina.
- Dóna-li una oportunitat que ja l'estàs sentenciant -diu el Marcel mentre es miren al Sanchís.
- La teva novia xato, té un morro que se'l trepitja.
- Tu confia en ella. A més, és un noi amb bona presència. Segur que t'atrau noves clientes joves i guapes.
- Sí, això sí que pot ser -diu el Fede mentre menja quicos.
- I el teu problema amb la Tona?
- D'aquí dos dies tinc cita per fer-me les proves. El meu advocat ha mogut uns fills per poder anar ràpids amb aquest assumpte. Quan li demostri a la Tona que és una mentidera... -diu amb cara de satisfacció.
- I has pensat què passarà, què faries... si ella té raó?
- No siguis gafe tu ara! Ei, mira! La teva novia! Núria entra i fa un petó al Marcel, tots dos molt somrients.
- Què tal va el meu substitut?
- No triguis molt en tornar -li diu el Fede en veu baixa somrient.
- Vinga nano, ens anem...
Marcel i Núria s'acomiaden del Fede abans de marxar.

Sona el telèfon en la perruqueria. Montse surt del magatzem per contestar mentre la Mari i la Cecília se'n carreguen d'unes clientes.
- La Permanent, digui'm?
- Montse? Soc en Marc, el Marc Bonet...
- Marc!! Quina sorpresa! Com està?
- Molt bé! Però no em tractis de vostè, ja vam quedar que no ho faríem.
- Sí, és clar. I el Karim com està?
- Jo el trobo molt bé. Et trucava perquè demà és el seu aniversari i li volem fer una festa a casa. El Karim ens ha preguntat si vindries i no hem sabut contestar-li, clar... Què li dic?
- No sé jo...
- Va dona, anima't, al nen li farà il·lusió.
- D'acord doncs. On i a quina hora? - Montse pren nota del que li estan dient -. Molt bé Marc, fins demà.
- Cita amb un home? -pregunta encuriosida la Cecília.
- No ben bé. M'ha trucat el Marc, el pare d'acollida del nen sahrauí. Diu que el nen vol que vingui a la festa del seu aniversari.
- Què bé, no?
- Sí... No sabeu quant he estat pensant en aquest nen tots aquests dies, no m'he pogut treure la seva mirada del cap. M'ha fet pensar tant en el Huari...
- Segur que et portarà bones coses aquest nen. Sinó, per què va voler el destí que et truqués a tu precisament? -diu la Mari.
Montse la mira sense poder donar-li una resposta i torna a entrar en el magatzem.

Marta està endreçant una mica l'aparador. Una dona es deté davant d'ell. Marta aixeca la vista i veu a la Dora. De seguida entra, l'altra la rep i totes dues s'abracen.
- Què tal estàs Marta?
- Mira, vaig fent. I tu? Com és que has vingut per aquí?

- Per veure a la Kristina. Tinc lliure aquest matí.
- És cert, està a l'hospital... Com es troba?
- Molt bé, ara ha d'estar en rehabilitació per recuperar-se del tot.
- Dóna-li records de part meva.- Tranquil·la, no pateixis. Marta, el Fabra m'ha comentat una cosa respecte una conversa que vau tenir a la farmàcia...
- Sí, ja la recordo...
- I què? Com va acabar allò?
- Doncs vaig anar al ginecòleg... i sí, Dora... seràs àvia -diu la Marta posant-se a plorar.
Dora la torna a abraçar, emocionada també.

Fede s'apropa al Sanchís:
- Ei, haig de sortir una estona. Confio en tu perquè portis el bar, eh? Ara torno.
- Tranquil. Tot estarà al seu lloc quan torni.
Fede surt i Sanchís treu el seu mòbil. Ràpidament, escriu un missatge i l'envia.

Dora es pren un cafè a la pensió acompanyada de la Paquita:
- Esperar un fill hauria de ser el fet més maco que li passés a qualsevol dona, i en canvi, la Marta... no deixa de plorar per això.
- La meva filla ho ha passat tan malament aquests darrers anys..., que quedar-se embarassada de l'Albert és com la guinda d'un tràgic pastel. Ha estat un cop molt fort per ella.
- Ho entenc. Pensar que seré avia em produeix una barreja d'emocions que em costa ordenar, saps? Per una banda alegria pel fill que espera. Per altra, amargor al pensar que l'Albert no podrà gaudir del seu fill, no el veurà créixer, no sabrà el que és ser pare. Pobre fill meu...
- I amb el Fabra què tal? Com us va?
- Bé... És curiós! Porto pocs dies vivint a Granollers i me n'adono ara l'important que era el Vicenç en la meva vida. Tot el que feia, com es preocupava per nosaltres a casa..., i mai ho he sabut valorar. Ara soc conscient que moltes vegades he sigut molt injusta amb ell.
- Heu parlat del tema del divorci?
- No, i no sé si ho farem. Ara només tenim ulls per la nostra filla, i ell està pendent de traspassar la farmàcia. Jo, vivint fora, tampoc tinc ganes d'estar pendent d'això.
- Uix, encara no us divorcieu i torneu a viure junts.
- No ho crec, Paquita. La nostra història ja es va acabar...

Fede torna a La Fusteria i quan entra es queda molt sorprès al veure que el local està ple de gent. S'apropa al Sanchís:
- Ostres nano, quant ambient que hi ha a aquestes hores...
- No ho sap bé, jefe... -diu somrient.
- Però no sé, trobo estranya alguna cosa -diu el Fede mirant la gent -. Vaig al magatzem.
Quan Fede se'n va, un dels nois que està allí s'aixeca i s'acosta al Sanchís:
- Aquest és el teu cap?
- Sí... Però és hetero...
- Quina llàstima, perquè està per menjar-se'l! -diu rient.
El noi torna a seure. Sanchís fa una ullada i mira a tots els clients: tots homes. I somriu mentre agafa un got i el comença a eixugar amb un drap.

Núria i Marcel circulen per una petita carretera mentre es fixen en el paisatge tan maco que els rodeja.
- Hem d'estar a punt d'arribar -diu ella.
Poc després, detenen el cotxe en la vora i baixen. Núria treu un ram de flors i s'acosta a un pas a nivell mentre Marcel es queda en un segon pla. Núria deixa el ram al terra. Mira les vies del tren i tot el que l'envolta. Poc després, torna al costat del Marcel i s'abracen mirant el paisatge que tenen al seu voltant.
- Gràcies per portar-me. Necessitava acomiadar-me del meu pare en el lloc on va morir... Ja ens podem anar...
- No vols quedar-te una estona més?
- No, ja no cal...
Marcel i Núria pugen al cotxe i traspassen la via del tren per continuar el seu viatge, deixant darrere d'ells, el ram de flors.

-CONTINUARÀ...-

Channing