.. Montse arriba a casa de la festa d'aniversari del Karim. Saluda a la família i seu en el sofà.
- Què tal filla? Com t'ho has passat?
- Molt bé! El Marc i l'Anna han fet una bona festa. Tenen un jardí enorme... I ell molt amable amb mi tota l'estona.
- Me n'alegro molt. Estic fregint mandonguilles per sopar. Tens gana?
- No massa. I els meus fills?
- L'Ivan encara no ha tornat. El Narcís porta una estona en la seva habitació. Pots dir-li que el sopar està quasi fet?
- Vaig a cridar-lo...
Montse es dirigeix cap a l'habitació del seu fill. Pica la porta i entra. Es troba al Narcís llegint un llibre sobre el sistema solar.
- No tens gana? El sopar és a taula.
- Mama, tu sabies que la lluna ens pot influir?
- Això diuen... I tu d'on ho treus?
- M'ho ha dit una amiga. Mama..., els home llop ja no existeixen, oi?
- Em sembla que no, rei. Va, vine a sopar.
Ella marxa deixant la porta oberta i ja en la sala, es deté davant unes fotos que té damunt un prestatge: son les de l'Isaac i el Huari.

A La Fusteria, Dani i Clara prenen una copa però ell no es troba a gust:
- Ens anem ja a casa?
- Encara és d'hora... A més, aquí avui s'està millor que altres cops. Llums tènues, música diferent amb marxa però sense atabalar... I això està ple! Trobo un molt bon ambient...
- Massa ambient diria jo! Mira, fes el que vulguis però jo no vull estar aquí, envoltat d'aquest... ambient.
Dani es pren el que li queda de cervesa i se'n va. Clara, sorpresa, es pren també el que li queda i va a la barra a pagar.
- Ja se n'ha anat el Dani?
- Sí, Fede. Està molt estrany últimament. No sé quina mosca l'ha picat amb els clients que tens. Cobra't.
- Des que ha començat el noi aquest, tinc el bar sempre ple. Estic fent negoci...!! -diu content
-. Saps alguna cosa de la teva filla?
- Només que han arribat bé. Tampoc tinc ganes de tenir-la controlada. Que faci el que vulgui. Vinga, me'n vaig. Adéu!
Fede s'acosta al Sanchís:
- Xaval, no sé com t'ho has fet però molt bé, eh? -li diu mirant la gent.
El cambrer només somriu i segueix fent la seva feina.

Al matí següent, a l'esmorzar, Clara discuteix amb el Dani:
- No sé què et va agafar anit a La Fusteria...
- No m'agrada sentir-me tan observat. És que no et vas adonar?
Max està a punt d'entrar al menjador però es queda escoltant darrere de la porta:
- De què m'hauria d'haver adonat?
- No sé com el Fede pot permetre-ho. No m'ho esperava d'ell.
- Dani, no sé de què m'estàs parlant...
- Clara, obre els ulls!! La majoria de gent que anit estaven en La Fusteria eres marietes...
- Vols dir homosexuals... gais...?
- Anomena'ls com vulguis! No puc estar en un lloc així...
- Dani, m'estàs deixant de pedra... Ara resulta que ets racista? També et sentiries incòmode si fossin immigrants?
- No comparis, eh? Aquesta gent son malalts!
- Mira... marxo a esmorzar al Peris perquè aquesta conversa és del tot incomprensible. No m'esperava que tinguessis aquesta mentalitat.
Clara agafa les claus i se'n va. Dani es fica en la cuina quan surt el Max com si res.
- Bon dia... -diu anant a la porta.
- Hola, Max. On vas?
- Surto. És que he quedat.
- Tan d'hora?
- Sí, per anar a la platja. S'està millor ara que no més tard. Bé, me'n vaig. Adéu...
Max surt i Dani es queda intranquil. Obre la porta de la nevera però la tanca d'un cop. Busca les seves claus i quan les ha trobat, també marxa.

Al Peris sona el telèfon, contestant la Cinta.
Mentre, arriba la Clara que seu amb la Paquita. David s'apropa a la seva taula per prendre nota del que volen:
- I com està la Marta? -pregunta ell.
- Doncs fent l'equipatge. Se'n va de viatge uns dies a Lleida.
- I de la resta bé?
- Sí... de la resta bé.
- Ara us porto el que heu demanat?
- La resta? -pregunta la Clara -. De què parlava?
- No li diguis a ningú però... la Marta està embarassada.
- Què dius? De l'Albert?
- Sí filla... es va endur un bon disgust. Ara sembla que ho està acceptant però està sent un tràngol molt dur...

En una altra taula esmorzen la Laura i la Mari:
- Ja ho tens tot a punt? -pregunta Laura.
- Més o menys. Estic rebentada..., no recordava ja el que era fer mudances. Clar que quan vaig arribar al meu pis, no portava res.
- Recordes quan ens vam conèixer?
- A la pelu... Vam parlar de tot. I després em vas regalar el cotxet...
- I et vaig fregar el terra... -diu Laura rient amb la Mari -. No saps quan et trobaré a faltar, nena...

Peris surt de casa seva i es posa darrere la barra mentre David serveix a la Paquita i la Clara.
- M'ha trucat la Irene... -li diu la Cinta al Peris.
- I què vol ara?
- Ens volen convidar a sopar demà. Jo li he dit que t'ho consultaria...
- Jo no vull saber res del Felip. Em sembla una persona menyspreable i deshonesta.
- No sabem si li fa el salt o no a la Irene. I no podem refusar la invitació. O sigui que li diré que sí. Sopem aquesta nit.
- Com vulguis, però no em demanis que estigui simpàtic amb ells.

Max arriba a la porta del Peris i li fa una senyal al Joan Serafí que surt. Tots dos marxen... i darrere d'ells, el Dani.
Pel camí, Max l'explica al Joan la discussió que ha sentit abans a casa seva.

Cari entra al Peris. Saluda a la Laura i després s'acosta a la taula de la Clara i la Paquita, saludant-les.
- Cuando quiera nos vamos...
- ¿No quiere tomar nada?
- No, ya lo haré después, en la pensió.
- Bé Clara, et deixo. Marxo a comprar amb la Cari. Vaig a pagar.
- No, deixa-ho. Ja ho faré jo -diu a Clara.

Cari i Paquita arriben al mercat on es troben a la parada de la Pilar, a la Teresa amb l'Alfons. Tots quatre es saluden i la Teresa presenta al seu acompanyant:
- Ya tenía ganas de conocerlo. No sabe el patiment que nos ha hecho pasar!!
- Sí, sí -diu rient l'Alfons -. La Teresa ya me ha explicado.
- Pues me alegro mucho haberlo visto antes de irme. Es que me vuelvo a mi pueblo en Graná, ya llevo mucho tiempo fuera...
- Abans que se'n vagi, aniré a la pensió per acomiadar-me -li diu Teresa.
- Això espero... -li respon la Cari rient -. Al final me iré hablando el catalán...!
Alfons recull el que han comprat, paga i se'n van.

Narcís es troba a la futura fusteria amb l'Emili:
- M'han dit que la lluna influeix en les persones... Tu creus que es veritat?
- Diuen que sí. Suposo que per això a algunes persones li diuen llunàtiques, perquè fan coses influenciades per la lluna.
- Però un llunàtic és un boig. La lluna ens fa coses bones...
- I dolentes.
Entra la Gemma amb mala cara i la mà a la panxa.
- Emili... Emili...
- Gemma? Què fas aquí? Hauries d'estar en casa, fent repòs...
- És que havia de baixar a comprar una cosa i ara em fa mal la panxa...
- Estàs malalta, Gemma?
- No, Narcís... Em sembla que estic de part...
- Ara? Però si encara et quedaven una setmana, no?
Gemma es queixa i els dolors cada cop son més intensos. L'Emili, ràpidament, truca a una ambulància.
- Ja està de camí, tranquil·la... Narcís, truca al Dani. Que vingui de seguida. Gemma, anem a la porta...

Paquita i Cari surten del mercat fent un passeig.
- Cari! Hem oblidat les panses.... las pasas! Espéreme aquí que vuelvo en seguida.
Deixant-la sola, torna a entrar al mercat. En aquest moment, un noi s'apropa a la Cari:
- Disculpi -diu el nen mostrant-li una foto -, coneix a aquest home? És el meu pare i l'estic buscant.
- Un momento que me pongo las gafas... -les busca per la bossa i se les posa -. A ver... no, no lo he visto nunca.
I de sobte, l'expressió de la Cari canvia:
- Pero yo a ti sí que te he visto... Eres el ladronzuelo del otro día, el que me quitó el monedero! Como te coja...
El nen espantat, comença a córrer allunyant-se ràpidament dels crits de la Cari.

-CONTINUARÀ...-

Channing