.. Dani arriba corrent i alterat a la fusteria on es troba el Narcís sol:
- Què passa amb tantes preses?? Estava fent una cosa molt important i no l'he poguda acabar... merda! Què passa? I l'Emili? -diu aixecant la veu.
- Se n'ha anat -diu reticent el Narcís.
- On? Aquest també...
- La seva dona s'ha posat de part i ha anat a portar-la a l'hospital.
Llavors, Dani es refrega la mà per la front i sembla adonar-se de la seva sortida de to.
- Perdona'm Narcís per la manera en què t'he parlat -diu més suau -. Estic una mica nerviós i no m'he sabut controlar...
- No em tornis a parlar així mai més... -diu el Narcís trist.
El noi surt de la botiga deixant a l'altre sol.

Aquell vespre, la Gemma i l'Emili gaudien de la presència de l'Ernest, el seu fill. La parella estava acompanyada en l'habitació per alguns amics i coneguts. Quan surten uns quants, entren d'altres, com el Narcís i l'Ivan:
- Felicitats als dos! -diu Narcís que porta la revista.
- Com et trobes, Gemma? -diu l'Ivan.
- Molt cansada, però molt feliç
- No em podia imaginar que ser pare seria una experiència tan maca. Prometo que seré un bon pare -diu l'Emili dirigint-se al nen.
- Emili, l'agafes? -li diu la Gemma.
Entra una infermera.
- Si us plau, hauríeu de deixar descansar a la mare.
Tots surten de l'habitació. La infermera agafa al nen i el posa al bressol.

Emili es reuneix amb l'Ivan i el Narcís al passadís de l'hospital.
- Se't veu molt satisfet, eh?
- És que n'estic molt orgullós, Ivan. Comença una nova vida i la responsabilitat que tiri endavant ara és meva...
- Emili, veus com els horòscops encerten... El teu deia "Les bones notícies que estaves esperant des de fa temps arribaran abans d'hora. No tinguis por de res". Veus? Es referia a això...
- Ha estat una casualitat, Narcís...
- Últimament no sé què li ha agafat al meu germà amb els horòscops.
- M'agraden. Els d'aquesta revista encerten sempre.
- Aquesta revista l'edita l'empresa on treballo, i dubto molt que qui escrigui els horòscops tingui alguna idea del que posa.
- Si tu no creus és problema teu...
- Bé, Emili, serà millor que marxem. Felicitats de nou... Adéu!

Dijous, a la perruqueria estan a punt de tancar:
- On ha anat la Montse a aquestes hores? -pregunta la Mari.
- No ho sé -diu la Cecília -. Ja ho tens tot a punt, eh?
- Sí... Cada cop tinc més clar que faig el correcte marxant. Els darrers anys han estat molt durs per mi. Espero trobar a Granada la tranquil·litat que necessito.
- Nosaltres també ho desitgem, Mari. Però tornaràs algun cop, no? Volem veure a la Desi i a tu, és clar...
- Estic veient ja que el comiat no serà gens fàcil... -diu emocionada.
Mari i Cecília s'abracen quan entra la Montse amb una bossa de la que treu una ampolla de cava.
- Noies, sé que aquesta nit tenim una petita festa a La Fusteria, però abans no vull passar l'ocasió de brindar per nosaltres tres.
Montse obre el cava i treu les copes de la bossa.
- On has anat?? -pregunta la Cecília.
- Al Peris que m'ho ha donat tot... Vinga, agafem una copa que us l'omplo.
- Se'm farà molt difícil marxar...
- Va, brindem... I tu no ploris, eh? -diu la Montse -. Brindem per nosaltres, per les nostres vides futures que seran millors, i per què no, pel nostre passat... Sense ell, òbviament, no seríem el que som.
- Per la Mari -diu la Cecília -, a la que trobarem molt a faltar.
- Per vosaltres... -diu Mari.
Totes tres alcen les seves copes i brinden però una d'elles es trenca amb el xoc...

Per la tarda, Narcís entra al Peris on està el David:
- Hola! Diu la meva avia si teniu pa rallat. És que li falta una mica per acabar d'empanar carn per sopar.
- Sí, clar... Vaig a buscar-te'l.
Arriba la Marta:
- Hola Narcís, com estàs?
- Bé, i tu?
- Bé també... No hi ha ningú?
- Sí, el David. Surt de seguida.
Així és. El David surt amb una bossa amb el pa rallat.
- Marta! Té Narcís...
- Gràcies, quan et dec?
- Res home, res... Ah, per cert... Aquest migdia una noia ha deixat aquest sobre per tu.
David l'agafa d'un calaix i li dóna. El remet l'Eva. Narcís somriu i acomiadant-se, se'n va.

David surt darrere de la barra i fa dos petons a la Marta:
- Com estàs? Com va tot?
- Bé, sí... millor. Només volia acomiadar-me de tu. Demà me'n vaig de viatge uns dies i no volia deixar d'agrair-te tot el que has fet per mi. M'has recolzat quan més ho necessitava i he contat amb tu...
- Saps que sempre serem amics..., més que amics...
- Ho sé... -diu ella abraçant-lo -. Pensaré en tu mentre estigui fora...
Quan es separen, es miren als ulls...
- Vaig a la farmàcia... Saps? Avui tanca el Fabra... o sigui que serà un doble comiat.
- No aniràs a la festa de comiat de la Mari?
- No em ve molt de gust... Bé, me'n vaig.
- Bon viatge, Marta... Fins aviat... -diu amb molta tendresa.

Marta surt del bar i entra en la farmàcia on només, es troba el Fabra. Es fan dos petons:
- Com estàs, Marta? Feia dies que no et veia... La Dora ja m'ho ha explicat... Estic molt content.
- Com va dir-me una amiga, el record de l'Albert em farà somriure. I tu com estàs? Avui tanques, no?
- Sí. Quasi un any després de portar-la.
- Jo demà surto de viatge uns dies...He vingut per acomiadar-me...
- Gràcies, Marta...
- I què faràs a partir d'ara?
- Doncs no ho sé... D'aquí a uns dies porten la Kristina a casa i hauré d'estar per ella.
- I amb la farmàcia què passarà?
- Això és el que hem deixa més tranquil... Blanca, pots sortir un moment??
Blanca surt de la rebotiga, amb la bata blanca posada...
- Ella serà que se la quedi. O sigui que aviat la tindreu a diari per Sant Andreu...
- Hola Marta...
- Bé, tot serà qüestió d'acostumar-se. Que tot et vagi bé aquests dies, Fabra. Fins aviat...
- Tu ves amb compte amb el teu estat, eh? -diu somrient.

Marta surt de la farmàcia...
- Què has volgut dir amb en el seu estat?
- Doncs això... que la Marta en uns mesos, em farà avi!!
- Ah!... Què bé.... -diu ella amb cara de fàstic.

Narcís arriba a casa amb moltes presses:
- Té avia! -diu llençant-li la bossa de pa rallat.
- Narcís, on vas??? D'aquí una estona sopem -diu la Montse.
- Quan estigui preparat, m'aviseu.
Narcís es fica a la seva habitació.
Montse parla amb l'Ivan:
- Està molt estrany el teu germà...
- Sí, molt. Ja parlaré amb ell a veure què li passa...
- Vaig a parar taula i després començaré a arreglar-me. Tu vindràs a la festa de la Mari?
- No ho sé, moltes ganes no en tinc. Per cert, demà hauríem d'anar al centre comercial i comprar aquella prestatgeria que vull per la meva habitació.
- D'acord... Demà anem.
Montse para taula.

Mentrestant, Narcís a la seva habitació, obre el sobre que el David l'ha donat al bar. Treu una col·lecció d'adhesius flourescents que conformen el sistema solar. També hi ha una petita carta:
- "Hola, Narcís. Et deixo això esperant que el rebis ben aviat. Jo demà ja no tornaré pel bar. Estaré fora un parell de setmanes, tinc vacances a la feina. No és com la resta de treballs d'estiu, però ja t'explicaré algun dia què faig.
Et vull regalar això perquè miris els estels i pensis en les coses bones de la vida. Tu m'has portat molt bons records i m'has ajudat a aprendre que s'ha de saber viure amb la part positiva del passat. Potser no entens res, és normal.
Recorda que demà surt l'edició d'estiu de la revista. Si la trobes ja saps que vull que facis, tot i que recorda que a l'estiu, l'amor te'l pots trobar de moltes formes, i una amistat pot aportar-te coses de les que gaudir. Una abraçada i fins aviat.
Eva".
- Tens raó, no entenc res... -diu el Narcís.

La Fusteria està plena de gent entre convidats i clients. Max i Joan Serafí s'ho miren tot plegat des de un racó. La Paquita riu amb la Cecília i la Montse. Mari xerra amb la Laura i el David. La Lola es pren una copa al costat de la Isabeleta.
- Quina pena li deu fer a la Pilar, no? -pregunta la Laura.
- Sí, porta tota la tarda amb la Desi. Encara deu estar al pis amb la meva àvia.
- Se l'estima com a una néta de debò...
- Tornarem en les vacances, no vull que perdi el contacte amb la nena.
- Fede! Quin ambient, no?? -li diu el David.
- Sí, molts clients! És fantàstic!
- A mi no m'importa, saps? Però això de l'ambient t'ho dic en sentit literal. No t'has adonat? -explica el David.
- La mare que... -diu el Fede mirant el seu local -. Mira, David, saps que et dic? Que mentre paguin, aquí tothom serà benvingut.
- Digues que sí! Posa'm una altra!

- No sabia que el Sanchís treballés aquí -diu el Max.
- No t'ho vaig comentar? I el marit de la teva mare, t'ha tornat a fer alguna insinuació?
- Cap. Em penso que soc massa discret perquè em pugui descobrir.

Mari se n'adona que entren el Peris i la Cinta. S'acosta a ells:
- Gràcies per venir!!
- No podíem faltar a una festa com aquesta -diu el Peris -. T'estimem molt i et trobarem a faltar.
- Venim ara d'un sopar. Un matrimoni amics nostres ara vindran. Estan aparcant -diu la Cinta.
- Doncs aneu passant. Li podeu demanar al cambrer el que vulgueu.
- Gràcies!! -diu la Cinta.
Peris li dóna un cop fluixet a la Cinta i s'apropa a ella senyalant al cambrer:
- És aquest!
- Qui?
- El cambrer... És a qui em vaig trobar al pis de la Irene i el Felip.

Mari fa sonar la seva copa per cridar l'atenció dels seus amics:
- Un moment, un moment!
Tots callen i la miren:
- El primer que vull és donar-vos les gràcies per haver vingut. Heu sigut persones molt importants en la meva vida..., una vida que els darrers anys no ha sigut gens fàcil.
No em vull posar trista, marxo per començar una vida millor o almenys diferent, però mai oblidaré que vosaltres formeu part d'ella, tots vosaltres... els que esteu aquí i els que esteu allí -diu aixecant el cap -. I com diria la meva avia a la que també heu estimat en aquests mesos que ha estat aquí... va por ustedes! -moment que aprofita per beure.
Tots els presents beuen de la seva copa i tornen a fer els grups d'abans.

Peris i Cinta es dirigeixen a la porta:
- Hauríem d'evitar que la Irene i el Felip entressin, oi? -diu la Cinta.
Però quan estan a punt de sortir, se'ls troben a ells entrant. De sobte és com si la música deixés de sonar i només s'escoltessin uns cors bategant cada cop amb més ritme.
Felip se n'adona de la presència del Sanchís, mirada que aquest correspon amb un somriure. Irene se n'adona que es miren i tot seguit desvia la mirada cap als Peris. Cinta observa a la Irene que torna a mirar al seu marit que no li treu els ulls al cambrer.

- L'home de la platja -li diu el Max al Joan Serafí.

El Peris intenta acabar amb aquesta situació tan compromesa:
- Hem pensat que millor ens prendrem l'última copa en un altre lloc.
I empenyent-los lleument, els aconsegueix treure del local.
- Serà millor que marxem cap a casa, Felip. Tinc mal de cap -diu Irene.
- Gràcies pel sopar...
- A vosaltres per la vostra companyia... Cinta, demà et truco i parlem.
- Bona nit -diu Felip.
Els Minguez marxen i els Peris prenen la decisió de tornar a la festa.

Blanca a casa seva, no deixa de donar voltes per l'habitació, parlant en veu alta mirant a una paret:
- Estaràs content, no? Des de la tomba m'has hagut de fotre... No sé com t'ho fas per fer-me quedar en ridícul, però ja n'estic farta, t'enteres? No permetré que ningú digui que el meu novio ha deixat prenyada a una altra... -es deté fent un silenci -. Et juro Albert -diu acostant-se a la paret on té clavada una foto d'ell -, et juro..., que no et sortiràs amb la teva...

-CONTINUARÀ...-

Channing