.. Montse entra en el Peris amb la seva caixa de purs, demanant els cafès per endur-se'ls a la perruqueria:
- Els de sempre, Montse? -pregunta la Cinta mentre prepara els cafès
- Sí...
- Com estàs? Has sabut alguna cosa de l'Isaac?
- No, suposo que l'Eduard no trucarà fins després de les vacances.
- I quan tanques la perruqueria?
- Divendres és l'últim dia.
- Doncs abans em passaré perquè em vull pentinar. Nosaltres també tanquem divendres. Ai, noia! Quines ganes de fer vacances que en tinc! -diu la Cinta agafant els gots dels cafès ja preparats.
- Cinta, què li regalaries a un nen d'11 anys sahrauí pel seu aniversari?
- Ui, no ho sé. És per algun familiar del Huari?
- No, no... Per un nen que vaig conèixer la setmana passada. Avui fa anys i no se m'acut res per regalar-li. Bé, seguiré pensant... Cobra't.

En la porta del bar, un nen atura al Nelson abans d'entrar i li ensenya una foto, però el cubà es desentén. Entra en el bar i veu que la Isabeleta està esmorzant sola en una taula. Decideix acostar-se i saludar-la.
- Ei, bon dia cosa linda!
- Nelson! -diu ella amb molt d'entusiasme -. Feia molts dies que no sabíem res de tu! Però siéntate... quieres tomar algo?
- Sí, un café me vendrá bien.
- Cinta! -crida la Isabeleta -. Pots portar un cafè si us plau? Gràcies. I què? Qué es de tu vida?
- Pues bien, todo bien. Estuve trabajando para los mundiales de natación. Bonito trabajo, tu sabes! Y he ganado un poco de dinero que falta me hace. ¿Cómo sigues tú en la parada...?
- Como siempre. Desde que te fuiste, la Lola se ha calmado un poco conmigo. Ahora que tú prepárate, eh?
- Que me prepare...? Yo? Por qué?
- Creo que no debería decirte nada si no lo sabes...
- De qué hablas, chica? Venga, Isabelita, mi amor -diu agafant-li les mans -, tu y yo siempre nos hemos llevado bien, o no? Ahora me vas a venir con secretos?
- Ay! Bueno, está bien... La Lola, que ha pedido la separación...
- Pero eso es imposible! La Lola debe saber que si nos separamos, me podrían expulsar del país... - Es que es eso lo que quiere, Nelson... Echarte del país...
La cara del Nelson és d'incredulitat total.

En la que de mica en mica s'està convertint en la futura nova fusteria en Sant Andreu, el Narcís parla amb l'Emili:
- Emili, tu creus en els horòscops?
- En el de les revistes? No! I ara... Només diuen mentides.
- I llavors per què deixen que els escriguin?
- Per poder omplir espais. Els horòscops els fan per gent que no té res a fer en la vida i que llegeixen això per trobar algun sentit al que fan. Quan tingui al meu fill no li deixaré que llegeixi aquestes coses.
- Però a vegades diuen veritats... almenys els horòscops d'aquesta revista sí...
- A veure? Deixa-me-la... -Emili agafa la revista -. Mira, en el meu diu: "Les bones notícies que estaves esperant des de fa temps arribaran abans d'hora. No tinguis por de res".
- Què vol dir?
- Res, jo no estic esperant res. A més, tu creus que tota la gent del meu signe estarà esperant bones notícies? Res, home, res... Tu no facis molt cas a aquestes coses que només volen menjar el coco.
Narcís es retira de l'Emili amb una sensació de decepció i desil·lusió respecte a aquest tema. Mira el seu rellotge i surt de la fusteria.

La Cinta i el Peris xerren en el seu racó del bar, o sigui, darrera la barra:
- Si és que tenies que haver-li preguntat més coses quan divendres va estar aquí. Ara tenim el dubte!
- No paro de donar-li voltes i se'm va molt estrany pensar que aquell noi no era l'amant d'ella sinó d'ell.
- I si era un dels seus fills?
- No! Perquè va marxar a València per veure a un d'ells, que va patir un accident... o ja no ho recordes?
- Li hem de dir a ella. Perquè si el seu marit l'ha sortit... granota..., la Irene ho hauria de saber.
- Què estàs dient, Peris!! No ens ficarem en la seva vida, o no em vas dir una cosa semblant fa uns dies?
- Sí dona, però això és diferent...
- M'estàs atabalant, Peris... Quan vingui per aquí, ja veuré què faig o què li dic. Però ara per ara, matem el tema, vols?

Narcís entra i com altres dimarts, es troba asseguda en una taula envoltada per revistes a la Eva. Es saluden, però abans d'apropar-s'hi, el Narcís demana un batut de xocolata i els entrepans de costum. Després seu amb ella.
Narcís se n'adona que totes les revistes que té damunt la taula estan obertes per la secció dels horòscops.
- Bon dia Narcís... Què tal estàs?
- Bé... Té, ja no la vull -diu Narcís tornant-li la revista.

- I per que no la vols?
- No ho sé, a ningú li agraden...
- El què, els horòscops? Però la revista té d'altres continguts.
- Ho sé, però tu em recomanes llegir això.
- No els has de llegir obligat. No t'agrada el que diu en el teu signe?
- No ho entenc gaire. A tu t'agraden?
- Els horòscops? Molt! Ara estic fent un curs d'astrologia, per poder saber com ens afecten els planetes en la nostra vida quotidiana.
- Els planetes ens afecten?
- Sí, clar... La posició d'un planeta ens pot influir en el nostre estat d'ànim, o en el nostre caràcter i fins i tot, en el nostre destí. Se sap que, per exemple, la Lluna ens afecta molt.
- Però la Lluna no és un planeta. És un satèl·lit.
- Sí, és cert. Però és un astre que ens influeix molt. Els homes es transformaven en llops quan havia lluna plena...
- Això ho he vist en les pel·lis... però em fa por
- Llavors et diré que quan hi ha lluna plena, hi ha un munt de naixements. Això és més agradable, oi?
- Sí... -diu rient -. I a tu per què t'agrada tot això?
- Des de petita he sentit fascinació pels estels, el cel... Em quedava hores i hores mirant-lo. Al meu germà gran també l'agradava molt l'astrologia, i m'ensenyava a distingir les constel·lacions. Passàvem molt de temps mirant cap amunt. Ja fa temps que no ho faig.
Avisen al Narcís que té els entrepans. Es beu el que li queda de batut.
- He d'anar-me'n...
- Ja ens veurem un altre dia, no? I té, queda-te-la.
Narcís agafa la revista i marxa amb ella i els entrepans, clar.

Al voltant de les sis de la tarda, Montse arriba a la casa del Marc i l'Anna. És ell que rep a la convidada.
- Gràcies per venir, Montse.
- Gràcies a tu per convidar-me. Té, l'he comprat una joguina al Karim. No sabia què regalar-li.
- Gràcies de nou. Passa. La festa és al jardí.
- Quina meravella de casa -diu ella mentre la va traspassant.
- Va ser dels meus avis, després dels meus pares i ara és nostra.
- Aquí s'ho deu passar molt bé el nen, oi?
- Sí. Jo la veritat que voldria estar més temps amb ell per portar-lo a molts llocs, però l'horari de la meva feina i per la feina en sí mateixa no puc estar amb ell tot el que voldria.
Montse i Marc surten a un ampli jardí, decorat amb molts tipus de guarniments per a la festa. Tot està molt ben organitzat. Hi ha unes taules amb begudes i menjar, en una banda els pares dels nens que han portat als seus fills a la festa i per tot arreu, els nens fent de les seves.
Montse es mira l'escena amb molta tendresa.
- Tu tenies fills, oi?
- Sí, tres... Bé, dos. Fa poc va marxar un de casa... Però no ho vull recordar.
- L'Anna i jo volem tenir fills. Estem en tractaments de fertilitat. A veure si tenim sort. De moment ens conformem amb el Karim, tot i que d'aquí unes setmanes ha de marxar.
Tots dos miren al nen que no deixa de jugar sota la vigilància de l'Anna.
- Vols saludar al Karim?
- Ara, sí. Però deixa'm mirar com juguen... Els nens et donen forces per tirar endavant quan veus que ja res té sentit...
- Anima't i demana-li al teu marit que s'animi també per tenir més...
- Ja m'ho va dir, però no va poder ser... Va morir...
- Ho sento, Montse -diu el Marc penedit pel que ha dit mirant-la.
- Tranquil, no passa res. El temps, de mica en mica, cura totes les ferides.
Karim mira cap a on són la Montse i el Marc i s'apropa a ells ràpidament. Els fa uns petons. Marc agafa al nen que té embenat un braç.
- Què li va passar?
- Res, diumenge, li va caure aigua calenta que havia al foc de casa. És molt xafarder aquest noi i va tocar el que no havia de tocar. L'Anna es va endur un bon ensurt.
Montse agafa la mà del Karim.
- Te duele mucho?
El nen li contesta que no movent el cap.
- La Montse te ha traido un regalo. Està en la entrada. ¿Por qué no vas a recogerlo?
Deixa al nen al terra i va corrent a agafar-lo.
- S'ha d'anar amb molt de compte amb els nens -diu la Montse.
- I tant, però a aquest a vegades, és impossible tenir-lo agafat.
Karim surt al jardí amb un cotxe teledirigit.
- No sabia què comprar-li...
- Està molt bé, dona. No t'hauries d'haver molestat. Karim, què es diu?
- Gracias... -contesta el nen, fent-li un petó.
- Vinga, a jugar -diu el Marc -. Anem a prendre res?
Tots dos van a la taula on és la beguda mentre l'Anna ho observa tot.

-CONTINUARÀ...-

Channing