.. A Serrafosca, el terror truca a la porta... bé, més aviat la tancarà, com veurem de seguida. La Núria diu que pensa baixar al poble caminant tant si plou com si fa sol; l’Oriol argumenta que ja arreglarà el cotxe i aleshores baixaran... però quan la noia diu que ja no aguanta més allà dalt i fa el gest de sortir, l’Oriol tanca la porta i gira la clau... La Núria vol creure d’entrada que es tracta d’una broma de mal gust, però de seguida veu que la cosa va de debò i que el pèrfid Oriol, ara sí, li mostra la cara autèntica.
Consternada descobreix que les cintes les ha enregistrat ell i no el Sergi, que ha anat apartant-la de tots aquells que l’envoltaven... vaja, que està més sola que la una.
L’Oriol li repeteix que a ella no li ha de pasar res, que no podria fer-li mai mal... “digues que m‘estimes”, conclou ell, parafrassejant una escena de la mítica Johnny Guitar. I ella, encara que ja és mentida, respon tremolosa mentre aguanta unes quantes remenades d’orella pretesament carinyoses però que encara la crispen més: “t’estimo”.

Però la Núria no està sola, perquè una mare sempre és una mare, i un ex nòvio... doncs això.
Ara és la Clara qui busca el Sergi i junts descobreixen que la història que l’Oriol explicava del Sergi és la història del mateix Oriol; o sigui que qui va estar obsessionat per una noia, qui havia estat a punt de suïcidar-se per amor, és justament el company de la Núria.

La Clara va a veure la psicòloga patinadora qui, d’entrada, es nega a donar informació, però davant la insistència de la Clara i de com està d’espantada, la psicòloga opta per fer el típic truquet de notari: deixa l’expedient damunt la taula i diu: “torno d’aquí a cinc minuts”
La capacitat lectora de la Clara és extraordinària, perquè, en cin segons de mirar l’informe ja conclou: “Fill de puta!”, i se’n va corrents a veure el Jordi.

Amb l’ajuda de la Ruth dedueixen que els dos desapareguts són a Serrafosca, i deixant la noia amb un pam de nas, els pares de la Núria corren cap al cotxe. Però Serrafosca és lluny, i el temps passa inexorablement...

El Fede fa d’infermer tan bé com pot, que no és gran cosa. Tenen una petita enganxada amb la Cecília, i ell deixa anar que de petit, qui el cuidava era la veïna...
La cosa és que, arran de posar un supositori a la nena, el Fede demana a la Cecília que es quedi a viure amb ells, i ella demana com a contrapartida que el seu fill faci la prova pel Cyrano. El Fede comença desganat però, potser per voler impressionar l’Alba, acaba declamant com el Flotats, però sense aquella cantarella que fa servir l’actor de debò i que a aquest resumidor el posa tan nerviós com les remenadetes d’orella de l’Oriol a la Núria...

La pobra Mari no ha dormit en tota la nit. La Montse li ha fet costat i l’ha animat per anar a veure la Desi.
La Mari fa el cor fort però està tan trista que a la Pilar se li trenca el cor i li diu que pot venir sempre que vulgui...
Però el Ramon, quan torna a casa, s’hi nega en rodó. “Vol que li tornin a prendre?”, acaba dient.

L’Interrogatori de l’Andreu a l’Alícia no té cap èxit, sobretot perqè el pare de la noia no para de fer el corcó i ella s’hi refugia. Potser la noia rossa era una altra noia...

A Serrafosca, avui ja no se senten ni els llops, ni les òlibes ni els ocells: només el foc de la llar que crepita com una fregidora fent calamars a la romana congelats.
La Núria no vol menjar i demana al noi que li doni la clau. Ell diu que ara veu que rlla no l’estima, que li ha dit una mentida... i li allarga la clau. Ella l’agafa amb por. “Ets lliure”, concedeix ell, sol·lícit; “però si te’n vas, em mataré”.
I mentre la Núria recula cap a la porta se sen un “crrrrrrrrrrrrec! I un objecte metàl·lic i presumptament esmolat que copeja suaument la taula... I quan la Núria gosa mirar, un generós doll de sang procedent del canell de l’Oriol, amara una llesca de pa, talment melmelada per vampirs...

Spock