Militància lingüística: generalitats

· D'entrada, adrecem-nos sempre en català a tothom: siguem nosaltres! És patètic de veure com la majoria de votants "nacionalistes" no passen de diglòssics acomplexats. Al pas que van, llurs fills ja parlaran en foraster als néts. «[...] el negre de Montgomery mancava de consciència de sa dignitat d'esser humà. Havia acceptat que no estava gaire mal el sistema injust que el segregava» (Martín Luther King).

· Si hom és avesat a la diglòssia o ha parlat sempre en castellà a algú, cal canviar el xip; a poc a poc, amb humor, sense forçar la situació. Al final els parlaràs majorment en català sense que plori ningú.

· En alguns casos molt excepcionals val la pena de ser flexibles. Cal no semblar bèsties (ja que "ellos" volen fer el bèstia,deixem també que ho semblin, no els llevem l'honor que tan merescudament s'han guanyat) ni donar peu a fornir titulars en l'ABC. Cal valorar cada situació: us donarà agilitat mental i no envellireu tan ràpid. Ser flexible no vol pas dir retre's sinó sols fer un cop d'ull per a copsar la tàctica adient i agafar empemta.

· Convé fer entendre als forasters, amb humor i enginy, que no podem mercadejar amb la nostra dignitat col·lectiva, fet de nivell espiritual. S'han d'adonar que ens mantindrem ferms i dignes, que no som pas espanyolets lleigs que volen agradar als senyors blancs de Madrid. Cal, quan lletregem i "ellos", fins i tot agressivament, fan allò d' "E d'Appaña", no deixar ni que ens ho diguin: abans que ho amollin, els diem "E d'Europa", a fi de deixar-los clar quasi subliminalment que ara han de deixar de comportar-se com a Torquemades perquè ja estem a Europa i Europa és el nostre referent i el futur Estat, i no pas l'Espanya que ens espanya. Som un poble amb ganes de llibertat; no volem ser pallassos ni mones de les operetes madrilenyes. «Entre otras cosas, lo malo de los catalanes es que se niegan a hablar la lengua del imperio» (Comte-duc d'Olivares).

«Cada lengua que se pierde es una visión del hombre y del mundo que desaparece» (Octavio Paz).

· Cada cultura és riquesa biològica, a voltes en perill d'extinció, i la llengua n'és rovell i ànima i estructura mental. No consentim d'esdevenir robots d'una maquinària de poder com és l'Estat. «Perdre la pròpia individualitat i esdevenir un simple engranatge d'una màquina és impropi de la dignitat humana» (Mahatma Gandhi).

· Quan els hispanistes més o menys en actiu n'amollin alguna, cal afitar-los amb esguard escèptic i dir-los alguna frase benèvola que els faci pensar. Cal col·leccionar-ne i memoritzar-les. Sobretot no fem el ridícul semblant que tenim por.Si es mostren agressius cal etzibar-los a llurs punts dèbils, recordar-los, per ex., que el genocidi més gran de la Història de la Humanitat fou, amb molt, el que els espanyols dugueren a terme contra Ameríndia, amb més de 100 milions de morts. Cal retratar-los tal com realment són, o senzillament que es miren en un espill real i no pas en els deliris de grandesa ni en les manipulacions de les televisions espanyoles. O que vingueren a ca nostra perquè en llurs terres no podien viure bé (ací ningú no els havia pas cridat) i de seguida volen manar-nos i dir-nos com hem de parlar.

· D'entrada, responeu sempre a tot desconegut en català, també a forasters i estrangers. Als estrangers, si sabeu llur idioma, podeu parlar-los en anglès, alemany, etc. Però tot deixant ben clar que la nostra llengua és la catalana (per exemple, parlar-los en català/anglès, amb versatilitat psicològica). Als forasters, no; si no ho entenen o no els sembla encara bé (sols els espanyolistes racials no us acceptaran la vostra cortesia en català), que ho demanin a la munió de no-defensors de la nostra llengua.

· Catalanitzem-ho tot: noms, adreces... Responguem sempre en català i no deixem pas córrer l'ocasió de fer palès que parlem català perquè som a ca nostra (així ho han fet els nostres venerables avantpassats). Sense fanatisme, sorruts; com una mena d'irreversibles vots monàstics. Si tenim clar que no ens deixem prendre la dignitat, valor espiritual, el colonialisme d'"ellos" ja és derrotat.

· Quant als nostres Michaels-Jacksons, cal comprendre'ls. Molts "nacionalistes" són també uns colonitzats, tan fluixos i acomplexats que són embrions d'Oncles Tom i M. Jacksons. Més que covardia, aquesta pobra gent sols fa gala d'un elemental instint de supervivència animal al qual l'obsessiu fonamentalisme espanyolista els ha reduïts: Foscor en un món obscurantista, pura modernització de la Inquisició toledana de sempre. Aquests porucs crònics són fills d'acollonits amb més raons reals; aquest ensumar el perill esdevingué rutina que ara glorifiquen els inefables (i goebbelians) mèdia-espanyol(iste)s. Cal entendre'ls, tenir-los magnanimitat i voler acollir-los com a pobres orfes que són i possibles fills pròdigs. En el fons, cal estimar tothom i no fiar-se gaire de ningú. «El gran mal de l'home no radica pas en la pobresa ni en l'explotació, sinó en la pèrdua de singularitat humana sota l'imperi del consumisme» (Pier Paolo Pasolini).

· Portem retoladors, ceres... a la butxaca per a escriure lemes colpidors: «Immigrants sí, colonitzadors, no», «Som a ca nostra», «Dret a viure», «No al genocidi lingüístic», «Estima el teu poble, estima la teva llengua». «No a la imposició del castellà», «Castellà optatiu i voluntari», «No al racisme anticatalà», etc.

· També podem enganxar adhesius (fotocopiant textos damunt ferratines en blanc, o demanar-ne a grups nostrats). Amb les pintades cal anar amb compte; sovint desprestigien, car hom considera que embruten parets; millor un bell mural, si de cas. O dibuixar Ç com a símbol o anagrama de lluita contra el genocidi lingüístic.

· Hem d'exercir sempre de boy-scouts, ser afables i exemplars, evitar enfrontaments i prevenir-los. No siguem mai cerca-raons, ans mostrem-nos dignes, ferms i serens envers els qui marginen i menyspreen allò indígena. De vegades tenen raó a llur manera, i només millorant aquells actes que són d'incumbència nostra els podrem fer abaixar la testa.

· Cal ser previsors i mirar de caure en gràcia abans que qualsevol incident se'ns avanci. Penseu que, segons la propaganda dels mèdia colonials, nosaltres som uns nacionalistes perillosos i fanàtics. Cal ser generosos, com sol ser-ho la caracteriologia basca. Nosaltres tirem massa cap al materialisme i l'individualisme, talment que ens esclafen per parts, i "ellos" sempre tenen la iniciativa, si fa no fa. De favors cal fer-ne a tothom: criar bona fama per a ser després escoltats. Vèncer implica convèncer, ja que manquem de mitjans legals coercitius. I, si ara no convencem prou, és que cal saber esmenar-nos.

"Estem farts d' haver de demanar perdó per existir... "( Joan Fuster).

Convencen més els fets que no les paraules

Ara bé, sols cal parlar de les raons abans esmentades si vénen molt a tomb (ser oportú és saber fer les coses com i quan cal, és ser convincent). Raure en el moment escaient al lloc adient és bàsic, és embolcall de la nostra idea (el mitjà és el missatge). «Qui pretén de convèncer algú, convenç molt menys que no pas aquell qui, sense cap propòsit ulterior, fa per si allò que li sembla recte» (Keyserling). O sia: fets, molt millor que no pas paraules ni doctrines. La gran massa social no pensa abstraccions ni copsa la menor subtilesa filosòfica, no ens enganyem! «Els poders establerts tendeixen al control, a la unificació i a l'explotació psíquica de llurs súbdits» (Xavier Rubert de Ventós, Moral i nova cultura).

Heus ací un inventari de bons principis:

"-- No donar explicacions, no queixar-se mai. La vida és massa curta per a empetitir-la.
-- No plànyer-se mai de les coses no assolibles. Partir sempre de la situació present.
-- No encetar res sense reflexió prèvia, i acabar sempre allò encetat.
-- No odiar mai, però saber combatre.
-- Cercar en cadascú la part millor que tingui.
-- Saber admirar amb mesura; és senyal de mediocritat lloar amb desgana".
(André Maurois, 1885-1967)

El mateix autor digué també: «En l'acció no cerquem pas la veritat absoluta, cerquem allò que cal fer en un temps donat. Una solució mediocre però immediata val molt més que no pas una de perfecta al cap de vuit dies.»

Quan anem pel carrer o allà on anem a lloure, aprofitem-ho per a parlar amb els nostres acompanyants, ben fort i en català, del que sia; si és als fills, millor encara, queda més simpàtic. Han de veure que existim. Sentir bon català encoratja la bona gent del país.

Qualitat de llengua

« [...] heu donat preferència a expressions no vernacles i abusat de mots bàrbars, fins al punt de trastocar la vostra parla en un autèntic guirigall» (Tacià, «Discurs contra el grecs»).

«Llengua embastardida, / poble bou al fang. / Necis jocs podrien / vils cervells parats» (Salvador Espriu, Llibre de Sinera).

Cal aprendre a parlar i escriure una llengua nacional generativa, creativa segons els recursos de la pròpia idiosincràsia, una llengua de cancelleria rica i gloriosa com la de les Cròniques, una llengua bella i flexible com la de Llull o la del nostre Segle d'Or. Cal conèixer bé els clàssics i la pròpia literatura. Cal escoltar els avis (millor encara: les àvies), els pagesos... Reintroduir els nostres propis refranys i dites, que sens dubte donen color i vitalitzen l'idioma.

El català parlat a les ciutats, assetjat pels mèdia espanyols i francesos i per la immigració, sense la defensa d'uns mèdia catalans (ja que els que hi ha són "llatinitzats" i no compleixen amb llur deure de contrapol de resistència i pedagogia lingüística), sol ser dolentíssim; experimenta, a més, un ràpid i dramàtic empobriment de vocabulari, d'expressions, de sintaxi, etc. (pèrdua de pronoms adverbials, allau de castellanismes, com ara "morro" per barra, "llit" per rambla, "aquest any" per enguany, "colxó" per matalàs, "pitar" per xiular, i milers més... en una dinàmica imparable, si no l'analitzem a fons i actuem en conseqüència). Fa pena de sentir com parla el jovent i els infants escolaritzats en català i els "nacionalistes", sobretot al País Valencià. Tal "xapurriau" indica la progressiva satel·lització del català al voltant del Rei-Sol castellà, i sabem que aquest és el pas anterior a la definitiva castellanització, tal com han estudiat els sociolingüistes. Quant al català dels mèdia sovint també fa feredat, fins i tot TV3, amb escandalosos castellanismes, sobretot en programes de lleure.

« [...] les maneres corrents de parlar d'una nació pre-anuncien, als qui saben veure el fons de les vicissituds humanes, el camí que aquella nació està emprenent» (Antonio Rosmini).

"Les coses mortes poden ser arrossegades pel corrent; sols quelcom de viu pot anar contra corrent" (Chesterton).

Cada mot ben dit i ben escrit és una enlairada trinxera d'amor a la terra. Parlar un català desastrós treu el geni creatiu a l'idioma, el descoloreix, el fa lleig i el desprestigia. És el fenomen correlatiu a la nostra psicologia d'esclau, d'oncle Tom, el camí obert a l'autoodi, a la por, als complexos botiflers i a la síndrome d'Estocolm. Si parlem un català calcat del castellà, el fem espuri, menyspreable, un patois folclòric de la lengua del imperio, o sia: la parla sense ànima que ens volen vendre els nostres enemics. És inacceptable el light de TV3, que demostra complex d'inferioritat. No parlem ja de la risible i super-artificial parla que xerren els cacofònics (i sovint castellanoparlants, fora de les càmeres) locutors de Canal 9, que sembla que mai no s'han fixat en el parlar prou pur del Maestrat o la Vall d'Albaida.