«Als fills imposes, car els vols senyors, guisofis agres d'una llengua estranya» (S. Espriu, Llibre de Sinera).

Quan parlem, hem d'usar les formes més pures i genuïnes, com ara, millor rentar que "llavar", millor cercar que "buscar", etc., sempre que el context no les faça massa forçades, car llavors perden efectivitat sociolingüística. Cal anar davant del nostre interlocutor, però sols una passa davant, a fi que puga seguir-nos.

Sense ser pedants, és magnífic intercalar o fer reviscolar dites populars, i pair citacions intel·ligents i colpidores com de collita pròpia.

Diguem: «bon dia i bona hora!» No sols «adéu!» sinó «adéu-siau!» Ressuscitem el nervi adormit de l'idioma, i encoratgem així els de la nostra corda.

Quan parlem català, vocalitzem bé, no parlem a mitja llengua com fa Jordi Pujol."Cantem" amb accents comarcals sonors, reintroduïm mots moribunds, siguem autodisciplinats. Cerquem un estàndard unificat, un català batua, koiné, que no és pas el barceloní, sinó una síntesi a definir des dels estàndards actualment en vigor, els quals són regional(iste)s. Aquesta koiné hauria d'aplegar formes i variants valencianes, illenques, de la Catalunya Vella i de la Nova, relligades amb referència als clàssics i prioritzant les formes més diàfanes, curtes, sonores, belles i clares.

Contrarestar la influència del castellà/francès aprenent altres idiomes (especialment l'anglès i l'alemany) és més que recomanable. Es tracta de competidors directes, d'idiomes amb molt prestigi social, que plantin cara a l'espanyol i al francès. A partir del 2010 els sociolingüistes diuen que el predomini de l'anglès serà absolut: l'anglès és el nostre aliat natural, almenys per ara.

Caracteriologia

"Germans, la vida se'ns en va,
a poc a poc ens la prenen,
si avui ens obren la mà
es que hi ha altres cadenes".
(Joan Bta. Humet)

"Una cosa és ser universal i una altra que t´universalitzin".
(Jesús Quintero, "El loco de la Colina").

En un altre temps, els Imperis (això encara ho fan els Estats amb més divisió ètnica a causa de la pobresa, com Indonèsia, Turquia o l'ex-Jugoslàvia) "solucionaven" els conflictes nacionals interns amb genocidis generals o de baixa intensitat (Turquia contra els armenis o els kurds, Nigèria contra els igbos, Indonèsia contra els timoresos...Azaña deia que Espanya havia de bombardejar Barcelona cada 50 anys!). Amb els "avenços tècnics" moderns (els mèdia, especialment les televisions), això no cal ja, simplement hi ha un genocidi cultural tecnològic i propagandístic i una assimilació nacional-mental a través de la repetició obsessiva d´ideologia estatista, segons moderns sistemes de màrqueting, es tracta d' un genocidi "net", mental, menys sangonós."La nova estratègia militar passarà per regular, controlar i manipular els mitjans de comunicació" (Alvin Toffler, científic nord-americà).

La psicologia del colonitzat es caracteritza per la inhibició idiota (en grec idiota era un terme equivalent a 'egoista', 'incivil' i 'apolític') i pel materialisme elemental i barroer (diners, panxa i sexe), així com per l'arbitrarietat mental (enveja, xafardeig, egoisme...), que destrueix una possible salut social del poble indígena.

Qualsevol reconstrucció nacional ha de començar, irreversiblement, per una reconstrucció caracteriològica capaç d'unir i plantar cara als colonitzadors i atreure's els renegats i els immigrants. Malcolm-X, M. Luther King, Gandhi i tants altres eren, bàsicament, caps populars que cridaven a una millora moral i a un afinament quant a l'autodisciplina del poble oprimit."Potser sia menester que algú gosi ensenyar-los a guaitar la desfeta cara a cara, a explicar-los que, per aixecar-se, cal admetre, d'entrada, que hom és tombat en terra"(Amin Maluf).

ve de

Caldrà estudiar a fons altres processos d'alliberament (el jueu, l'irlandès, l'hindú, per exemple, són molt instructius) i la tradició literària i històrica dels nostres segles gloriosos (ss. xiii-xv, bàsicament), on descobrirem figures absolutament genials i admirables: Llull, Muntaner, Roger de Llúria, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i família..., figures plenes de coratge, de creativitat, d'energia, d'emoció continguda, de fe, de bellesa treballada..., valors ben distints de tant de patetisme com veiem ara entre els malalts d'autoodi i covardia. És normal que força gent forastera menspreï l'esperit d'esclau dels acomplexats indígenes. Però, si aquesta gent coneix indígenes enèrgics, empàtics i traçuts que defensen la llengua sense cap sentiment d'autoodi, indiscutiblement que hi sentirà admiració ,tret dels colonitzadors professionals i del lumpen marginal.

Si ens mantenim ferms i empàtics, si ens renovem espiritualment i psicològicament, tenim el futur quasi guanyat. Cal reforçar tots els trets de caracteriologia magnètica que hem anat esmentant. Cal transmetre pau profunda, seguretat, tranquil·litat. No fer el bufó ni la mona. Tenir cura del nostre aspecte personal, anar al gimnàs: que la nostra simple presència ja parli. Estudiar informàtica i idiomes, matèries amb futur i prestigi.

«L'admiració és causa determinant d'imitació; i la imitació és un dels agents més actius i generals de la transformació de les societats»
(Enric Prat de la Riba).

Quan alguna persona, ideologia, col·lectivitat, etc. és traïda per tothom, hom pot blasmar els traïdors, però ço no solucionarà el problema. És menester de cercar coratjosament la causa d'aquesta traïció generalitzada sense centrar-nos en exclusiva en la paranoia de l'enemic exterior, car sovint és la mesquinesa del traït, la seva manca de generositat, la seva incoherència i egoisme allò que el fa víctima de tanta traïció o oblit. Açò s'esdevé en bona part del nostre nacionalisme, atrinxerat darrere càtedres, homenatges i diades, mentre que en llur vida diària, a muntó "nacionalistes" no solen anar més enllà d'un epicureisme molt vulgar amb reaccions deixades i de gran irresponsabilitat patriòtica. El problema és la nostra caracteriologia colonial que permet una espanyolització tan barroera, lamentable i abassegadora.

«Veritablement la nostra herència ha passat a uns altres i la nostra casa als estrangers» (Planys 5:2).

«Les idees dolentes i perjudicials, ni que no sien expressades amb claredat, s'estenem més de pressa que no les idees sanes proclamades a plena veu» (Maeterlinck,1862-1949).

La poesia 'L'heroi', de Miquel Costa i Llobera, intensifica allò que un català amant de la justícia (lingüística i general) hauria de saber fer:

[...] Ans bé el suplici sublima l'hèroe;
sa sang treu flames apoteòtiques,
i els insults que la infàmia li tira
de fems en terra a son llorer serveixen.
Ell de son poble concentra l'ànima.
Tranquil, hi atura les bregues díscoles;
lluitador, hi remou les tormentes
com fa el mestral sobre la mar voluble.
L'impuls que ell dóna produeix l'ímpetu
que enfora guia la gent i l'època,
i damunt la corrent que se'n forma,
ell passa al trot de triomfal quadriga...
Davant l'enigma s'asseu per àrbitre;
romp lo insoluble sa espasa autòctona:
i al relleu de sa pròpia figura
ell dóna encuny a sa mateixa pàtria.
Sortat el poble, sortosa l'epoca
d'on surt un hèroe de força màxima,
com Amfió edificant amb la lira,
o com Teseu esvaidor de monstres!
Quan plana l'ombra de les catàstrofes
i tot al caos sembla dissoldre-s'hi,
ja és ben bé l'hora de l'hèroe!
Germini la terra mare sa llavor feconda!
Hèroe! T'invoquen les palmes èpiques,
vola a cercar-te l'oda pindàrica;
i si els cors abatuts no et sospiren,
com que et prometin els antics sepulcres!
(Palma, 22-25 de febrer de 1906)

Ricard Colom

(08/06/2003)
Fòrum Enquesta:
"És justificada, l’alarma sobre el reculament del català?"