«La marca de l'esclau
és parlar la llengua del seu senyor» (Tàcit).

«Ningú no pot fer de tu un esclau si tu no penses com a esclau» (pare de Martin Luther King).

«La vigoria d'una nació és mesurada per aquells qui fan coses; no pas pels qui en descriuen» (Edward de Bono).

Al Principat amb lleis, i al País Valencià i les Illes amb correllengües, n'hi ha de còmodes i ingenus qui volen fer creure que tot va rutllant. Però malgrat les triomfalistes estadístiques sobre coneixement del català, tothom sap, i a Madrid ho tenen ben clar, que la llengua catalana camina, sense presses ni pauses, cap a la tomba; cada vegada recula més el seu ús social, és pitjor parlada, perd nervi i parcel·les i matisos d'ús corrent... Esdevé un patuès del castellà, amb horrorosos i antiestètics calcs lingüístics cacofònics promoguts no sols pels castellanopensants locutors dels canals valencians sinó també per la pusil·lànime i asèptica "professionalitat" que traspuen els canals principatins i llur "llatinització" del català, amb sovintejats i lamentables castellanismes totalment innecessaris.

Tot plegat és degut a diversos factors entrelligats que ni tan sols els "nacionalistes" corrents copsen gaire, a causa de la fondària i complexitat dels processos, sols destriables si s'hi esmerça prou d'esforç, com escrivien els jurats valencians al Magnànim a tomb de les intrigues inacabables dels condottieri napolitans: «No resta sinó que rompats en un colp e tallets les cordes de totes les il·lusions itàliques, subtilment e no sens gran astúcia cordillades, e no esperets, Senyor, a deslligar-les car nuus cecs tenen e insolubles, los quals jamés no veuríets acabats de deslligar» (any 1423). Ara i ací, el poder colonial també ens ha relligat amb un munt de nusos cecs i difícilment solubles, però que cal saber deslligar amb esme i fermesa, energia i prudència amitjanades.

Les lleis de ciu sempre seran torpedinades si la situació no canvia de valent des de la capital de l'"Imperio" (i pel botifleram indígena i la resta de negrets emblanquinats tipus Michael Jackson / Sergio Dalma, que pateixen la síndrome d'Estocolm). Quant als correllengües, mobilitzen molta gent, però manquen de reals conseqüències mediàtiques i de fites clau (com ara Gandhi en la Marxa de la Sal, diguéssim).Molta gent però de passeig dominical.

Sense paciència en alerta i corretja (domini propi), sense interessar-se de debò per saber on són els altres, sense tenir el cap fred (i, ço sí, servant el cor ben calent), no convencerem ningú, ni indígenes ni immigrants. Desconvencerem i devertebrarem, serem sols un factor més d'autodestrucció de la nostra llengua (i nació). «És veritat que som la cultura minoritzada més important d'Europa, però també ho és que som els més ridículs» (Lluís V. Aracil).

Hem d'anar pel món amb unes bases més cordials i menys cartesianes que les que fins ara han dominat en els talking heads (caps-xerraires / presentadors) del nostre nacionalisme. L'intel·lectualisme racionalista fa segles que és massa aclaparador cals dirigents indígenes i nacionalistes. Ens cal, desesperadament, un contrapès assenyat i realista, amb la força alliberadora del sentiment, l'alegria, la generositat i l'empatia, valors ben presents quan tot Catalunya era un imperi mediterrani (els Muntaner, Llull, Llúria...) i no pas una esclava psicològicament desestructurada com és a hores d'ara: «L'exaltació xarona del privilegi... L'oprobi de la beutat antiga» (Pere Quart).

Les "raons" són massa sovint excuses per a defugir sacrificis i autocontrol creatius. «La desfeta cultural és la més aclaparadora de les derrotes; l'única que no oblidem mai, car no podem atribuir-la ni a la pròpia desventura ni a la barbàrie de l'adversari» (Jean François Revel).

Actituds a tomb

«Els grans semblen grans car som agenollats» (Camille Desmoulins).

Si hom vol canviar una situació de castellanització haurà de tocar moltes tecles, fer progressar cadascú sols a partir del seu propi nivell nacional concret (amb passos senzills i assumibles) i actuar segons tàctiques militars clàssiques (reconeixement del "terreny", correlació de forces, fites a atènyer, presentar sols les batalles guanyables, tria de l'indret i el moment, en guerra guerrejada...).

En primer lloc, hem de ser prudents, asèptics i no desagradívols. Cal valorar la situació i escoltar la gent sense parlar-hi gaire ni discutir. Primer, identificar-nos amb l'interlocutor: empàtics, res de nassos arrufats (no la típica "antipatia nacionalista", conseqüència de la idolatria/totemisme per la llengua a seques, sense considerar a fons tot l'entrellat moral i humà de la greu qüestió). Tothom, o quasi, és susceptible de ser dut més a prop de la causa de la llibertat i contra el genocidi cultural, però cal esme.

Cal saludar amb alegria i saber somriure, guanyar terreny i criar bona fama fent favors a tothom sens excepció: quan entre ells en parlen, tindrà efectes multiplicadors a favor nostre i de la nostra causa.

Ço és canviar una correlació de forces negativa. No ens enrabiem. Fermesa digna i desimbolta, però cap rauxa sense sentit "militar" i "geoestratègic": no podem permetre'ns el luxe de presentar batalles per a perdre-les estúpidament. Cal atreure's amb sobrietat i força convincent fins i tot els qui han castellanitzat llurs famílies: potser llurs néts tornaran a la rabera si som un pol de referència segur i autodisciplinat enmig el marasme de mentides i manipulacions ordit per la premsa colonial. Els durs fets són el durs fets, i la veritat acaba surant.

Escenes quotidianes

«Exterminar una raça no radica tan sols a anorrear sa gent. Sobretot es tracta de fer malbé la seua autoestima, de convèncer-los que, tot allò que són, és sobrer en la faç de la terra, que la seua cultura i el seu poble són inútils» (Johnny Depp, fill adoptiu de Marlon Brando).

«El vostre pensament és un antic dogma que no pot canviar-te, ni tu a ell. El meu és novell i em repta i jo a ell, dia i nit» (Khalil Gibran).

Vet ací un grapat d'exemples de martiris sociolingüístics que suportem diàriament i les respostes que veig que donen millor resultat:

· Si cap catalanoparlant se'ns adreça en foraster, no hi cedim de cap manera. Que se n'avergonyesca. Si s'escau, podem dir-li coses com ara: «On has après a parlar tan bé el madrilenyo o l'anglès?» O bé «Eu!, cada volta parles millor l'andalús», o bé «Tu ets de Valladolid, oi?», o repetir algun mot que hagi dit (convé interrompre'l amb rapidesa de reflexos quan parli ràpid, trencar-li el ritme i el fil del que diu: un torpede) i demanar-li si això, en català, és tal. Com ara si ha dit: «Voy el tercero», etzibar-li: «On, al tercer?». L'ocasió, modulació i grandària del mot dependrà de cada cas concret, és qüestió de pràctica i sentit psicològic.

· Si algú fa la moneia amollant castellanades com qui generosament regala perles (frases, parides, cançons, mots...), tal com fa na Catalina Thomàs en «Les mil i una», n'hi ha prou de no somriure-li les gràcies. «Per honra té esser bord. Son cor espuri sols posa arrels paràsites» (Miquel Costa i Llobera, Als joves).

· L'eco: quan "ellos" fan l'eco («Un cafè amb llet, si us plau!» i et responen «¿Un café con leche?») els fas un contraeco vibrant i seriós, amb dignitat, recalcant els mots amb sonoritat: "Cafè amb llet". "Ellos" estan acostumats a avassallar i, sobretot, que ens deixem avassallar i ni s' ho esperen.

· Si en un local qualsevol no t'entenen en català o et parlen agressivament, ja sé que això normalment desconcerta, car hom no s'ho esperava. Cal tornar-hi al cap de pocs dies, sol o amb reforços, i etzibar-los un «bon dia!» desacomplexat i parlar-hi vocalitzant i en veu alta, segur de si mateix i un pèl autoritaris. Se l'empassaran i us entendran: els desconcertats seran "ellos".

· Si aneu a un bar i us miren amb cara de gos per haver-los parlat en català., cal mirar-se'ls també amb posat seriós; solen baixar de l'ase. Si enlloc us diuen: «En castellano, por favor», ni cas; parleu-los més clar, vocalitzant millor i més a espai, però en català. Si us ho retreuen en mal to, podeu respondre amb tranquil·la sobirania: «Jo sóc a ma casa i parl com vull», o «Qui no ix de sa casa, no està obligat a parlar idiomes»,o «parl en la meva llengua perquè estic en ma casa i vull confiar en la teva intel.ligència» . O, més contundent: «Et cerques un traductor» o «Aprens, que a les escoles d'adults és totalment gratis». Les lleis us hi emparen en qualsevol cas, car "ellos" sols ens poden obligar a entendre foraster, no pas a xerrar-lo. I si preferiu de defugir enfrontaments o tensions, demaneu que vingui a a atendre-us algú que us entenga. Podeu dir: «No tinc res en contra vostre, però que vingu algú que m'entengui». Cal dir-ho amb seguretat i seriós, a fi que no se'n passin de la ratlla. El furiós hispanista sempre hi quedarà en fora de joc i durà la pitjor part. «Un poble que vol ser feliç no ha menester de les conquestes» (Plutarc).

· Hi ha gent que fan com si no t'entenguessin quan parles en català, tot i entendre't perfectament, de vegades porten mitja vida entre nosaltres però tenen una mentalitat profundament colonial. Si et fan «¿Pero qué dices, qué dices...?», no us sofoqueu gens, amb un somriure els responeu en anglès. Si no en saben quedaran com a pobletans (allò que ells diuen que som nosaltres) i si en saben, hauran de copsar contundentment que amb nosaltres no valen les brometes estúpides de colons racistes. No perdeu pas mai l'agençament ni el somriure. Espereu i, quan en facin una altra doneu-los un bon cop de gràcia, contundent i sense fer remor, per ex., regaleu calendaris de butxaca en català i quan algun d'"ellos" us digui «¿qué nos das?», els contestes tan tranquil: «A tu no perquè no ho entendries, n' hi ha que no donen per a més». Els colons que adés no t'entenien t'entendran, es quedaran de pasta de moniato,sense resposata ni defensa possible (retratats) i en ridícul davant de tothom, i no pas pel que tu els has dit sinó pel que han dit ells, per l'estupidesa provocadora de llur actitud.

· Si no t'entenen quan els dius setze (sovint són gent jove), els fas: Sixteen!, i els electritzaràs. Després els farà gràcia, però...

· Els castellanoparlants són atesos en castellà, sempre; els catalanoparlants no pas, i són discriminats. Per tant, si sou els qui, a la feina, ateneu gent, si teniu treball fix o confiança en el vostre cap, ateneu invariablement en català. Si no us entenen (o diuen que no us entenen), passeu "el cas" a algun company. Que sàpien que hi ha qui no s'empassa l'abassegament colonitzador, qui no vol parlar en foraster als qui ni es dignen a entendre l'idioma indígena: Qüestió de santa justícia.

· Si treballes en un lloc on hi ha qui et mana quelcom en foraster (sobretot si és un catalanoparlant), mira de no atendre'l; parla amb un altre, avantposa-hi una altra tasca, etc. Demostra'ls fins on puguis, sense perill per al teu lloc de treball, que el castellà no sols no és una llengua d'autoritat, sinó que no és "pràctica". Que s'embeinin llurs pretensions imperials.

continua