..Lola passeja pel carrer de bon matí. Quan passa per la perruqueria se n'adona que és oberta. Mira per la finestra i veu dintre a la Cecília. S'ho repensa però acaba entrant:
- Està tancat! -crida la Cecília d'esquena a la porta.
- Hola, soc jo -diu seriosa Lola.
- Ah! Hola.
- Jo em pensava que estàveu de vacances.
- I ho estem. Obrim dilluns però havíem de fer neteja.
- Estàs sola?
- Ara sí. La Montse ha anat al Peris i la Mari no ha vingut, per quedar-se amb la nena. Vols res tu?
- Cecília jo... Hem de parlar.
- Vaja, ja anava sent hora, no creus?
- Estic confosa, Cecília. M'hauries d'entendre.
- L'únic que entenc és que estàs cagada de por. No vols afrontar allò que va passar al creuer.
- Allò? No vols dir anomenar clarament el que va passar?
- Ai, filla... Feia l'omissió més que res per tu. Però sí, anomenem les coses pel seu nom. No vols afrontar que et vas anar al llit amb mi.
- Cecília, em fa tanta vergonya... El meu cap no para de pensar. Intento explicar-me per què va passar...
- Perquè anàvem begudes? Perquè ens trobem soles des de fa molt temps? N'hi ha tantes raons, Lola... -diu apropant-se a ella- De què tens por, Lola?
- No podria assumir el fet que m'agradessin les dones...
- No n'has d'assumir res, si realment no t'agraden les dones. Tu i jo ens ho estàvem passant de conya en el creuer i vam beure més del compte... El que va passar per mi, no té més importància. Ara..., diferent seria que el que vam fer servís perquè te n'adonessis que ets... lesbiana.
- Ho soc?
- Això millor que tu no ho pot saber ningú.
- Jo et veig tan tranquil·la, Cecília... No et va afectar gens... En canvi a mi...
- Lola, has de reaccionar. A la meva edat i després de tot el que he viscut, ja res em fa por ni em sorprèn. Per mi va ser un bon moment que vaig passar amb una bona amiga. Potser per tu va significar alguna cosa més. Pensa-hi.
Cecília mira la cara d'angoixada de la Lola i decideix abraçar-la per demostrar-li que la recolza en tot.

Peris comentava amb el Francisco la notícia que apareixia en primera plana de tots els diaris.
- Quin mal parit el Ramon. A mi sempre m'ha caigut malament aquest -diu Francisco.
- "Detingut el presumpte autor de l'incendi que la passada setmana va arrasar el mercat de Sant Andreu" -diu Peris llegint el diari- Tan de bo demostrin que va ser ell perquè els del mercat puguin rebre els seus diners de l'assegurança.
Cinta entra en la barra.
- Ja ha tornat el Quim, no? -pregunta Francisco.
- Sí. Estic tant contenta...
- I al teu fill què li passa? -pregunta el Peris a la Cinta- Sembla que li deuen diners i no l'han pagat.
- Mal d'amors, Peris... Hem de deixar-lo tranquil. S'ha d'aclarir les idees.

Apareix el Martí que s'apropa a la barra.
- Bon dia, Francisco...
- Fixa't, pensava en tu -li diu- Ara mateix parlàvem de l'incendi del mercat i com tu en això ja tens experiència... Per cert, que d'aquí no res serà el judici.
- Francisco..., quan aprendràs a comportar-te? No és bo per la imatge del cinema que un dels seus responsables vagi parlant així...
- Peris, me'n vaig. Aquest aire ja no el puc respirar.
Francisco se'n va.
- I tu què vols? -diu el Peris de mala manera.
- Buscava al Jordi. L'has vist per aquí?
- No, no en sé res d'ell.
- Bé, si el veus li dius si us plau, que em truqui.
- Si me'n recordo ho faré... Passa-ho bé.
Martí surt del bar.
- Quina peça aquest també -diu Cinta - El David haurà de declarar en aquest judici, oi?
- Sí..., suposo que sí...
- Tant de bo se li acabin els problemes aviat al nostre fill.
- Cinta..., què seria el David si no es fiqués en embolics? -diu rient.
A ella li fa gràcia i també somriu.

Narcís i Huari treballen al taller.
- Estic cansat, Huari. Si no ens dóna algú un cop de mà, no acabarem a temps per obrir...
- Sí, tienes razón...
- Voleu que us ajudem? -diu el Quim que entra amb la Iolanda.
Narcís se n'alegra molt de veure'ls i els abraça.
- Quan heu tornat?
- Fa un dies... Per què no m'acompanyes al Peris i t'explico com han anat les meves vacances? -li diu la Iolanda- No et fa res, oi Huari?
- No..., no... Pero traelo pronto, hay mucho trabajo.
- Fins ara... -diu el Narcís que se'n va amb ella.
- Com estàs? Ja m'han dit que seràs pare d'aquí uns mesos...
- Sí... Estic molt nerviós -diu Huari somrient- I tu?
- Bé... Porto tres setmanes sense beure res... La Iolanda m'està ajudant a no tornar a beure...
- Me n'alegro, Quim... Escucha, yo quería pedirte perdon... Fui injust amb tu... i amb Iolanda. Si supieras las charlas que he suportat de la sogra...
- Ja m'ho imagino. La Teresa és tota una dona. Huari jo...
- Quim. Estoy muy arrepentido. Quiero que volváis, los dos... Aquesta és la nostra lampisteria. Sense tu..., sense vosaltres, no tiraria endavant.
Quim i Huari es miren. L'un somrient, l'altre preocupat. Però finalment, Quim es llença als braços del seu amic, fent les paus.

- Passa Cinta - li diu la Paquita.
- Què maco t'ha quedat tot... Quan inaugures?
- Doncs encara no he fixat una data i això que pràcticament la pensió podria funcionar a partir de demà si cal...
- Que hi és la Marta? Vull parlar amb ella.
- Sí, vaig a avisar-la.

Paquita entra en una habitació sortint poc després amb la seva filla.
- A veure si l'animes que fa una cara... -diu la Paquita.
Sona el telèfon.
- Perdoneu, vaig a contestar -diu Paquita sortint de la sala.
- Com estàs...?
- No massa bé -diu la Marta seient en una cadira.
- Estàs així pel David, oi?
- Sí. Ho hem deixat córrer.
- Ja m'imaginava que una cosa semblant hauria passat... Ell també fa una cara... I per què? Heu discutit?
- No..., no... Aquesta vegada no ha calgut discutir, o potser ja ho arrossegàvem des d'abans de les vacances...
- M'ho vols explicar...? Ja saps que el David no se li dóna bé parlar d'aquestes coses i em té tan amoïnada...
- Cinta, el David estima a la Núria..., i m'ho ha dit.
- Marta, filla... Ho sento...
- No, no passa res... Jo no hi puc fer res. Ell sempre ha estimada a la Núria. A mi només em queda fer-me a la idea que ja no estarem junts mai més...

La Paquita entra en la sala molt contenta interrompent la conversa.
- Què fort!
- Què et passa mama?
- Ja tinc un client! I això que encara no hem inaugurat!
- Un hoste?
- Sí. Diu que porta un munt de dies buscant allotjament i que finalment ha vist la web de la pensió. Era l'única possibilitat que li quedava i es veu que era important trobar un lloc. No li podia dir que no...
- Què bé, no? I quan arriba?
- Demà, arriba demà mateix... Ai, estic feta un flam! -diu contenta.
Marta s'aixeca de la cadira i abraça a la seva mare...
- A partir de demà comença per tu una nova vida, te n'adones?
- Sí filla... Estic tan emocionada... Vaig a veure quina habitació li dono i si està preparada...
Cinta i Marta es miren contentes per l'alegria de la Paquita.

A La Fusteria, Francisco seu en la barra prenent-se una cervesa. Marcel seu en una taula parlant amb una noia:
- Avui no s'ha connectat -diu ell.
- Has de tenir paciència. Nosaltres estem també investigant les xarxes de pederàstia que hi ha per Barcelona. Potser aviat fem detencions.
- Estic impacient per enxampar al fill de puta que li va fer les fotos a l'Alba.
- Tranquil·litzat. No pots demostrar-li que tens ganes de fer una altra cita. Podria sospitar.
- La nena pensa col·laborar en tot el que calgui. L'heu de donar tota la protecció policial que podeu.
- No t'amoïnis. Els primers que desitgem enxampar a aquesta mena de gent som nosaltres, la policia.

En això que entra el Martí acostant-se al Francisco:
- Vaja, sembla que avui no és el meu dia.
- Ni el meu -diu el Martí- Sembla que hauré de canviar d'ambients. Aquests... no em deixen respirar.
- Molt graciós.

Fede, a la porta del magatzem crida a la seva filla:
- Ho trobes Alba? Vols que t'ajudi?
- No, ja ho tinc -diu ella sortint amb dues ampolles de cava.
- Has saludat al Marcel? És en una taula...
Alba surt de darrere de la barra i es dirigeix cap a la taula del Marcel. De sobte mira als dos homes que hi ha en la barra drets i un munt de records li venen de cop a la seva ment...
- Hola, Alba -diu l'home- Puja, no hem de fer tard.
Alba puja al cotxe que després es posa en marxa. Els dos nens agafen la llet i se la beuen.
- Vols que t'ensenyi les meves fotos?
- Quines fotos?
- Les que et vaig dir... Si vols puc signar-te un autògraf...
- Per què me l'hauries de signar?
Alba espantada, s'aixeca i se'n va a la sortida. Intenta obrir la porta però està tancada amb clau. L'home l'acorrala.
- Veig que a tu encara no t'ha fet efecte el que t'has begut...
- Vull anar-me'n... -diu mig plorant.
- Te n'aniràs, però abans faràs el que has vingut ha fer...
De sobte, a l'Alba se li comencen a tancar els ulls fins que no els pot mantenir oberts i cau pel terra.
Alba només té el record de veure's asseguda en un llit, al costat d'un altre nen, vestida i veient fotos en un ordinador de tots dos despullats...
- No direu res, oi? -diu una veu d'home- Per què si dieu alguna cosa, tothom veurà aquestes fotos i ho passareu molt malament. No voleu patir, oi? No voleu fer patir als vostres pares ni avergonyir-los, veritat? Jo no us he fet res... només aquestes fotos... Jo he estat bo amb vosaltres i ara vosaltres heu de ser bons amb mi, entesos?
- Entesos?... Entesos?...
Aquestes paraules es repeteixen al cap de l'Alba que torna a la realitat. Els dos homes la miren i Marcel se n'adona que la nena té llàgrimes als ulls:
- Què passa Alba? Què tens?
- Va ser ell, Marcel... Va ser ell qui em va fer aquelles fotos...
Marcel es gira. Alba alça el braç i amb el dit assenyala a un d'ells... Assenyala al Martí.

Channing