..Remei seu a taula i la Pilar li fa companyia. Roser porta una safata amb les tasses per prendre un cafè.
- Com puc tenir tan mala sort...? -es penedeix Remei.
- No has tingut mala sort, filla. Algú ha comès aquesta barbaritat -diu Pilar.
- El pitjor és no poder recuperar els diners... L'assegurança no pagarà fins que no enxampin a la persona que ha incendiat la parada.
- No has de patir. Nosaltres et fem costat -diu Pilar.
- I el Fede... Encara no he parlat amb ell.
- El Fede? Què te a veure amb tu? -pregunta la Roser.
- Quan vaig saber que la parada estava en venda, jo tota sola no podia afrontar la compra. En tenia estalvis però no havia prou. Li vaig demanar a ell si em podia donar un cop de mà..., i ho va fer. La parada realment era de tots dos.
- I per què no em vas demanar ajuda a mi? -diu la Pilar ofesa.
- No pateixis per aquest. Segur que ho comprèn -comenta Roser.
- Tinc mal de cap d'anar amunt i avall amb el perit... Feia preguntes com si pensés que vaig ser jo qui...
- És normal que pensi això.
- Roser!! -crida Pilar.
- Vull dir que tu com ets l'actual propietària... Ets la primera persona en qui sospita aquesta gent. Qui sinó faria una cosa així?
Remei aixecant el cap mira a la Pilar que acaba girant el cap cap a una altra banda, amoïnada.

- Passa, passa -diu la Paquita- Ara crido a la Marta.
- Gràcies -contesta la Núria- Molt maca la pensió.
- T'agrada? A veure si quan inaugurem tinc sort i he de penjar el cartell de "Ple".
Núria seu en un sofà, mentre Paquita entra en una altra habitació. Poc després surt la Marta amb molt poques ganes. Núria s'aixeca i s'apropa a l'altra per donar-li un parell de petons però Marta es mostra freda.
- Carai, noia... Si no vinc a veure't tu ja ni et recordes que existeixo...
- He estat molt ocupada -diu Marta- Com et va a tu? Ja has fet les proves aquelles? -diu sense ànims.
- Sí, aquesta setmana em donaran una resposta. I quan penses tornar a casa? El meu pare està buscant un pis de lloguer...
- Núria, no tornaré a viure amb tu.
- Què t'agafa ara? I per què no?
- No t'ho puc dir...
- Com que no? No som amigues? Ens tenim confiança, oi?
- Molt bé. Sent així t'ho diré... No puc anar a viure amb la noia de la que el David s'ha enamorat.
- Què estàs dient?
- Núria, el David m'ha deixat... Està enamorat de tu. Sempre ho ha estat... I farà tot el possible per estar amb tu.
Núria la mira sense acabar de creure's el que li està dient la Marta i sense poder contestar-li res.

Mari entra a casa seva on està el Marcel un dia més, connectat a internet.
- Mira, Marcel qui ha vingut a veure a la Desi...
Marcel es gira i veu a l'Alba amb la cara trista i pàl·lida de costum. Ell se n'alegra.
- Hola, Alba... Com estàs?
- Bé...
- Mari, ens pots deixar a soles un moment? He de parlar amb ella...
- Sí, clar...
- Vine, seu amb mi.
Marcel seu al sofà i l'Alba l'acompanya mirant de reüll l'ordinador. Marcel se n'adona.
- Què? Ja no vols jugar amb ell?
- No.
- Per què?
- Ja no m'agrada.
- Ho sé... Per això no has vingut a veure la Desi...
- Tu no saps res.
- Al contrari... Ho sé tot...
Alba es mira al Marcel.
- Com pot saber-ho?
- Soc periodista. Nosaltres ens acabem assabentant de tot. Per això està així de pansida, de trista... Per això no t'ho vas passar bé als viatges que vas fer amb el teu pare... Per això no t'agraden les fotos...
Alba de sobte, abraça al Marcel molt fort. Ell l'acull i li dóna suport.
- Alba... No li has explicat a ningú què va passar, veritat?
- No... -diu plorant.
- M'ho vols explicar a mi?
- No...
- I si et digués jo el que penso que va passar...? Això seria més fàcil per tu?
- Sí...
Marcel acaricia el seu cabell disposat a explicar-li el que li va passar.

Pilar entra emprenyada al pis del Ramon, fosc i desendreçat.
- Què hi fa aquí vostè?
- Quina pudor, Ramon! Des de quan no fas neteja?
- I a vostè què l'importa? A mi m'agrada així!
- Continues tan desagradable com sempre.
- Què ha vingut a fer...?
- Saps que l'altre dia es va calar foc al mercat? Ara només queden cendres...
- Sí. Alguna cosa he sentit -Ramon despreocupat seu en una cadira.
- I no m'has de dir res? -diu ella amb fermesa posant-se davant d'ell.

Ramon la mira i riu.
- Què vol que li digui?
- Que no has estat capaç d'incendiar el mercat...!
- Jo? Va, va... No digui tonteries... -torna a posar-se dret- Segurament ha estat algú que havia de cobrar diners de l'assegurança. A més, per què pensa que he pogut estar jo? Perquè l'incendi va començar en la parada de la Remei? -riu.
- Més val que sigui així. No m'agradaria descobrir que has fet mal bé el negoci on el meu marit i jo vam mantenir durant molts anys.
- No perdi més el temps... I si veu a la Remei, li dóna records meus... Ara marxi d'una vegada i deixi'm tranquil.
Pilar el mira i sense replicar, fa cas al que l'ha dit i se'n va.

Alba, més calmada, confirma al Marcel que tot el que l'ha explicat és veritat.
- No li explicaràs al meu pare, oi?
- Ho hauria de fer... T'ha d'ajudar a superar aquest fet que has viscut. Per sort no et van fer res més...
- Com ho has sabut, Marcel?
- Per casualitat. Tot el que vas xerrar amb aquest tal Pinoxo va quedar gravat a l'ordinador en un document que em vaig trobar mirant unes coses. Les vostres converses em van cridar l'atenció. He consultat amb un especialista en el tema i més o menys em va explicar el que podia haver passat...
- Estic tan avergonyida...
- Doncs el que hem de fer és enxampar al paio que et va fotografiar. Segur que ha utilitzat a més nens com tu i aquell altre noi. L'hem d'aturar i m'has d'ajudar.
- Jo? Com?
- Porto uns dies entrant al xat amb el teu nick. Ahir el vaig trobar i vam xerrar. Li vull fer creure que el vols tornar a veure. Alba, si aconsegueixo una altra cita, hauries d'anar novament a casa seva...
- No! Això no! -crida la nena
- Alba! Escolta'm! És l'única oportunitat que tenim d'agafar-lo i ficar-lo en presó. Hauries de fer d'actriu... Fingir que no et sap greu acompanyar-lo. Alba, t'estaríem vigilant. La policia estaria al corrent... No et passaria res. Però necessito la teva col·laboració... Pagarà pel que t'ha fet i deixarà de fer-ho a altres nens...
- Marcel, tinc por...
- Ho sé..., però has de ser valenta, ara més que mai... T'ho pensaràs?

Núria seu en un banc del parc quan apareix el David...
- Hola! No m'esperava la teva trucada. Passa res?
- No, res greu almenys.
- I llavors, per què ens veiem aquí? -diu ell.
- Necessitava estar sola una estona. Pensar. Dir-te que hauries de tornar amb la Marta. No pots deixar-la per un sentiment cap a mi que no t'endurà enlloc.
- Has parlat amb ella, oi?
- Sí, aquest matí. Està molt dolguda, David. Com vas poder dir-li...?
- Li vaig dir la veritat. Vaig ser sincer. T'estimo, Núria. Sempre t'he estimat, o ja no recordes que fa uns anys jo...?
- Però David... Jo no t'estimo a tu... No com voldries. Ets un molt bon amic. T'agraeixo que estiguessis al meu costat després del que va passar amb el Nacho, però no em demanis res més... Ara el que necessito és ordenar la meva vida, estabilitzar-me i concentrar-me en les coses que realment m'importen. I tenir parella no entra als meus plans, i menys amb tu... Ho comprens?
- Sí, Núria, però no puc evitar sentir el que sento per tu...
- David, oblida't de mi com a parella. Només serem amics... Molt bons amics...
Núria besa en la galta al David i marxa cap a casa.

Pilar arriba al vespre a casa. Roser l'espera amoïnada.
- On has estat? D'on vens? He estat a punt de trucar a la policia...
- D'aquí vinc, de la policia.
- I què has anat a fer?
Pilar deixa la bossa damunt la taula i seu al sofà.
- He anat a denunciar al Ramon.
- Al Ramon? Per què?
- He anat a veure'l. M'ha negat que ell hagués calat foc al mercat. Però m'ha dit una cosa que...
- Què t'ha dit Pilar?
- Sabia que l'origen del foc havia estat a la meva parada... I això ho va dir el perit l'altre dia al mercat... Com podia saber-ho el Ramon?
- Pot ser ho ha llegit als diaris...
- No. M'he assegurat abans. En cap article es publica on va originar-se el foc. M'ha decebut tant... Va embogir quan va saber qui havia comprat la parada i aquesta és la seva manera de venjar-se.
- Després de tot el que has fet per ell...
- Tens raó. I ja he callat massa coses. Això no ho podia encobrir. Per ell i pels que ho han perdut tot, havia de denunciar al Ramon...
- Pilar...
Roser mira a la seva germana que té els ulls humits per les llàgrimes.

Channing