.. Dimarts al vespre, la Montse l'explica al Sàhara la xerrada que ha tingut amb el Quim:
- Té tot el dret a demanar-nos que el Narcís deixi el pis. És seu, i ens el va prestar d'alguna manera.
- Ja saps que aquí tens lloc per ells dos. Quin problema veus?
- Doncs que li sàpiga greu al Narcís. Ja s'havia acostumat a una mena d'independència i a fer la seva vida. I ara tornar a casa...
- No t'amoïnis abans d'hora, Montse -diu ell agafant-li de la mà.
- Per què no t'has d'amoïnar mama? -diu l'Ivan entrant al saló.
- Millor que t'ho expliqui el Sàhara. Jo he de parlar amb el teu germà i la Neus. Ara torno.
Montse, resignada, s'aixeca de la cadira i es dirigeix cap a la porta.

L'obre i es troba amb la Marta:
- Hola, quina sorpresa...
- Anava a tocar el timbre. Puc veure l'Ivan?
- No sé jo si ell...
- Sí, mama... Que passi.
Montse la deixa entrar i aprofita per marxar. La Marta entra i veu com el Sàhara ajuda a l'Ivan a moure's entre els sofàs i la tauleta, i fins i tot, a seure.
- Passa, passa. No et quedis dreta -li diu l'Ivan.
- Jo vaig a l'habitació. Després parlem, d'acord? Fins ara, Marta.
Ella camina amb cautela i seu al costat de l'Ivan.
- Com estàs?
- Fotut. Em costa acceptar que no puc veure. Però podria haver estat pitjor. Els metges tenen esperances en què podré tornar a veure. I tu, com et va tot?
- Bé, al taller tot com sempre encara que l'Àngels està una mica estranya però no m'ha volgut explicar els motius.
- Tard o d'hora ho farà. No és una dona que vagi amb rodeigs.
- Ivan..., jo... Voldria dir-te una cosa...
- No diguis res, si us plau. Deixa'm que sigui jo el que et digui que ho sento. Estic molt penedit de com han anat les coses. Ara que estic tenint temps per pensar me n'adono de tots els meus errors. Ho he fet molt malament, amb tu, amb el David, amb el Sàhara... I volia demanar-te perdó quan pogués però ja que has vingut aprofito per demanar-te'l ara. Perdona'm Marta per tot el mal que t'he fet. No vull deixar perdre l'amistat que tenim des de fa tants anys...
- Ni jo, Ivan. Jo també m'he comportat malament amb tu. Hauria d'haver sigut més sincera sobretot amb mi mateixa. Potser les coses haurien anat d'una altra manera.
- Pots abraçar-me?
- Clar...
Ella s'apropa a ell i s'abracen emocionats.

Al dia següent l'activitat a Sant Andreu va pujant. Molts andreuencs tornen a casa per encetar la nova temporada. L'estiu s'està acabant.

Al mercat, la Remei s'acosta a la parada de la Pilar:
- Bon dia!
- Hola, Remei, què et poso?
- Fuet del que ja sap i unes porcions de formatge variats. I la Roser?
- Ahir vaig parlar amb ella. Està dedicant-se al seu Jaume. No té ulls per res més. I com la farmàcia està tancada tot el mes, doncs diu que vol aprofitar el temps per ell. No paren de fer-se regals i un munt de coses més.
- I vostè, com està?
- Vaig fent. Posant els peus a terra...
- Com diu?
- Res, filla. Jo sé per què ho dic... I amb el Santiago tot perfecte. Ja va sent hora de tenir calma, no?
- Sí, això és el que necessitem tots!
- Té maca.
- Quant és?
- Vuit amb trenta-cinc.
- Gràcies, Pilar -diu la Remei agafant la bossa.

La propera parada, a ca la Lola.
- Bon dia noies...
- Bon dia -diu la Lola molt seca -. Què et poso?
- 200 grams d'ametlles, 100 de pistatxos i 100 més de cacauets que al Nelson li encanten! -diu somrient.
- Se't cau la baba, Remei... -diu la Isabeleta.
- No em puc queixar, nena! Si jo t'expliqués...
- Pots estalviar-te els detalls. Ja me'ls conec.
- Ai, Lola, perdona. No volia molestar-te...
- Deixa-la. Està molt rara -diu la Isabeleta.

Es reuneix amb elles el Francisco que apareix molt somrient:
- Molt bon dia, senyoretes! Com va tot?
- A tu sembla que molt bé, no?? -diu contenta la Remei.
- Ara com està fent pràctiques amb aquella... -diu la Lola.
- Pràctiques??
- No et facis el tonto, Francisco, que la Cecília ja m'ho va explicar.
- No sé de què parles.
- Jo pensava que havíem estat sortint perquè t'agradava estar amb mi i resulta que només ho vas fer per posar en pràctiques no sé quines lliçons que et va donar el Paco! I amb aquesta Conxi què? També son pràctiques??
- Lola, dóna, no et posis així...
- Em poso com em dóna la gana, em sents? I Isabeleta, acaba tu amb la comanda de la Remei. Jo he d'anar al magatzem!
Lola marxa angoixada davant les mirades de no comprendre res dels altres.

Al migdia els Peris arriben a casa carregats de maletes. Entren al pis amb la Carolina.
- Per fi, ja hem tornat gràcies a Déu.
- Sí, reïna. Ja tenia ganes jo també. Està bé passar dies fora, però ja trobava a faltar casa nostra.
- Puja l'equipatge que falta que després et quedaràs amb la Carolina mentre jo vaig al mercat a fer compres. Tenim la nevera buida.
- No vols que dinem fora?
- La veritat és que em ve de gust quedar-me aquí. Estic esgotada del viatge. La propera vegada que vingui el David a veure'ns.
Quan tot està fet, el Peris es queda amb la Carolina mentre que la Cinta surt per anar a comprar.

Pel camí es troba a la Marta:
- Ei!! Hola!!
- Cinta!! Quan heu tornat?
- Fa una estona. Què tal? Com va tot?
- Bé, molt bé. Vaig a casa de la Montse. Com està el David?
- Molt bé, ens va preguntar per tu també. Diu que et trucarà. Fes el pensament i ves a visitar-lo...
- Ja veurem, de moment no. Amb l'Ivan com està i tot l'embolic del Narcís..., per això vaig a casa de la Montse.
- Què ha passat?
- No saps que l'Ivan va tenir un accident?
- No...
- I que el Narcis està de trasllat?
- De trasllat?
- Sí, torna a viure amb la seva mare. Però això em pensava que ho sabries. El Quim volia viure al seu pis.
La cara de la Cinta canvia completament.
- El Quim? Quin Quim, Marta...?
- El Quim, el nostre... el teu germà. Ell i el Max han tornat a casa.
La Cinta no pot evitar emocionar-se i totes dues marxen juntes al pis de la Montse.

Uns altres que tornen son la Núria i el Dídac que l'acompanya a casa en cotxe. Ella agafa les seves coses i s'acomiada d'ell:
- A la nit ens veiem a casa teva.
- Molt bé, t'estaré esperant. Un petó, t'estimo!
- I jo, Dídac. Fins després.

Núria puja fins al pis i obre la porta:
- Mares!! Ja sóc aquí!!
Quan entra, deixa les claus al moble i l'equipatge al terra. Tanca la porta i veu a la Clara asseguda a la taula acompanyada per un noi que s'aixeca i es gira. La Núria triga en reconèixer al Max.
- Hola germaneta, sóc jo.
- Max!! -crida la Núria que es llença a abraçar-lo davant l'emocionada mirada de la Clara.

Marta arriba al pis de la Montse acompanyada per la Cinta que ja està posada al dia de l'accident de l'Ivan. Entren i es saluden.
El Narcís i la Neus apareixen carregats amb un parell de caixes. Cinta saluda amb una abraçada i dos petons a l'Ivan i de cop sent una veu:
- On voleu que deixi això?
- Deixa-ho al terra -respon la Montse -. Em sembla que tens visita.
- Quim... -diu la Cinta molt emocionada.
S'acosta al seu germà que també s'emociona, es miren i s'uneixen en una fortíssima abraçada.

Passa el temps...
La Cinta i el Peris dinen amb el Quim. La Núria ho fa amb el seu germà i la Clara i la Carme. Marta s'ha quedat amb la Montse i la resta de la família després de buidar tot el pis del Narcís i la Neus.

Més tard, a La Fusteria, la Lola s'està prenent un cafè i xerrant amb la Cecília:
- La Remei ja m'ha explicat el numeret d'aquest matí al mercat -diu la Cecília.
- No sé què m'ha passat... L'he vist i no m'he pogut callar.
- Ai, Lola..., a mi em sembla que estàs penjada del Francisco.
- Jo? Què va?
- Ah, no? I llavors per què et fot tant que estigui sortint amb una altra? Sigues realista, ho has d'admetre tard o d'hora... N'estàs enamorada d'ell i et vas adonar quan va sortir amb tu fa unes setmanes.
- Jo penjada del Francisco... Doncs va a ser que sí.

Al pis de la Montse, quan estaven a punt de posar-se en marxa per endreçar-lo tot, arriba l'Àngels.
- Hola, mama... Quina sorpresa.
- Hola Neus. Hola a tots. Què bé trobar-te encara aquí, Marta.
- Passa res, Àngels? -diu la Montse -. Et noto una mica estranya.
- Vens a donar-nos un cop de mà amb el trasllat, mama?
- No, filla. Precisament a això no. No sé si és el moment de dir-lo però...
- Àngels, vols prendre res? -diu el Sàhara.
- No, gràcies. Jo us he de dir a tots una cosa que potser no us espereu, que potser no accepteu però que ha de ser així...
- Parla d'una vegada, si us plau...
- Neus, Narcís... Montse, Marta... Tots. He venut el taller a una empresa de París. Ja està tot signat. Volen que jo treballi per ells cobrant molts més diners dels que estic guanyant ara mateix. Divendres marxem a Paris...
- Qui més?
- Doncs Marta, a tu també et volen però estàs al teu dret de quedar-t'hi. Ja arreglaríem econòmicament el teu comiat. Però no em referia a Marta. Marxo a París amb tu Neus. Vull que vinguis amb mi...
- Mare, què dius...?
- Àngels??!! -diu la Montse.
- No! No pot anar-se'n...! -diu el Narcís.
- Ho sento, la decisió està presa...
Tots es queden gelats.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-


Channing