.. És dilluns al vespre. Tornant el Paco a casa, es troba al carrer amb el Francisco.
- Ei! D'on ves??
- De casa de la Conxi.
- Què m'estàs dient??
- El que sents! He triomfat, Paco!! I no saps tu com he triomfat...
- Veus? Ai, home de poca fe... Si t'havia d'ensenyar un mestre com jo.
- A més m'ha dit que sóc molt atractiu, i molt fogós al llit. I perquè no volia atabalar-la tota la nit, però em penso que volia més encara!
- Així m'agrada nano, que les deixis amb ganes de més!
- Demà segur que quedem. Bé, continuo, que estic exhaust i tinc ganes de recuperar forces per demà!
- Molt bé, Francisco! Que n'orgullós que estic! Adéu!

Al pis de la Clara, ella i la Carme estan molt nervioses per motius diferents quan truquen a la porta.
- Qui serà ara?
- Si és el Roger li dius que no vull parlar amb ell! Clara obre la porta i el primer que sent és...
- Mama!
Ella es queda amb la boca oberta mentre rep l'abraçada del Max... El Quim al darrere somriu molt content i la Carme s'aixeca sorpresa també per aquest retorn.

L'Ivan per la seva banda, està més calmat després d'haver sopat una mica, i la Montse i el Sàhara parlen amb ell:
- Ivan, volem parlar amb tu.
- Ho sento molt per això d'abans..., no volia que el meu germà marxés, però he perdut una mica els nervis.
- És comprensible, fill. Però no és sobre això del que et volem parlar. A més, el Narcís ho entén i demà ja vindrà a fer-te una visita amb més calma, amb l'Isaac.
- On és?
- L'haurà anat a recollir al pis de la Mari. Ella se n'ha fet càrrec els dies que hem hagut d'estar a l'hospital.
- El cas és, Ivan -diu el Sàhara -, que volíem comentar-te una cosa... Abans que ens truquéssim avisant-nos que estaves a l'hospital, vam estar al teu pis.
- Sabem el que has estat fent... Tenies l'ordinador encès...
- Mare...! T'ho puc explicar...
- Què ens has d'explicar? Que has estafat a un munt de gent? No sé si ho saps però fins i tot la Lola ha estat víctima teva!
- Què??
- En què pensaves? I si la policia t'enxampa? -diu el Sàhara.
- Tota la culpa és de la Ruth. Ella em va embolicar per ficar-me en aquesta idea..., i ara deu ser lluny amb els diners i jo aquí, emmerdat fins al coll!
- A hores d'ara la Ruth podrà estar lluny d'aquí, però sense diners...
- Què dius, Sàhara?
- Doncs que vam transferir els diners del seu compte al inicial teu... Vam trobar el seu número de compte escrit a un paper.
- Ho hem fet perquè quan sigui el moment, i et trobis bé, tornis tots els diners i t'enfrontis al que has fet -diu la Montse.
- De la Ruth ja se n'encarregarà la policia. Ara només has de pensar en tu.
- Mama... jo..., ho sento... -diu plorant.
- Ara no pensis en això. T'has de recuperar i nosaltres estem aquí, fent-te costat.
Montse abraça al seu fill.

Després d'acabar amb quasi totes les provisions de la nevera, el Quim i el Max acaben d'explicar les aventures del seu gran viatge:
- Quan va passar el primer huracà, el vaixell va acabar enfonsat al port. Les destrosses eren tremendes, ningú es pot imaginar com queden les ciutats quan pateixen un fenomen com aquest. Per sort, vam poder recuperar algunes, poques, de les nostres pertinences...
- Els passaports per exemple -apunta el Max.
- Sí, i vam intentar buscar una manera de travessar l'Atlàntic. Pocs dies després, un altre huracà va assolir el Carib i més problemes encara per poder tornar.
- Vam tenir sort i ens vam trobar a una parella gai de Tarragona que ens va donar un cop de mà per poder anar cap a Miami -diu el Max.
- Aquí ens vam posar a treballar per aconseguir els diners per poder comprar els bitllets d'avió i tornar a Europa, i quan els diners ens van arribar per venir a Londres, ho vam fer.
- En Londres, més de la mateixa cosa. Després dels atemptats, allí la situació està difícil pels estrangers i nosaltres a més, portàvem unes pintes... Havíem de comprar els bitllets per tornar i per sort vam trobar una altra feina com a cambrers. Ell en un restaurant i jo en un local d'ambient.
- I mireu com és el món, que a l'avió de tornada ens vam trobar amb l'Empar.
- La professora del Max? Quina casualitat -diu la Clara.

- Estic cansadíssim... -diu el Max.
- On us penseu instal·lar?
- Doncs venint cap a aquí hem vist una pensió, Regina em sembla que es diu.
- És de la Paquita! Allí estareu molt bé.
- I demà ja parlarem amb la Montse, perquè el Narcís continua vivint al meu pis, oi?
- Sí.
- Doncs li he de dir que he tornat i que em vull instal·lar un altre cop...
- Ostres Quim, precisament ara? -diu la Clara.
- Passa res?
- La Montse..., té a casa a l'Ivan. Ha patit un accident i ha perdut la vista...
- Mare meva, ho sento, però..., no tinc diners per estar-nos a la pensió tots dos. I tinc el meu pis. Estic segur que ella ho entendrà.
- Segur... Ai, estic tan contenta que estigueu a casa un altre cop! Quan torni la Núria es quedarà morta!
Tots somriuen i Clara abraça al seu fill.

Dimarts, al mercat, algunes parades continuen tancades, però la Pilar l'ha oberta després d'estar uns dies de viatge i la Lola amb la Isabeleta, també.
- Ara és el Rafa qui s'ha de quedar sol al pis aquesta setmana. Fins dilluns que ve, no obren els Peris, i jo ja tenia ganes de posar-m'hi un altre cop.
- Quan més aviat comencem a fer vida normal, abans se'ns passarà el mono de les vacances -diu la Lola.
- El Santiago i jo ens ho hem passat de meravella. Ahir vam aprofitar per veure a l'Iris i al Rai.
- I la Roser? Com es troba?
- Ai, filla, no tinc ni idea. Vam anar al pis on viu amb el Jaume però estava tot tancat. No sé on es deu haver ficat.
El Santiago arriba corrent amb un diari a la mà.
- Pilar, Pilar, mira...
Pilar agafa el diari i llegeix la notícia de la detenció d'una jove andalusa acusada d'abandonar al seu fill al pocs dies de nàixer. La criatura va ser donada a la mare malgrat la seva negativa a fer-se càrrec d'ell i pocs dies després, un veí d'Alacant va trobar al nadó en un contenidor de fem . Va ser identificat a l'hospital com el bebè que aquesta jove va parir dies abans. Finalment, la noia ha estat detinguda a Màlaga. Al costat de la notícia, apareix una foto de Rosa, i clar, la Pilar pateix una tremenda decepció i s'abraça al Santiago.
- Anem a prendre un cafè, Pilar -diu el Santiago emportant-se-la.

La Lola i la Isabeleta la miren preocupades quan arriba la Cecília:
- Què feu mirant cap allí?
- Res... Què vols? -diu la Lola.
- Nena, t'he d'explicar una notícia sucosa del tot!
- A veure, de què es tracta?
- El Francisco, té núvia!!!
- Núvia? Una parella?? I com pot ser això?
- S'ha embolicat amb una esteticien, la Conxi... la que té l'establiment a la plaça Orfila...
- Què dius?? Si té una fama de dóna fàcil.. -diu la Isabeleta.
- I tu com ho saps això?
- M'ho ha dit el Paco. Jo encara no m'ho crec...
- Ni jo... -diu la Lola decebuda -, ni jo.

El Quim camina pel cementiri quan veu al seu davant la figura de la Montse. S'acosta a ella fins col·locar-se al darrere:
- Com m'hagués agradat acomiadar-me de la teva mare...
Montse es gira sobtada i es queda perplexa al veure al Quim. Tots dos es donen una forta abraçada.
- Quim!
- Montse... El Sàhara m'ha dit que series aquí.
Poc després, xerren asseguts a un banc:
- Pensava que tot començava a anar bé. Vull casar-me amb el Sàhara, n'estem molt enamorats..., he recuperat a l'Isaac..., però sembla que mai em podran sortir les coses del tot bé.
- Ja, he vist també a l'Ivan... Però m'ha dit el Sàhara que té possibilitats de recuperar-se.
- Sí, ha tingut sort en aquest sentit. Però tinc un fill molt impacient i no sé quan de temps podrà aguantar sense perdre els nervis.
- Doncs jo, Montse, no vinc tampoc amb bones notícies...
- Ah, no? Clar..., ara que has tornat vols recuperar el teu pis...
- Ho sento, si hagués una altra opció no recorreria a aquesta però...
- No passa res, Quim, ho entenc, i segur que el Narcís també.
Tots dos es tornen a abraçar.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-





Channing