.. Sant Andreu es desperta com ho ha estat fent les darreres dues setmanes, amb sol i altes temperatures. L'activitat és encara escassa, molts gaudeixen dels pocs dies de vacances que li queden.
Ara per ara, només està oberta La Fusteria.

El Paco parla amb el Francisco:
- Una llàstima que hagués de marxar de viatge. Ara que ja me l'estava ficant a la butxaca.
- Francisco, siguis pacient. I sinó, una altra. Pots intentar posar a prova els teus coneixements amb una dóna que no sigui la Lola, com aquella que està asseguda a la taula del fons. Té bon cos, sembla refinada, està llegint la Vogue...
- Em sona la seva cara. És de per aquí, oi?
- Sí, és esteticien, i si no recordo malament, va estar embolicada amb el pare del Dani, l'ex de la Clara.
- Ostres, sí, ja me'n recordo... Però jo amb una dona com aquesta no tinc res a fer.
- Això era abans, xato. Ara ets un professional de la seducció. Va, intenta-ho.
Francisco posa cara de circumstància i es llença a la piscina.
Passa al costat d'una taula on son la Clara i el Sergi.

- Encara no li has dit a la Núria això del Dídac?
- No, demà tornen d'uns dies que estan passant a Menorca. La veig tan feliç Sergi, que no sé si li podré dir.
- Ja, t'entenc perfectament. A vegades, mai se sap com dir les coses per por a fer mal.
- He intentat trobar al germà del Dídac, el carter, però tampoc l'he trobat. Aquests dies he estat pensant que podria ser ell i no l'altre.
- No vam dir que el Dídac vivia massa bé com per treballar només de cambrer? El millor que pots fer és esperar. Veure què passa.
- La Núria no ha arribat a tenir sort amb els homes. I ara que semblava que havia trobat a un de perfecte... Merda!
- Clara, anima't, dona. Sí, d'acord, no és la professió que desitjaries pel teu gendre, però podria ser pitjor, no trobes? L'hauries de donar una oportunitat...
- Gràcies... -diu la Clara agafant la mà del Sergi.
- Per què?
- Per fer-me costat -diu somrient -. Reconforta saber que tens a una persona al teu costat que t'escolta i t'ho diu tot amb claredat. Me n'alegro molt que siguis sincer amb mi, i que m'ajudis a tranquil·litzar-me.
Sergi somriu però pensant que no és del tot sincer.

El Francisco s'aixeca i s'acosta a la barra:
- Paco, posa'ns una altra ronda.
- Què, com va?
- De meravella... Jo pensava que em refusaria però que va, la noto interessada fins i tot!
- Veus? Ai, home de poca fe! Vaig a preparar-te un parell de còctels perquè la deixis al·lucinant.

Mentrestant, la Marta entra al menjador de la pensió on està la Paquita repassant unes factures.
- Bon dia, mama.
- Bon dia nena.
- Treballant de bon matí?
- Sí filla. Tot això s'ha de fer algun dia i mira, he decidit que avui tocava. Has esmorzat? Li puc dir a la Remei que et prepari alguna cosa.
- No, ara després al taller em prendré alguna cosa. Això que Cal Peris estigui encara tancat per vacances és una merda... -diu rient.
- Ja es mereixen aquests també un bon descans!
- I tu? Com estàs? No has sabut res més del Pol?
- No, nena. És com si se l'hagués empassat la terra. Segurament deu haver marxat de vacances i està desconnectat del món en general.
- Però mira que ni tan sols trucar-te per saber com estàs... O per parlar del que va passar. No ho trobo honest.
- Ai, nena! L'honestedat està molt cara últimament. I mira, potser sí que em vaig quedar amb ganes de parlar més del que va passar aquella nit. Per mi era un moment molt important i clar, que es trenqui el condó i just quan... Mala sort, nena! Però sí, tinc ganes de parlar amb ell.
- Per què a vegades costa tant d'afrontar certes situacions? Ens estalviaríem molts problemes si la gent parlés més.
- Precisament ho dius tu... -diu sarcàstica la Paquita -. Penses anar a veure a l'Ivan?
- Potser algun dia d'aquesta setmana. Vull parlar abans amb la Montse per saber com es troba moral i emocionalment.
- Deu estar molt fotut.
- I l'Ivan és imprevisible... Ves tu a saber com l'afectarà el que li ha passat.

Sergi acompanya a la Clara fins al portal del seu pis:
- Estàs molt callat, Sergi. Et passa res?
- La veritat és que em ronda una cosa pel cap i no sé si explicar-te-la. No tinc cap confirmació i no vull amoïnar-te innecessàriament.
- Què passa, Sergi? M'estàs espantant.
- No és res..., bé, potser sí... Ja et dic que no hi ha res segur.
- És sobre el Max i el Quim?? Parla, si us plau, m'estic angoixant per moments!!

- Clara, tenim constància que van estar al Carib les mateixes dates que un parell d'huracans van assolar la zona fa un mes. Després d'això, no em trobat cap indici d'on poden trobar-se el teu fill i el Quim...
- M'estàs dient que han desaparegut? Que han pogut morir?? Sergi, sigues sincer amb mi, si us plau!
- No, no t'estic dient res de tot això... Ho estem investigant, però Clara..., la cosa no pinta gens bé.
- Max... -diu començant a plorar.
El Sergi abraça a la Clara.

Quan pugen al pis i entren, es troben a la Carme plorant al sofà:
- Carme? Què tens? Què et passa? -pregunta la Clara.
- El Roger..., se n'ha anat. M'ha deixat per un altra el molt fill de puta!
- Ostres, quin panorama -mormola el Sergi.

A un avió, en l'aeroport de Londres, els passatgers van pujant i ocupant els seus seients. El Quim i el Max es corden els cinturons de seguretat:
- Tornem a casa... En tens ganes, Max?
- Sí. Vull veure a la mare, i a tota la gent de Sant Andreu.
La veu per megafonia de la safata de vol, recorda una sèrie d'instruccions per tenir un vol més agradable. De sobte, una dona deixa una bossa de mà al portaequipatges i seu al costat del Quim:
- Good morning... -diu la dona.
- Bon dia -respon el Quim.
I llavors, tots dos es miren i es queden sorpresos doncs aquella dona és l'Empar, la professora del Max i ex parella del Quim. Després dels petons, les abraçades emocionades, i les salutacions pertinents, intercanvien unes paraules:
- No anàveu en vaixell vosaltres? Se suposava que volíeu viatjar per arreu del món... -diu ella.
- I ho vam fer fins que al Carib ens vam trobar amb dos huracans i el vaixell no ho va poder suportar.
Estàs com sempre -diu el Quim.
- I vosaltres quasi que també. Més prims, més morenos..., però us veig molt bé.
- Ja tenim ganes de tornar a casa -diu el Max.
- Sí, jo també. He passat aquests anys aquí a Londres fins que fa un mes vaig decidir que ja era hora de tornar. Vaig esgotar l'excedència que vaig demanar i fa res em van aprovar els trasllat a un altre institut.
- Deixes Sant Andreu?
- Sí, m'instal·lo a Sants. La meva mare m'ha donat un pis que tenia llogat des de fa anys. I ja tinc un claustre dijous, o sigui que me n'havia de tornar.
- Què fort! No surto de la meva sorpresa... Me n'alegro tant d'haver-nos trobat, Empar. Hem de parlar de moltes coses...
- En tindrem temps, Quim, molt de temps -diu ella somrient i agafant-se del braç d'ell -. I per cert, vosaltres on us instal·lareu?
- Doncs al meu pis suposo... Hauré de parlar amb la Montse...

Abans del dinar, la Montse arriba al seu pis on estan el Narcís i la Neus:
- Mama, mama! I l'Ivan? On és?
- Tranquils..., està pujant amb el Sàhara. Jo m'he avançat per avisar-vos que no l'atabaleu molt. Sembla trobar-se bé, però sé que no ho està gens. Deu estar passant per un moment terrible i necessita tranquil·litat...
- Mama, i no ens veu? Segur?
- Segur fill..., l'Ivan de moment no podrà veure ningú...
En aquell moment, el Sàhara i l'Ivan entren al pis. El jove porta ulleres de sol, camina amb l'ajut d'una crossa i té el cap quasi rapat. La Neus i el Narcís el miren com si es tractés d'un estrany. Ningú diu res excepte el Sàhara.
- Ves amb compte amb la porta... Gira ara per seure al sofà -però l'Ivan ensopega -. Rastreja amb la crossa... No cauràs, jo t'estic aguantant...
Finalment, seu i la resta ho fan al seu voltant. L'Ivan no diu res.
- Fill, vols alguna cosa?
- Aigua, si us plau. Tinc set.
- Ja la porto jo -diu el Sàhara.
- Mama, no està el Narcís?
- Sí, Ivan, sóc aquí... -diu agafant la mà del seu germà -. Com et trobes?
- No ho sé...
- Aquí tens, l'aigua.
Sàhara li apropa el got a la mà. Ivan agafa el got però en el seu intent de portar-se'l a la boca, al final es vessa l'aigua a sobre i l'Ivan llença el got.
- Merda! Merda! Merda!! -crida -. Sóc un inútil, mama... vull estirar-me...
- Sí, clar... Neus, fill..., per què no torneu més tard?
La parella s'aixeca i surt del pis. L'Ivan que està desfet emocionalment, és consolat per la seva mare i el Sàhara.
- Desfogat fill... Plora si vols...
- Què faré ara, mama?? Sóc un inútil...
- No diguis això, em sents? Els metges diuen que aquesta ceguesa pot ser reversible, per tant, intenta acostumar-te el temps que no puguis veure... Has de tenir calma i paciència, fill... Al final, tot s'arreglarà.



-CONTINUARÀ DEMÀ...-




Channing