.. El Francisco obre la porta de casa seva i entra el Paco molt animat:
- Bon dia, Mini jo. Em deixes anomenar-te així?
- Paco, no te'n fotis més, si us plau. No em queda vergonya ni autoestima després de l'enganxada d'ahir a la nit.
- La Ceci encara riu! -diu deixant anar una riallada -. Però d'acord, no farem més llenya de l'arbre caigut.
- Gràcies... -diu resignat el Francisco.
- És més, em sento afalagat que pensessis en mi com a model a seguir per conquerir a una dona. No podries haver triat a cap altre millor.
- El Peris em va insinuar que em faltava alguna cosa, i clar, després de saber pel teu fill que t'havies embolicat amb l'Assun doncs...
- Però em podries haver demanat consell en lloc de disfressar-te de mi! -diu rient.
- No riguis més, per l'amor de Déu! A saber quan em marxarà aquest tint, i la barbeta aquesta me la trauré en quant pugui.
- No home no! No te la treguis. A moltes dones li dóna morbo... Ara, el que sí que hauries de canviar, potser, és la teva vestimenta. No és la més apropiada per lligar però sí per cridar l'atenció.
- I què vols que hi faci? No tinc res més elegant que això.
- Francisco, mon pétit apprenti, l'elegància o es té o sinó, t'has d'oblidar.
- Llavors, què puc fer?
- Se m'ocorren un parell de coses si confies en mi. Posa't a les meves mans i jo et poliré, et moldré, i t'adobaré, de forma que abans que acabi l'estiu, tu sortiràs amb una dona. Què me'n dius?
- Sense res a canvi?
- Només a canvi de la satisfacció d'haver-te ajudat i servit d'exemple -diu el Paco orgullós i satisfet.
- D'acord...
- Doncs comencem pel teu aspecte... Agafa la targeta de crèdit i anem. Francisco, avui comences una nova etapa!
La cara de Francisco és tot un poema.

La Marta esmorza amb la seva mare a la pensió:
- Hem de repetir la sortida de la setmana passada. - No ho sé filla...
- La Núria està encantada amb el cambrer aquell...
- Mira que va ser casualitat trobar-nos allí a la Ruth.
- Un avantatge és que s'aixecarà a la hora del dinar. Però no desviïs la conversa.
- Jo no desvio res, nena. Només que no vull parlar del noi aquell del que tant em parleu. No estic preparada per mantenir cap tipus de relació a un home.
- Almenys t'ho podries plantejar. Què passaria si coneguessis a algú meravellós? Algú que t'omplis de veritat?
- No passarà res de tot això. Aquesta és la raó de no plantejar-me res.
- Quan se't fica una cosa al cap...
- Nena, som iguals! -diu rient.

De sobte, entra la Remei amb un diari a la mà, escandalitzada:
- Paquita, Paquita! Has vist el diari d'avui?
- No..., què passa?
- Surt a la portada. La foto de la Xesca... L'han trobada morta...
- Què??? Deixa-m'ho veure!
- Sospiten del seu ex company sentimental -diu la Remei.
Paquita llegeix per sobre la notícia, mirant la foto de la Xesca. Els ulls se li omplen de llàgrimes i una recorre tot el seu rostre fins caure damunt de la foto al diari.

Francisco anava de botiga en botiga provant-se i comprant de tant en tant alguna cosa, aconsellat és clar, pel seu nou mestre, el Paco. Per la ment del Francisco, no parava de sonar la cançó del Roy Orbison, i és que en aquells moment, s'estava sentint com la protagonista de la pel·lícula "Pretty Woman".

Després de la sessió matinal de compres, el Paco apareix a Cal Peris i posant-se al costat de la màquina escurabutxaques crida:
- Senyores i senyors, un moment d'atenció, si us plau! Us presento al renovat Francisco Luque!
Totes les mirades es concentren en l'entrada del bar, inclosa la del Peris i llavors entra un home polit, molt ben pentinat, amb bona olor, amb la barbeta..., una presència inmillorable. Tots es queden sorpresos i comencen a aplaudir.
El Francisco se sent protagonista un altre cop.

La Isabeleta i el Santiago que estaven al Peris, l'expliquen a la Lola, la Pilar i la Roser el numeret que han muntat els Franciscos al bar:
- El Paco ho ha anunciat en veu alta -diu el Santiago.
- I allà que entra ell, tot guapo, diferent..., feia molt de goig.
- Se li notava feliç. Però por em fa. Ves tu a saber què li passa pel cap al Paco.
- A aquest, res de bo -diu la Lola.
- A mi tant em fa -diu la Roser -. Amb el meu Jaumet ja en tinc prou.
- Des que tens novio que no se't veu el pèl per casa, eh? -diu queixant-se la Pilar -. I ara em toca carregar-me tota la feina a mi.
- Rondines per tot, Pilar. Abans perquè no sortia, i ara perquè surto massa.

- Deixa-la Pilar, s'ha de distreure, i així tenim més temps per nosaltres -diu el Santiago -. Podríem dinar avui al pis, puc preparar alguna cosa.
- Avui? No, impossible. És que vindrà el Ramon i vull estar a soles amb ell.
- No m'havies dit res...
- Ho sento, Santiago. Però no et sap greu, oi?
- No, dona, clar que no. Què hi farem? Trucaré a l'Iris a veure si està lliure. Bé, vaig a posar-m'hi a la feina. Adéu, senyores.
- Sí, nosaltres també. Va, Isabeleta, anem! -diu la Lola.

Paquita ha anat al tanatori acompanyada per la Cinta. Allí es troba amb d'altres companyes del grup de teràpia, totes molt afectades per la notícia. Una estona després, decideixen anar a prendre's un cafè:
- Mai m'han agradat aquests llocs -diu la Paquita.
- A mi tampoc. Sempre que vens a un lloc d'aquests t'entra mal cos, et poses pitjor del que ja pots estar.
- Com poden passar aquestes coses, Cinta? Se suposava que no es podia apropar a ella. Se suposava que la llei la protegia... I ni tan sols fugir li va servir de res. La va trobar i...
- Jo a vegades penso que el millor és no raonar, perquè sinó, no li trobaríem sentit a res.
- Però això no es pot fer.
- Ho sé, i tampoc ho podem evitar. La nostra naturalesa ens obliga a raonar i intentar donar explicacions a tot el que ens envolta.
La Paquita pren un glop de cafè i mira al seu voltant.

De cop la seva mirada es deté en una persona, un home jove que li resulta familiar...
- Cinta, coneixes a aquell noi? El de blau...
- No, no em sona de res -diu l'altra girant-se per veure'l.
- Ei, que ha mirat cap a aquí! -diu la Paquita.
- Sol passar. Quan mires a algú fixament, aquesta persona t'acaba tornant la mirada.
- Sembla que ve cap a nosaltres... Va, anem a pagar.
- Però Paquita? Si ni tan sols saps qui és?
- Però em sona la seva cara..., i no sé...
- No t'aixequis, dona. Sinó, serà pitjor.
Però el jove es dirigeix a la barra de la cafeteria, passant d'elles. Parla amb el cambrer, i torna a marxar.
- Veus com no passava res? -diu la Cinta.
- Sí, tens raó. Va, anem... Vull acomiadar-me d'algunes companyes abans de tornar a casa.
Les dues s'acosten a la barra per pagar i el cambrer li passa una nota a la Paquita:
- Disculpi. M'han demanat que li doni això abans que se n'anés.
- A mi? De qui?
- Del noi aquell.
Paquita agafa el tovalló de paper i llegeix: "Espero veure't aviat per la disco. Pol".
Paquita el mira però ja no hi és.

Al mercat, el Santiago passa per la parada de la Pilar però ella no hi és:
- Roser, i la Pilar?
- Se'n va anar fa una estona. Volia passar pel magatzem i agafar unes coses i després marxar a casa perquè havia de fer coses.
- Aquesta dona...
- Passa res, Santiago?
- No ho sé encara. Adéu, Roser.

Santiago toca el timbre de la porta del pis de la Pilar.
- Qui és?
- Sóc jo, el Santiago. Puc passar?
- No m'agafes en un bon moment..., no podem parlar després?
- No, i obre'm! Sé que et fiques a casa a la indigent que rondava pel carrer, embarassada.
Pilar es mira a la Rosa que està dinant i amb resignació, obre la porta. Santiago entra ràpid.
- Com sabies que...?
- Fa uns dies vaig començar a sospitar i et vaig seguir. Però com has pogut?? No te n'adones dels problemes que pots tenir ficant a casa a una...?
- Si es un problema, yo me voy, no se preocupe por mí, señora.
- No, Rosa. Tu et quedes. Si algú ha de marxar, ha de ser el Santiago. Mai respectaràs la meva manera de ser, veritat?
- Pilar, no es tracta de respectar... Es tracta que no pots anar ficant a casa teva a qualsevol desconegut que et faci llàstima... No ets la caritat!
- Jo faig el que em dóna la gana, em sents? I si no t'agrada, ja saps el que has de fer!
- Disculpenme, yo no quiero que ustedes se peleen por mi...
- La Rosa és una bona noia, jove, sense família, embarassada, i si puc ajudar-la a que no passi gana, ho faig. Prefereixo ajudar-la així que donant-li diners.
- Com pots refiar-te de desconeguts com ella? No entens que te la pot fotre??
L'ambient està crispat i la Rosa decideix aixecar-se per marxar, però de sobte, sent mal a la panxa, caient de genolls al terra.
- Rosa!! Què tens?? -crida la Pilar -. Veus el que has aconseguit?
- Em fa mal... -diu la noia abraçant-se a sí mateixa.
- Trucaré a una ambulància.
- Señora Pilar!! Señora Pilar!! -diu la noia entre dolors.
- Digues, sóc aquí, al teu costat... No et preocupis, aviat vindrà una ambulància.
- Pase lo que pase..., no quiero quedármelo...
- Com dius?? No t'he entès bé...
- No lo quiero... -diu entre crits -. No lo deseo, que se lo den a alguien pero yo no lo quiero...
Pilar s'aixeca espantada pel que acaba de sentir.

-CONTINUARÀ DILLUNS...-

Channing