.. Montse s'eixuga les llàgrimes i s'aixeca dirigint-se cap a l'armari de la sala. Comença a obrir calaixos i a remenar-los. Busca alguna cosa però sembla no trobar-la.
En aquell moment, entra el Narcís:
- Hola mama, podem venir a sopar?
- Sí fill, clar que sí.
- Et passa res? Et trobes bé? Vols que t'ajudi a buscar alguna cosa?
- No recordo on vaig guardar el passaport.
- L'última vegada el vas agafar per marxar a Guinea amb el Sàhara...
- Sí, és cert... Ja sé on el tinc.
Montse entra a la seva habitació i després de buscar per uns calaixos, troba el seu passaport.

Quan torna al menjador, el Sàhara ja ha tornat de la seva sortida.
- Sàhara! -diu ella abraçant-lo amb força.
- Què passa, Montse? Em deia el Narcís alguna cosa sobre el passaport.
- Sí, he de marxar el més aviat possible.
- Però a on? Què ha passat? Vols calmar-te i ens ho expliques?
- Oh, sí, perdoneu-me... Estic nerviosa, angoixada... Fa una estona m'ha trucat l'Antonia, la recordes Narcís?
- No..., la conec?
- Sí, era la parella de l'Eduard, el pare de l'Isaac.
- Sí, sí, ja sé qui és...
- Doncs m'ha trucat i m'ha explicat que l'Eduard i l'Isaac van patir fa unes setmanes un accident de cotxe... l'Eduard va morir ahir.
- I l'Isaac, mama? I l'Isaac?? Com està?
- Es troba millor em sembla -diu emocionant-se -. L'Antonia vol que me'l torni a quedar jo..., Narcís. Tornarem a tenir a l'Isaac amb nosaltres...
Mare i fill s'abracen amb molta força i emoció.

A Cal Peris, en una taula, estan esmorzant la Pilar i el Santiago:
- Vols fer el favor d'animar-te, dona? Portes uns dies que...
- Ja sé que des de fa uns dies no paro de parlar-te d'aquella noia, però és que en tot el cap de setmana tampoc ha aparegut pel carrer de casa. I si li ha passat alguna cosa, Santiago?
- No pots estar pendent de tothom que ho necessiti, Pilar. Ves a saber la vida que deu tenir aquesta indigent....
- Sembla una bona noia. Però sobretot em preocupa perquè està embarassada i la vida que porta no és la més adequada pel seu estat.
- Pilar, oblida-te'n... Sempre t'acabes obsessionant amb aquestes coses. La Roser m'ha posat al dia en totes les bones acciones que has fet aquests anys.
- La Roser? I quan l'has vist tu? Jo fa un parell de dies que no li veig el pèl per casa...
- Dóna, és normal. Ara que ha trobat al seu Jaumet...

En una altra taula s'hi troben la K, l'Àlex, el Gus i la Mar:
- Doncs ara que la Montse està als Estats Units acompanyada pel Sàhara, haurem de retardar el viatge que volíem fer -diu la Mar.
- Sí, és una llàstima, però no passa res. És per un bon motiu -diu la K.
- Jo no coneixia la història amb l'Isaac i quan dissabte em la va explicar, em vaig quedar gelada.
- Voleu prendre res més? -diu el Gus -, jo és que vaig a demanar-me un cafè més.
- No, no... -li respon l'Alex -. Nosaltres aquesta tarda anem a la platja, per si voleu venir...

Mentre el Gus és a la barra esperant el cafè, entra l'Eloi, el carter, amb mitja camisa descordada que es col·loca al costat de l'altre:
- Bon dia Rafa, no hi és el jefe?
- No, ha hagut de sortir. Avui no deixes res?
- No, avui no. Però si em poses un aigua t'ho agrairia molt. Fa una calor insuportable.
- Per això has d'anar quasi despullat ensenyant-ho tot? - li recrimina el Gus.
- Si estiguessis com jo caminant per tot Sant Andreu, igual no diries això.
- Ei, aquí teniu. El cafè i l'aigua.

Gus torna a la taula:
- Què s'haurà pensat aquest? Que per tenir aquest cos ja pot fer el que vulgui?
- No va així pel cos que té, eh? -diu la Mar.
- Que jo si volgués també podria anar així... -diu el Gus.
- Clar, i despullat també... Qualitats no et falten -diu la K rient.
- No l'animis, si us plau -diu la Mar.

En una taula de fora del bar, la Lola parla amb la Isabeleta:
- Has vist com està el carter? A aquest sí que el franquejava jo...
- La veritat que tampoc m'hi he fixat gaire.
- No és el cos del Brian, però s'hi assembla molt, i és tan guapo..
Just en aquest moment, surt l'Eloi i es nota com la Isabeleta el repassa de dalt a baix fixant-se sobretot en el cul. La Lola que se n'adona, somriu.

El Peris entra amb molta pressa saludant a alguns clients.
- Què, Rafa, com ho portem?
- Tot controlat, Peris.

- Així m'agrada. Escolta... -diu mentre es posa el davantal -, ha estat aquí el Francisco?
- No, avui tampoc l'he vist.
- Què estrany... Ja fa dies que no li veig el pèl.
- S'haurà anat de vacances.
- No diguis ximpleries, Rafa! El Francisco de vacances... Si aquest no sap el que és viatjar. Mai n'ha fet de vacances.
- Igual està malalt o li ha passat alguna cosa greu i no ho sabem...
- Calla i posa't a la feina! Brillo! Brillo!!

El Paco i la Cecília es troben asseguts a un banc de Plaça Catalunya, rient, fent-se petons, agafadets, mentre algú els observa des de lluny...
Aquest algú és el Francisco.

El Santiago acompanya a la parada a la Pilar que està desanimada encara. Quan arriben, hi son la Roser i l'Iris:
- Encara està així? La meva germana a vegades sembla tonta!
- Tu com no tens cor ni compassió per ningú...
La Roser li fa un lleig amb la cara i li dóna l'esquena.
El Santiago opta per interessar-se per la seva filla:
- És que no treballes avui?
- Sí, he aprofitat el descans que tinc per donar-vos una notícia.
- Passa res filla? Et trobes bé?
- Sí, Pilar, perfectament. Només us volia dir que el Rai m'ha demanat d'anar a viure amb ell, i he decidit acceptar -diu l'Iris molt somrient.
- Felicitats filla! Però estàs segura?
- Sí, papa, completament.
- Ho hem de celebrar. Us sembla bé dinar tots plegats?
- Per mi i el Rai sí, així tindrem forces per fer el trasllat des de casa de la Velvet.
- No us amoïneu per això, que jo us ajudaré -diu el Santiago.
- Pilar, vostè no se n'alegra? -diu l'Iris.
- Clar que sí filla..., el que passa és que avui estic una mica xafada d'ànims, però ja se'm passarà. Enhorabona... -diu fent-li dos petons.
- Bé, jo he de tornar al taller. Estic sola i tinc un munt de feina. Ja ens veiem després a la porta del mercat i decidim on sopar.
- Perfecte filla. T'acompanyo que haig de començar a fer la ronda.
Santiago li fa un petó a la Pilar però ella continua amb el cap en una altra banda.

El Paco i la Cecília passegen per les Rambles. Es detenen en una parada on venen flors i el Paco li regala una rosa a la seva estimada.
Mentre, el Francisco que els està seguint, no es perd cap ni un dels moviments de la parella i fins i tot, pren notes de tot el que fan.

L'Iris està al taller sola, treballant, quan apareix l'Ivan:
- Hola.
- Bon dia, què vols?
- Porto tot el matí buscant-la i no la trobo.
- Doncs ni la trobaràs. No hi és.
- Com que no hi és?
- Ha marxat aquest matí. Havia d'agafar un tren.
- Un tren? -diu l'Ivan nerviós -. Cap a on? Paris, potser??
- Paris?? Què dius ara? Ha agafat un tren cap a Terrassa. Ha marxat amb l'Àngels per reunir-se amb uns proveïdors. I no sé per què t'ho explico. Tampoc n'has de fer res...
- Terrassa..., estàs segura?
- Mira, maco, tinc feina. Ja saps on és la sortida.
Per uns segons, l'Ivan mira fixament l'esquena de l'Iris que no l'ha mirat en pràcticament tota l'estona. Però finalment, marxa.

Al mercat, passades unes hores, la Pilar decideix plegar i tornar a casa perquè no es troba bé.
Una mica abans d'arribar al seu pis, els seus mals desapareixen doncs la noia embarassada es troba asseguda en el mateix lloc on altres cops l'havia vista. Ràpidament, s'acosta a ella:
- Hola..., què bé haver-te trobat...
- Bien por qué?
- Com et trobes? On has estat aquests dies?
- Márchese, señora... No tengo por qué explicarle nada.
- Se't veu jove..., quina edat tens?
- La suficiente para quedarme preñada y pedir en la calle para comer.
- Si lo que quieres es comer -diu la Pilar -, jo et puc ajudar.
- Sí? Cómo?
- Vols acompanyar-me a casa? Et prepararé alguna cosa que et vindrà molt bé, i si vols, pots donar-te una dutxa i canviar-te de roba...
- Va, señora. Déjese de gilipolleces y déjeme tranquila.
- T'ho estic dient seriosament... Em fa molta pena veure a una noia tan jove en aquesta situació... Jo només et vull ajudar...
- Y dice que me podré duchar?
- Si vols, sí...
La noia se la mira de dalt a baix a la Pilar i finalment accepta.
- Com et dius?
- Rosa, y usted?
- Pilar...
Totes dues marxen cap al pis de la Pilar.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing