.. El Santiago esmorza a Cal Peris mentre parla amb ell:
- Jo no entenc a aquesta dona, de veritat...
- Vols una mica de conyac amb el cafè? Que et veig alterat...
- No, de bon matí millor el cafè solet.
- Però, què ha passat?
- No ho sé realment. Ahir volíem dinar tots plegats, amb el Rai i la meva filla que es trasllada a viure amb ell, i em va trucar per dir-me que no es trobava bé i que preferia quedar-se a casa.
- I vas anar a veure-la?
- Què va! No em va deixar. Ja no recordo la excusa que em va explicar. El pitjor de tot és que no vaig dinar tranquil, estava amoïnat per ella, així que al cap d'una estona vaig marxar del restaurant i vaig anar al pis de la Pilar.
- I com la vas trobar?
- Això és el que més desconcertat em té: es trobava perfectament!, de meravella! Si després vam sortir junts a fer un tomb... Mai haguessis dit que aquesta dona es trobava malament feia un parell d'hores.
- No sé què dir-te. La Pilar sempre ha estat una dona inestable, des que va morir el seu fill i més tard l'Esteve... Però semblava que després d'aquests anys amb el Ramon, la Mari i ara tu, ja ho havia superat.
- Doncs ja veus... No entenc res!

En una taula esmorzen la Marta i la Núria:
- Què fort, no? Com es passa l'Ivan! Menys mal que l'Iris t'ho va dir...
- He de parlar seriosament amb ell. No pot ser que vingui darrere de mi d'aquesta manera... No pot entendre que això nostre mai podrà ser?
- És un home! Què vols?
Núria rep un missatge de mòbil que consulta ràpidament. Després de llegir-lo, somriu:
- Què passa? Qui és? Aquest somriure et delata.
- És el Dídac. Diu que reservi una estona de demà, que vol que quedem per prendre alguna cosa. He d'escollir lloc i hora.
- Si al final aquest anirà de debò.
- Doncs no m'importaria. De moment, físic ho té, i pel que vam parlar, sembla tenir conversa... Demà veurem.
- On penses quedar??
- No ho sé, però ja li respondré. No vull semblar-li una desesperada.

Laura es troba als estudis de televisió quan pica la porta de direcció:
- Assun, puc passar?
- Endavant... -diu una veu d'home.
- Marcel? No sabia que havies tornat ja.
- Sí, ahir al vespre.
La Laura seu:
- I com es troba la Mari?
- Doncs ja t'ho pots imaginar. Ha estat una lluna de mel molt trista. Avui volia recollir totes les coses del Toni amb la Míriam, abans que ella marxi.
- Més tard si de cas, passaré a veure-la.
- Com tu vulguis... I per què volies veure l'Assun?
- No, és que he intentat parlar amb la productora del programa on treballaré amb el Queco Novell per saber si hi ha alguna reunió de feina, o alguna cosa, i no aconsegueixo parlar amb ningú... Igual tu o l'Assun em podríeu donar un cop de mà...
- Està bé, ho miraré... Per cert, no és oficial encara, però El Clip el presentarà la Mar si ella vol acceptar l'oferta.
- Em sembla molt encertada l'elecció. Ho farà molt bé, segur! I gràcies per tot, eh?
- De res... Ja et diré el què...

Mari doblega la roba del seu germà que fica en caixes. Míriam surt de l'habitació amb unes quantes capses de sabates:
- On les deixo?
- Allí, al costat d'aquella caixa...
Mari comença a plorar.

- Va, vinga... desfogat -diu la Míriam acostant-se a ella i abraçant-la.
- És que no sé què faré sense ell... El necessito..., és el meu germà... Havia decidit viure...
- Va morir intentant salvar a la Montse del Tomàs... Així és com l'hem de recordar, com un valent, un lluitador... Mari, així era ell: s'arriscava sense importar el que passés..., anava a per totes... Mari, així serà el seu fill.

Mari aixeca el cap per mirar-la als ulls:
- Què vols dir?
- El que he dit... Estic embarassada del Toni.
- Míriam, això és fantàstic... Quina alegria!!!
- Com m'agradaria poder celebrar-lo amb ell!! -diu plorosa.
- Promet-me que no marxaràs de Sant Andreu, Míriam... Vull veure créixer al meu nebot...
- O neboda...
I totes dues, abraçades, riuen i ploren en aquest encontre d'emocions.

A la tarda, a la pensió, sona el timbre de la porta. La Remei va a obrir:
- Ivan?
- Hi és la Marta?
- Em sembla que ja ha marxat...
- No siguis mentidera... Va, deixa'm!
- Paquita, Paquita! -crida.
- Què passa aquí? Què és aquest escàndol?
- La Marta, on és?
- Dorm... I si us plau, Ivan, marxa.
- Marta!! Marta!! -crida.
- Vols deixar de cridar? Ivan, no et veus com fas el ridícul?
- Jo l'estimo Paquita... Vull que em perdoni!
- Ivan, fica-t'ho al cap: ella a tu no! I no vol parlar amb tu. I escolta'm bé: pobre de tu com et tornis a acostar a la meva filla, m'entens? Perquè del contrari, el que ni ella ni l'Àngels han explicat a la teva mare, jo mateixa m'encarregaré de dir-li amb pèls i senyals...
- Què filla de puta...
Paquita li dóna una bona bufetada:
- Fora de casa meva i pobre de tu que tornis a posar els peus aquí o a prop de la pensió.
Ivan la mira amb odi, i de passada també a la Remei. S'hi dóna mitja volta i se'n va.
Marta surt de la cuina i abraça a la seva mare.
- No et tornarà a molestar, però si ho fa, avisa'm.
- Ho faré...

Minuts després de sortir de la pensió, algú deté a l'Ivan:
- Espera't, espera't hòstia!!
L'Ivan es gira i veu a la Ruth.
- Què vols tu ara?
- He sentit el que ha passat a la pensió. Quina mala bruixa la Paquita, i semblava bona dona...
- No tinc ganes de parlar i menys amb tu.
- Doncs és una llàstima, perquè et volia oferir participar en un bon negoci... Però bé, tu mateix...
- De què parles?
- De res..., només et volia donar una possibilitat de deixar d'estar obsessionat per la Marta. Amb la meva proposta no tindràs temps de res, només de fer comptes i veure com guanyem molts diners...
- Aquesta mena de negocis no existeixen.
- Tu mateix. La oportunitat te l'he donada. I si no la vols tu, algú altre l'agafarà.
- No pots tirar-ho endavant tota sola?
- No... Necessito algú com tu, amb les teves capacitats, coneixement i habilitats... He sentit que fins fa poc havies estat un bon home de negocis, però com tot a la vida, un mal moviment serveix per engegar-ho tot a rodar.
- I què guanyaria jo en tot aquest negoci?
Ruth se li acosta a l'oïda i li xiuxiueja molt lentament:
- Molt... milers... d'euros....
S'aparta d'ell i li diu:
- Pensa-t'ho, si vols, però no triguis. No tinc tot el temps del món per perdre. Adéu maco.
- No, espera. Parlem-ne.
Ruth el mira i somriu.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing