..Paquita, Paula i Manu arriben al seu pis a primera hora del matí. La K es desperta al sofà.
- Quina hora és? -diu la K mentre el Manu seu al seu costat.
- Paula, fica't al llit que ara et portaré un got de llet -diu la Paquita.
- On estaves?
- A l'hospital, amb el Tomeu.
- Amb el teu avi? Com està? Què t'ha passat a la mà?
- Nena, tens el mòbil de la Mar? -li pregunta la Paquita.
- La Mar? Em voleu explicar què passa aquí?
- Kristina, el meu avi ha mort aquesta matinada...
- Ho sento molt... Però per què has anat? Si tu l'odiaves...
- Per això va anar, per fer una bestiesa... Una darrere d'una altra -diu la Paquita molt seriosa.
- No has sabut res del Gus? -pregunta el Manu.
- No... però és que no entenc res...
- El Manu l'ha clavat una pallissa al Gus -respon la Paquita.
- Què?? Però per què??
- Vaig anar a veure'l pensant que m'havia plagiat..., em va fer emprenyar, em va dir que era com el meu pare i...
- I li va demostrar amb cops de punys -diu la Paquita -. Per això vull el telèfon de la Mar, per saber com es troba.
- Sí, sí, és clar...
Mentre K busca al seu mòbil el número de la perruquera, Manu intenta acariciar-li els cabells però l'altra el rebutja.
- No em toquis! -li diu la K -. Té Paquita.
Paquita agafa el mòbil de la K i truca des del fix. Quan li torna, K agafa la seva bossa.
- Me'n vaig... He de pensar una mica... Ja us trucaré.
Manu es queda fet pols al sofà mentre Paquita el mira amb llàstima.

Al pis de les germanes Balaguer, totes dues estan assegudes a taula. La Pilar serveix el cafè:
- I què farem ara tot el mes d'agost? -pregunta la Roser.
- Tu no sé, jo tinc plans.
- Plans? Quina mena de plans? Amb l'Eliseu potser?
- Sí, amb ell. M'ha convidat a fer un viatge i he acceptat.
- Tu viatjar?? Des de quan??
- Des d'ara. Ens anem uns dies a Granada, a veure la meva neta.
- A Granada??? Amb la calor que fot? Tu no estàs bé del cap.
- Estic molt bé. Millor que tu. Fa molt de temps que no la veig i no sabem quan tornarà la Mari.
- Ja ho tens decidit?
- Sí.
- I què faré jo? Quedar-me sola a casa?
- Pots venir-te amb nosaltres, o queda't amb la Núria. Arriba aquest cap de setmana, oi?
- La Núria va acabar farta quan vaig anar-me'n a viure amb ella. És que no entenc què t'ha agafat ara! Estàvem tan bé les dues... Em vols dir què passarà ara amb l'Eliseu aquest?
- No sé què passarà. Només és un amic i ens anirem d'aquí uns dies de viatge. Vine't i no et quedis sola.
- Pilar, ja m'has tret les ganes d'esmorzar... Serà millor que marxi a la farmàcia. Allí segur que faig més falta.
- Com vulguis. Jo ja saps el que faré.
Roser s'aixeca emprenyada i es fica en l'habitació per agafar les seves coses i marxar.

A Cal Peris, Cecília xerra amb la Cinta:
- On és el teu marit?
- Al llit, amb mal de panxa! Saps que al final se'n va anar amb el Francisco?
- No fotis?? I la Lola què?
- Va ser ella qui ho va proposar.
- Doncs deu estar ben fotuda. I per què té mal de panxa?
- Perquè es va atipar de tot. I ha passat la nit desvetllat. Això sí, diu que s'ho va passar molt bé i que es va fer fotos amb molts famosos.
- Ja m'ho explicarà... Ara vaig a seure amb la Blanca i la Hanna...
- Què maca és la filla de la Blanca....
- Sí, sí que ho és... Fins ara, Cinta.

David surt de la cuina amb un entrepà. Agafa un suc i un got.
- Deixa, ja ho porto jo.
- No mama, és igual. Si és per la Marta i l'Ivan.

- Al meu germà no li va fer cap gràcia que arribessis tan tard.
- Em vaig entretenir, això és tot, Ivan. No li donem més voltes si us plau -diu la Marta.
- I avui tampoc podem quedar?
- No, ja t'he dit que vull veure a una amiga.

David seu amb ells, deixant les coses a la taula.
- Què us passa?
- Res, petites diferències de criteri, David -diu l'Ivan -. Tu aniràs ara al Sibarita?
- Sí, d'aquí una estona. A veure si el meu pare es recupera del sopar d'anit i pot baixar a donar un cop de mà.
- Tenim una comanda pel diumenge.
- Ho sé, tranquil. El Nelson se'n carrega de fer la compra. Bé, torno a la cuina. Fins ara!

En una altra taula, Blanca, Hanna i Cecília esmorzen.
- El teu fill vol que ens anem a Thailandia. Està boig!
- Nena, aprofita. Aquestes coses no son molt habituals en el Fede. I tu què Hanna, com t'ho has passat aquest dies amb els altres avis?
- Bé.
- Diu que s'ha avorrit una mica, però és normal -apunta la Blanca.
Entren molt somrients, el Paco i l'Alba.
- Eiiii família!!! Feliciteu a l'actriu que sortirà a la nova sèrie de la tele!! -crida el Paco acostant-se a la taula on son les altres.
- Reina meva! T'han escollit?
- Sí, avia! Fa una estona que m'han trucat per dir-m'ho -diu l'Alba molt contenta.
Sona el mòbil de la Blanca. Surt al carrer per contestar.
- Si és que la que té fusta... -diu el Paco.
- Ja li has dit al teu pare? -diu la Cecília.
- Ara anirem a La Fusteria, oi avi?
- Clar que sí.
La Blanca torna a la taula molt somrient.
- No us ho podreu creure... -diu la Blanca.
- A la Hanna també l'han agafada per aquesta sèrie però per fer un altre paper!
- Ostres!! Felicitats maca!! -li diu el Paco acostant-s'hi a ella per fer-li un petó.
- Això ho hem de celebrar! Què us vindria de gust fer? -diu la Cecília.
- Jo vull anar al zoo -diu l'Alba.
- Ei, què bona idea! -diu la Blanca -. A la Hanna també li deu agradar anar-hi, oi que sí?
- Doncs fet! -diu el Paco -, però les portem nosaltres, d'acord Ceci?
- Està bé...., però accepto per elles.
- Us passarem a buscar aquesta tarda! -diu el Paco -. Gràcies, Ceci! Va Alba, anem a veure al teu pare... Hanna, vens?
- Sí, acompanya'ls i així li doneu una bona sorpresa al Fede!

Coincidint amb la sortida del Paco i les nenes, entra la Laura.
David surt de la cuina i al veure-la es queda parat. Laura el somriu i l'obre els braços. David es posa també molt content i li falta temps per anar-hi cap a ella i no només abraçar-la sinó també besar-la.

Paquita acompanya en la sala d'espera de l'hospital a la Mar.
- Al principi, no em va parlar més -diu la Paquita -. Només em va dir que volia matar al seu avi. Jo em vaig quedar sobtada pel que escoltava... Després va entrar la Paula per acomiadar-se del seu avi, la pobre... ho va passar malament. Ja, després, més calmats, el Manu em va explicar el que havia fet el dia anterior. No m'ho podia creure!
- Jo ara tampoc. Per això no entenc què ha vingut a fer. Quan el Gus desperti no sé què voldrà fer. Potser, denunciar-lo.
- Estaria en el seu dret. Però el Manu està penedit. I la K ja li està fent pagar pels seus actes.
Manu entra en la sala d'espera. Les dues dones s'aixequen i el noi s'abraça a la Paquita plorant.
- Si em disculpeu... -diu la Mar marxant cap a l'habitació del Gus.
- Què puc fer Paquita?
- De moment res, Manu. Anem a casa i esperem a veure què passa.

A La Fusteria, l'Alba i la Hanna seuen en una taula, mentre el Paco espera a que li serveixin la beguda per elles.
- Què dos filles més guapes que tinc! -diu el Fede.
- Si al final seràs un bon pare i tot! -diu el Paco.
Al Murphy li cau una ampolla i es posa a maleir-ho tot.
- Ei nano -diu el Paco rient-se -, com diria el teu amic... Somriu, que demà pot ser pitjor.
- Ja ho sé... I és que avui tinc un dia de gossos! -diu el cambrer.
- Va, neteja això i jo serviré els batuts a les nenes -diu el Fede.

A la taula, parlen les dues noies.
- Jo em volia disculpar amb tu. Mai havia sentit gelosia per ningú, però suposo que és normal. Ara tu ets el centre d'atenció.
- D'on jo soc això de la gelosia no existeix. Tots som iguals, tots tenim les mateixes coses i ho compartim tot.
- No trobes a faltar a la teva gent?
- Una mica, a vegades. Però aquí m'han rebut amb molta estimació i això em fa sentir bé.
- Em perdones doncs per tot el que t'he fet? Et prometo que et compraré una nina com la que et vaig trencar...
- D'acord, et perdono -diu somrient la Hanna.
Fede li porta els batuts i seu amb elles molt content.

Laura i David miren agafats a la Carolina que està al seu bressol.
- Què petita... Però no tant com quan va nàixer.
- I és més bona.. -diu el David.
- Estic molt contenta d'haver tornat, David. T'he trobat tant a faltar aquests dies...
- Jo no he deixat de pensar en tu en cap segon... T'estimo, Laura.
- I jo a tu, David.
Es fan un petó.
La Cinta, des de la barra, ho ha sentit tot pel intercomunicador i decideix apagar-ho un moment, somrient contenta pel que acaba de sentir.
- També he trobat a faltar els teus petons -diu la Laura.
- I jo! -diu rient el David -. I quan et portarà el Robert al Xavi?
- Diumenge suposo... Tinc tantes ganes de veure al meu fill! Penso aprofitar cada segon que estigui amb ell.
- Me n'alegro que estiguis bé... T'estimo...
- I jo a tu...
Tots dos es tornen a fer un petó.

Passen les hores i Montse termina d'escombrar la perruqueria abans de tancar. Cecília surt de la part del darrere després de canviar-se de roba.
- Bé, me'n vaig. Ara a acompanyar al Paco i les nenes al zoo. I no et pensis que tinc moltes ganes...
- Va, no et queixis tant.
- Doncs tens raó. A més, pensant que ja demà comencem les vacances, les penes marxen!
- Llàstima de la Mar que s'està passant aquest dies a l'hospital.
- Sí, tens raó. Quan pugui passaré a veure-la. Bé, marxo. Fins demà!
- Adéu... -diu rient.
Montse acaba d'escombrar i passa al magatzem per deixar les eines.

Mentre, algú entra i tanca la porta amb clau que estaven posades. Quan la Montse torna a la perruqueria es porta un bon ensurt.
- Ei, ets tu!
- Perdona'm, t'he espantat?
- Una mica, però tenia ganes de veure't.
- Quin morbo veure'ns d'amagat, no trobes?
- I tant!
Montse i Murphy s'acosten i es fan un petó...
- Anem dins, que aquí ens podria veure algú -suggereix ella.
- Faré tard a La Fusteria...
- Per un dia no passarà res... -diu ella agafant-lo de la mà.
Així, passen cap a la part del darrere sense adornar-se que l'Ivan els ha vist.

Carme està sola a l'apartament quan piquen a la porta. Ella obre i és el Rai que porta una cistella.
- He portat el sopar.
- Quin detall! Encara que una mica d'hora, no trobes?
- Son quasi les 9. Fes lloc al terra del saló, obre les finestres i gaudim de les últimes hores de vacances que ens queden.
- Ens anirem plegats? -mentre mou la taula i treu la catifa del terra.
- Suposo que sí. A mi m'agradaria. Demà ja s'acaba tot i tornar a la rutina.
- No cal que ho recordis. Dilluns un altre cop a la consulta, a Figueres. Em fa una mandra...
- La veritat Carme que et trobaré a faltar molt. M'ho he passat tan bé amb tu aquests dies...
- Jo sento el mateix, i ni tan sols ho esperava. Però me n'alegro molt d'haver-te pogut conèixer una mica millor.
Carme estava fent lloc per seure, quan es gira i se'l troba just al darrere d'ella. Tots dos es miren fixament:
- Te n'alegres?
- Clar que sí. Ets atent, detallista, divertit, amable, simpàtic... i guapo.
- Em faràs posar vermell...
- Tu vermell? M'estranya...
- Què passaria si et fes un petó? -pregunta el Rai.
- Que potser, et correspondria.
- I la Núria?
- Ella no crec que et correspongués...
- Em refereixo a on és, si arribarà aviat.
- Ha sortit amb la Míriam. Suposo que arribaran tard...
- Aleshores...
- Podem deixar que el sopar es refredi...
I deixant-se portar, tots dos es comencen a fer un petó. Carme després, l'agafa de la mà i el fa pujar a les habitacions. Rai deixa la cistella al terra.

Núria es troba a l'apartament de la Míriam asseguda al sofà, quan s'acosta l'altra amb dos còctels. Un li dóna a la Núria i l'altre el tasta ella.
- Perfecte! -diu Míriam seient al costat de l'altra.
- Mmmm... boníssim! -diu la Núria -. No sabia que fossis una experta en preparar aquestes begudes.
- Natural. N'hi ha moltes coses de mi que tu no saps.
- Sí, ho imagino.
- Has tornat a pensar en el que va passar, Núria?
- Algun cop. Ara, fa una estona, mentre preparaves això, ho pensava.
- I què t'ha vingut al cap?
- Doncs pensava en el moment just quan em vaig aixecar del llit. Vaig estar asseguda una estoneta i recordo que vaig pensar que em sentia molt bé.
- Però no recordes res...
- No, res. Per això, al ser conscient del que havíem fet, la meva primera reacció va ser fugir.
- És normal i comprensible que actuessis així. Però si et vas sentir a gust jo ja em dono per satisfeta. La veritat és que m'agrades, Núria.
- Míriam... no...
- Deixa'm dir-t'ho. Demà marxem i probablement no ens tornarem a veure més, per això penso que no tinc res a perdre si t'explico el que sento per tu. Aquests dies que no ens hem parlat per a mi han estat un calvari, no pots ni imaginar-t'ho. No et volia fer mal i només pensava en disculpar-me pel que va passar tot i que a mi em va agradar molt. Però soc plenament realista respecte a les teves orientacions sexuals i sé que no tinc res a fer.
- Miriam, jo no sabria què dir-te, perquè m'ho he passat tan bé amb tu, vaig sentir-me tan relaxada la setmana passada quan vaig marxar, que a vegades he pensat... què passaria si tornés a ocórrer? Amb tu és que em sento tan bé... em comprens, m'escoltes, m'entens...
- Núria, no diguis res del que et puguis penedir... Perquè si continues per aquest camí, em llençaré a tu per menjar-te a petons...
- Potser això és el que necessito, Míriam... -diu amb cautela.
Miriam deixa la copa damunt la tauleta sense deixar de mirar a la Núria. Després, s'acosta a ella i quan la té a molt poca distància Míriam li diu:
- Atura'm o faré una bestiesa...
- El meu cor batega amb més força que mai.
- Estàs segura...?
Núria deixa el seu còctel a la taula i sense esperar a que Míriam doni el primer pas, ella es la que comença a petonejar-la. Míriam es deixa portar i acaben estirant-se al sofà, una damunt de l'altra.

Mentrestant, Marta consulta el seu rellotge en la cantonada on el dia anterior es va trobar a la Júlia.
De sobte, veu aparèixer per un carrer a un grup de nois amb un doberman molt impacient per arribar a alguna banda. Es dirigeixen a la fàbrica. Marta observa des de la distància com la Júlia els acompanya, i com travessen uns carrers. En un no res, es deté el grup en una cantonada de la fàbrica. Júlia se n'adona de la presència de la Marta però intenta dissimular perquè no la vegi ningú.
Pocs minuts després, entren en la fàbrica.

Paco i Cecília caminen mentre les nenes ho fan una mica més avançats que ells.
- Paco, et podré retreure moltes coses, però se't nota que t'estimes a l'Alba i a la Hanna.
- Son les meves netes encara que una no porti la meva sang.
- Si no fossis un tarambana, un altre gall cantaria.
- Ceci, en el fons m'estimes. T'ho noto a vegades per la forma de mirar-me. Estaríem tan bé junts....
- Les nenes s'ho han passat tan bé al zoo...
- No canviïs de tema Ceci..., que ja ens coneixem. Que quan ho fas és perquè no et vols enfrontar a la veritat.
- Paco, no insisteixis, estem molt bé així. Donar qualsevol pas seria ficar la pota.
- Molt bé, com tu vulguis. No t'insistiré més.
Les nenes s'acosten a la parella:
- Ens podem comprar un gelat, avi? -diu l'Alba.
- No, que heu de sopar -diu la Cecília.
- Va, deixa que se'l comprin. Amb la calor que fa, les vindrà bé. On està la botiga?
- Allí, enfront d'aquella fàbrica -diu l'Alba.
- Va, teniu diners i aneu en compte quan travesseu el carrer. Us esperem aquí la Cecília i jo.

Marta veu sortir de la fàbrica a la Júlia que comença a córrer cap a ella. De sobte és com si tot passés a velocitat molt lenta...
- Fot el camp!! Ràpid!! -crida Júlia.
La noia, mira enrere, cap a la fàbrica i se n'adona que surt la resta del grup. L'amo del gos emet un crit i deixa anar al doberman. Però Júlia, mirant a aquells dels que vol fugir, no veu que a la mateixa vegada que ella travessa els carrers, una parella de noies també ho fan, ensopegant amb elles. Totes tres cauen a terra. Una d'elles comença a treure sang pel nas.
- Paco... les nenes!! -crida la Cecília començant a córrer cap a elles.
Júlia aconsegueix posar-se en peu. El gos està a punt d'arribar a ella.
Júlia pot fugir però el gos es tira a sobre d'una de les nenes...
Tot es deté al voltant de la Cecília i el Paco... Només escolten el bateig dels seus cors i uns crits...

-CONTINUARÀ...
EL DILLUNS 16 D'AGOST-

...reposarem TOTS uns dies

Channing