..A Cal Peris, la Cecília espera a que el Peris li posi el cafè mentre el Paco parla amb ella:
- No et sembla gros el que ha fet la nostra neta?
- Em sembla que és una criaturada, res més. Ja li passarà a l'Alba.
- Hauríem de parlar amb ella. Potser té algun problema i no ens el vol explicar.
- Paco, no t'hi fiquis que el Fede i la Blanca ja estan ben ficats en un perquè ara vinguis tu a embolicar la troca.
- Aquí tens Cecília...
- Gràcies Peris. Vaig a taula.
- Problemes amb l'Alba? -li pregunta el Peris al Paco.
- Això sembla... I tu com estàs? Content suposo...
- Jo? Per la meva filla? I tant!!
- No, perquè acompanyaràs al Francisco al sopar dels nominats demà passat.
- No fotis?? I això des de quan?
- Ah! Encara no t'ho havia dit ell? Em pensava que sí...
- Doncs no... Quina sorpresa! -diu content.
- Sorpresa la que t'has de portar quan ell t'ho digui, perquè jo no t'he dit res... I ara serà millor que foti el camp.

A la taula, Cecília parla amb la Mar:
- I no t'ho ha tornat a demanar? -pregunta Mar.
- No, ni ganes! Ja en tinc prou amb haver-ho d'aguantar cada dia. No vull viure amb ell, ni casar-m'hi ni res de res. I tu amb el Gus com vas?
- Doncs ara portem uns dies que ni ens veiem. Està obsessionat amb això de composar una sintonia per la sèrie aquesta. I no em deixa ajudar-lo. Si ja li va costar fer el treball de fi de curs, això ni t'ho explico.
- Tu fes-li costat que això sempre anima.
- Ja li faig, però a vegades no es deixa.
- Això deu ser cosa dels genis! -diu la Cecília rient.

Núria està al sofà de l'apartament amb el mòbil en la mà. Mira la pantalla on surt el nom de Marta. Després prem una tecla i troba el nom de Míriam.
La Carme es reuneix amb ella.
- Què et passa, Núria? Des de dissabte que estàs molt rara...
- Res, no em ve de gust sortir.
- I la teva amiga?
- Havia de fer unes coses aquests dies.
- Ja... Continues amb el mòbil a la mà. Quan vam marxar de Sant Andreu també. Segur que no et passa res? Trobes a faltar a algú?
- De veritat que no, mare. Només és que no vull sortir...
- Per què no vens amb nosaltres avui? Potser et distreus i se't passa tot.
- No ho sé mare... Ja veuré. Pujo dalt a estirar-me una estona.
Núria se'n va i Carme es queda sense poder fer res.

Al mercat, la Remei passa de llarg de la parada de la Pilar i quasi també de la de la Lola, però aquesta crida la seva atenció:
- Bon dia, Remei! Ni tan sols penses saludar?
- Oh! Bon dia! És que vaig molt atrafegada. La Paquita m'ha demanat un munt de coses per comprar...
- I tu no vols res per tu? Tinc unes avellanes boníssimes!
- Què dius ara!! S'han acabat els menjars que engreixin. A partir d'avui verdura i peix!
- No fotis que t'has posat a dieta?
- T'estranya? Doncs jo ho veig molt normal, eh?
El Francisco arriba també:
- Hola senyor nominat!! -diu la Remei -. No saps què contenta estic que t'hagin nominat! Que sàpigues que jo t'he votat, eh? Deu fer tanta il·lusió rebre un premi...
- I ja saps amb qui aniràs al sopar? -diu la Lola interrompent la Remei.
- Sí, ho sé... per això he vingut -diu somrient.

La Paula està dibuixant quan sona el timbre de la porta. Obre i es troba al Gus que entra molt intranquil.
- Bon dia, nena. On és el teu germà?
- Hola. No hi és. Ha baixat a comprar. Què volies?
- Parlar amb ell. Estic desesperat, no em surt res i el temps se m'esgota. Quina merda de compositor que soc!
Gus que no deixa de caminar d'una banda a una altra, veu damunt de la tauleta, les partitures escrites pel Manu. S'acosta a elles i seu en el sofà mirant-les.
- Què fas? No hauries de tocar les coses del meu germà, no li agradaria.
- Tranquil·la, el teu germà i jo som amics, vam compartir pis, recordes? -diu mentre es mira els fulls -. Hòstia què bo el que ha fet el cabró...
-diu entre dents.
- No hauries de fer això, no està bé.
- Ja està, ja ho deixo. Veus com no ha estat per tant? Ara marxo. Quan torni li dius que he vingut, d'acord? Déu, maca!
El Gus se'n va deixant a la Paula amb cara de no haver entès res.

La Remei arriba a la pensió carregada de borses i es troba al menjador amb el Paco que està llegint el diari còmodament assegut. Remei va cap a la cuina i poc després, surt.
- Què carregada que anaves!
- Gràcies per donar-me'n un cop de mà.
- Dona... Haver-m'ho demanat. Com va tot?
- Millor no preguntis, perquè he començat la setmana amb una mala hòstia que ni tu imagines!
- Ui, ja es nota. Vols que t'ajudi en res?
- No..., no pots. Bé, no ho sé... Veuràs. Ahir vaig trucar a un gigoló d'aquests tipus Eros perquè em donés una alegria... tu ja m'entens. I em va refusar per ser una mica grassoneta. Em va deixar feta una merda, Paco. Perquè mai m'havia preocupat el meu aspecte i ara...
- Remei, jo et trobo que estàs molt bé i ja saps, mai t'has de deixar influir pel que diguin els altres. Ets tu qui has d'estar a gust amb el teu cos.
- Ho sé, però el que ha passat m'ha fet pensar si és aquest cos el que vull. I després penso, si és que em puc d'estar de picar o menjar qualsevol cosa que em vingui de gust... Com no vull estar així?
- En el fons tampoc et desagrades tant a tu mateixa.
- No ho sé, Paco. Estic molt confusa. Per cert, canviant de tema! Saps l'última notícia bomba que correrà per Sant Andreu aviat?
- No, quina?

- Aniré amb el Francisco al sopar de dijous a la nit -diu molt orgullosa la Lola.
Està a Cal Peris amb la Cecília, el Peris i la Cinta.
- Estàs segura d'això? No hauràs entès una altra cosa?
- Seguríssima. M'ho ha demanat ell fa una estona.
- Quina sort que tens, xata! Això de tenir-lo enamorat t'ha anat al teu favor, eh? -diu la Cecília.
- Ei, que jo no tinc enamorat a ningú. Som amics i prou.
- Jo me n'alegro molt per tu, Lola -diu la Cinta.
- No pot ser, no pot ser -remugueja el Peris.
- I ja saps què et posaràs? -pregunta la Cecília -. Perquè a un esdeveniment com aquest, no pots anar de qualsevol manera, eh?
- Aquesta tarda aniré a comprar-me alguna cosa. Estic tan emocionada!
La cara d'alegria de la Lola, contrasta amb la de desil·lusió del Peris.

El Manu arriba al seu pis, acompanyat per la K. La Paula els espera a la taula dibuixant.
- Hola...! -diu la K.
- Cap novetat Paula? -diu el Manu.
- No... Bé, sí. Ha vingut el Gus.
- I què volia?
- Parlar amb tu. Estava molt nerviós. No deixava de moure's.
- Què estrany -diu la K -. I no t'ha dit segur què era el que volia del Manu?
- No. Ha estat remenant entre els papers de la tauleta.
Manu s'acosta a la tauleta:
- Merda, la partitura de la sintonia.
- Tranquil·litza't Manu.
- Com vols que em tranquil·litzi? Aquest tio segur que ha vingut per copiar-me! I com ho hagi fet...
- Truca'l. Però estic convençuda que mai ho faria.
Manu agafa el telèfon i truca però el Gus no té el mòbil connectat.
- Merda! Vaig a enllestir-la i demà mateix li porto a la Sílvia. No puc deixar que se m'avanci.
La K el mira estranyada pel seu comportament tan competitiu.

La Carme pren el sol junt al Rai a la platja:
- Ja no queda res... Ha passat el temps volant! I m'ho he passat tan bé...! Tu què faràs quan tornis a Sant Andreu, Rai?
- Doncs treballar a La Fusteria. El Fede agafa les vacances el dia 1. I tu? Tornes a Figueres?
- Sí, però recordaré aquests dies. M'ho he passat molt bé i tot gràcies a tu.
- Me n'alegro molt perquè jo he gaudit força amb la teva companyia. Però de totes maneres encara ens queden unes hores per passar-nos-ho d'allò més bé.
- Ets sempre tan vital i optimista?
- Procuro ser-ho... I tu ets sempre tan analítica?
- No sempre. A vegades em deixo portar... -diu la Carme somrient.
- Ho tindré en compte.

Mentrestant, la Núria està sola a l'apartament. Té el mòbil a la mà i fa una trucada.
- Hola, soc jo. Com estàs?
- Bé... i tu? -respon la Míriam.
- Bé. Perdona'm que no et truqués abans però volia pensar.
- Ho entenc.
- Podem parlar? Demà et vindria bé?
- Es clar, som amigues, no?
- Sí, suposo que sí.
- Doncs ja està. Demà ens veiem i parlem.
- D'acord. Fins demà..., déu...
Núria penja i es queda pensant amb la mirada perduda.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing