..Núria arriba a l'apartament de matinada i corrent es fica al bany i obre l'aixeta de la dutxa. Es treu la roba i es deté uns segons davant del mirall. Després es fica a la dutxa.

Dilluns, pel matí. Ja hi ha gent que volta pel mercat. A la parada de la Lola han coincidit la Cecília i la Remei
- Des de divendres que estan disgustats per culpa de la gelosia de l'Alba -explica la Cecília.
- És normal que passés una cosa així. La Blanca ho hauria d'haver pensat millor -diu la Lola.
- Tant de bo tot s'arregli! -diu la Remei
-. Per cert, a veure si fem un sopar de dones i sortim de festa, que l'últim cop no vam poder...
- Ah, sí... que la Cinta va patir aquella falsa alarma -diu la Lola.
- A més, jo vull sortir a veure si li dono marxa al cos que des de l'Eros res de res... -diu rient.
- Si pogués el trucava un altre cop -diu la Lola.
- Si poguessis, te l'enduries a casa per sempre! -diu la Cecília.

A la parada de la Pilar marxa una clienta i arriba l'Eliseu.
- Molt bon dia... Com estem? -diu ell.
- Bé, treballant com sempre. Al peu del canó. I vostè?
- Doncs fent una volta. A casa m'avorria i he pensat en venir a veure-la.
- A mi? No digui bestieses home... Suposo que al que ha vingut és ha comprar alguna cosa per fer el dinar.
- No, de fet avui dinaré fora, a un restaurant que fan una paella... boníssima. Em voldria acompanyar si li ve de gust...?
Mari s'acosta a l'Eliseu en aquest moment:
- Filla! Quant de temps sense veure't!! -diu la Pilar
- Hola Pilar... Jo de vostè acceptava la proposta d'aquest senyor tan amable -diu ella somrient.
- Hola, em dic Eliseu.
- Jo soc Mari, molt de gust. Pilar, faci'm cas i aprofiti. Si se li nota en la cara que en té ganes...
- Té una filla molt llesta -diu rient l'Eliseu... -. Si la Pilar accepta i a tu et ve de gust també venir...
- No, gràcies. Això és cosa de vostès. Jo només passa per aquí per avisar-la d'una cosa, Pilar.
- Què passa...? La Desi està bé?
- Sí, sí... La que no estava massa bé era jo. Però després de xerrar una llarga estona amb una persona, em trobo millor i m'he adonat que he de tornar amb la meva filla. L'havia deixat de banda i ha estat una errada...
- Com dius?
- Res Pilar..., ara ja no té importància.
- I quan tornes cap a Granada?
- Dijous surt el meu autobús. Només volia que ho sabés. Abans de marxar, passaré per acomiadar-me. Molt de gust, Eliseu..., i insisteixi que quasi la té al pot! -diu rient abans d'anar-se'n.
Pilar i Eliseu es miren i somriuen.

Remei arriba a la pensió i es troba ambó i es troba amb la Paquita:
- Ja era hora, Remei... He de sortir un moment. No trigaré.
- Molt bé... fins ara -diu la Remei.
Entra les bosses de la compra a la cuina i poc després torna al menjador. Agafa la seva bossa i remena fins trobar una targeta. Després es dirigeix al telèfon i truca.
- Merda, Eros! Per què deus tenir el mòbil desconnectat?
Remei penja i quan es va a ficar en la cuina un altre cop, veu damunt una taula, un diari. Es queda indecisa durant uns segons però al final seu i l'obre per la part del final. Comença a buscar i a llegir pendent que ningú la vegi.
Poc després, agafa el diari i s'acosta al telèfon un altre cop. Marca i espera:
- Hola... Ets l'Apolo? Hola, em dic Re... Reis... Veuràs, és que he llegit el teu anunci de contactes al diari.

Núria està al llit, desperta, mirant per la finestra, pensant, quan sona el seu mòbil. L'agafa i veu a la pantalla que l'està trucant la Míriam. Però després de pensar-s'ho una mica, decideix no respondre i l'amaga sota el coixí. Torna a mirar per la finestra.

Al pis del Manu, ell i la K es troben al sofà amb la guitarra i un munt de papers damunt la tauleta, mentre la Paula dibuixa a la taula del menjador.
- Això és una merda, K. No ens surt res, i jo no tinc més ganes d'escalfar-me el cap per composar la sintonia aquesta.
- Manu, no ens deixes vèncer tan aviat. Hem de centrar-nos en la sèrie. Què vol, a qui va destinada, de què tracta...
- No paro de pensar-ho K, i no sé si serà per la calor o per no tenir ganes, que no em surt res.

- Pensem-hi. Què va dir la Sílvia sobre la sèrie aquesta?
- Ja no ho recordo.
- Va dir alguna cosa així com que era una sèrie fresca, jove, que volia estar amb contacte amb l'ambient del carrer, no?
- Sí, una cosa semblant va dir.
- Doncs sortim-hi! A què esperem?
- Sortir per què?
- Per entrar en contacte amb l'ambient de carrer. Anem a algun lloc on la gent de la nostra edat es reuneixi, algun lloc típic.. no ho sé. Estic segura que si escoltem amb atenció, trobarem la inspiració que necessitem...
- Està bé, per provar-ho...
Sona el timbre de la porta. La Paula és la que s'aixeca per obrir i entra la Paquita que saluda i fa dos petons a la nena.
- Bon dia...
- Hola, Paquita... Que passa res? -diu el Manu.
- No, no... Volia parlar amb tu, a soles si pot ser.
- És que ens anàvem...
- Seran dos minuts, t'ho prometo.
- D'acord, què vols?
- Paula, reina... pots entrar a la teva habitació? Vull parlar amb ells en privat.
Paula agafa les seves coses i obeeix a la Paquita que s'acosta al sofà on son la parella.
- Manu, la teva germana em va demanar fa uns dies que intentés trobar al vostre avi.
- La Paula et va demanar això??
- Sí, ella és massa jove potser per entendre el que li va fer al teu pare i com es va comportar amb tu. Per a ella, és el seu avi, el que mai havia tingut i és normal que vulgui acomiadar-se d'ell.
- Ja parlaré amb ella per dir-li que això no pot ser.
- Pot ser si tu vols. Jo sé que tu tens l'adreça del vostre avi. Dóna-me-la si tu no hi vols anar, però penso que la Paula no té per què patir més del necessari.
- Manu..., la Paquita té raó. Després de tot el que ha passat, si el teu avi morís, per la Paula seria un cop fort no haver-li pogut dir adéu.
- No em fa cap gràcia tornar a veure a aquest desgraciat. Però si és per ajudar a la meva germana...
Manu s'aixeca i s'acosta a una còmoda. Obre un calaix i remena fins trobar un paper que li dóna a la Paquita.
- Aquí és on viu i el seu telèfon.
- Gràcies, Manu. Faràs feliç a la Paula, ja ho veuràs -diu la Paquita contenta.

La Roser a la farmàcia posa el crit al cel:
- Que t'has anat amb un home a dinar paella? Amb un desconegut?
- No era cap desconegut, era l'Eliseu...
- M'has mentit, Pilar. M'has fet creure que dinaves amb la Mari i estaves amb un qualsevol! Vergonya t'hauria de donar!
- Doncs no em dóna. L'Eliseu m'ha tractat amb molta educació i respecte. M'ho he passat molt bé! Potser demà repetim i tot.
- Quina vergonya quan s'assabenti tot el veïnat! Què li dic jo a la gent?
- Res! Que es fiqui als seus assumptes que és el que han de fer! No pensava que em tornaria a sentir com em sento al costat d'un altre home... Però amb l'Eliseu sembla que tot sigui tan fàcil...
- Pilar, estàs boja! I acabaràs patint, ja ho veuràs!
- Marxo que no et vull sentir més! Adéu!
- Pilar!!
Pilar marxa i l'altra es queda amb aquell posat d'amoïnat i de insatisfacció.

A última hora del vespre, Remei està asseguda en la barra d'un bar prenent-se una beguda. Mira el rellotge i tot seguit al seu voltant. No passa massa temps més quan un home musculadet, moreno, atractiu i molt ben vestit, seu a prop d'ella. Ell sembla estar buscant també a algú. Remei se n'adona i se li acosta:
- Perdona, tu ets l'Apolo?
- Sí... i tu la Reis? -diu mirant-la de dalt a baix.
- Sí, soc jo... Algun problema?
- Bé, sí. En tinc un.
- Quin problema?
- No m'agrades. No m'atraus. Sento dir-t'ho, però no ets el tipus de dona amb qui treballo.
- Com que no? Et penso pagar com les altres, eh? -diu en veu baixa.
- No ho dubto, però per sort, puc escollir a les meves clientes i jo amb tu no faria res.
- Però per què...? No ho entenc...
- Et seré sincer... Ets sobra pes pel meu gust. Ho sento. Adéu!
La cara de la Remei és de sorpresa total. Es mira el cos i els braços, i quasi a punt de plorar, surt d'aquell local.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing