..Carme baixa a la cuina on es troba a la Núria preparant-se un cafè.
- Bon dia mare...
- Bon dia? Son quarts de set de la matinada...
- Ho sento si he fet soroll i t'he despertat, no volia fer-ho...
- Arribes ara?
- Sí, anit vaig sortir amb la Míriam i mira, se m'ha fet tard.
Núria agafa la seva tassa de cafè i seu en un sofà que hi ha a la saleta. Carme l'observa dreta des de l'escala.
- Quan et vaig proposar de venir aquí de vacances va ser amb la idea de passar més temps juntes i ara resulta que estàs més hores de festa amb aquesta amiga teva que amb mi.
- Bé, diguem que tu tampoc perds el temps amb el Rai, oi?
- I què vols que hi faci?
- Mare, no passa res. Jo estic molt bé amb tu. Vine, seu amb mi.
Carme seu.
- Jo m'ho estic passant molt bé amb la Míriam. Xerrem molt, m'ajuda a oblidar els problemes, ens divertim plegades... Era el que volia. I a de tant en tant tu i jo també tenim les nostres converses...
- Només vull que et mesuris, no vulguis acaparar-ho tot en uns dies.
- No t'amoïnis, ja saps que jo controlo. A més, la Míriam és una noia molt legal. Aquest vespre hem tornat a quedar. Però i tu què? És simpàtic el Rai, eh? -diu rient la Núria.
- Més que simpàtic diria jo... és deliciós. M'ho passo molt bé amb ell.
- Doncs si t'agrada, a què esperes per dir-li res?
- Com vols que li digui res? Fa quatre dies que estava penjadíssim de la Clara. Ell només vol divertir-se, res més.
- Si vols deixar passar aquesta oportunitat... Pensa que d'aquí a una setmana te'n tornes cap a Figueres.
- Precisament per això, perquè me'n torno, no em vull enamorar. I fi de la conversa. Jo torno al llit.
- Jo pujo quan m'acabi el cafè.
- Bon dia, doncs... fins després -diu la Carme tornant a la seva habitació.

A Sant Andreu el divendres ha començat amb total normalitat. A la perruqueria, Cecília pentina a la seva neta. Montse està al mostrador. Mira per la finestra, quan veu que passa el Murphy. Ell mira l'establiment i quan les mirades de tots dos es creuen, ell li fa l'ullet a ella i tots dos somriuen. Segons després entra la Mari.
- Bon dia! -diu ella.
Totes la saluden però amb la Montse es fa dos petons.
- Què et porta per aquí? -pregunta la Montse.
- Dona, ve a pentinar-se, no? -diu la Cecília.
- No..., no. En realitat volia preguntar-te Montse, si la teva mare està a casa ara. És que vull parlar amb ella.
- Sí, deu ser allí. Fa temps que no surt tan sovint com abans.
- No la molestaré si li faig una visita...
- Clar que no, a més així es distreu i deixa de pensar en l'Alfons una estoneta.
- Bé, doncs res. Vaig passant. Déu a totes!

Mari surt i la Mar s'acosta a la Montse:
- Quina negativitat que desprèn aquesta noia. Té les energies girades en contra. A aquesta noia li passa una de grossa, ho noto.
- Va, no diguis bestieses -li replica la Montse.
- Què us sembla? A que està maca la meva neta? -diu la Cecília girant la cadira de l'Alba.
- Guapísima! Estic segura que passaràs la prova -diu la Montse.
- És que em cuido molt. I vull que m'escullin per aquest paper -diu l'Alba.
- Estàs preciosa Alba. Si no t'agafen és que no saben el que es fan -diu la Cecília.
- Bon dia senyores!!! I senyoretes!! -diu el Paco entrant molt somrient.
- Què hi fas tu aquí, Paco?
- Ceci, no em perdo per res del món un càsting com el d'avui. Hola reina, estàs guapísima -li diu a l'Alba.
- Estic segura que guanyaré. La resta de noies no tenen res a fer contra mi!
- Ui, jo no estaria tan segura -diu el Paco -. La competència pot ser més ferotge del que et penses. I tu, estimada meva, has d'estar preparada per qualsevol imprevist.
- Avia, em pot acompanyar ell a La Fusteria?
- Per mi podeu fer el que vulgueu. I ara ves amb compte no et taquis el vestit, eh?
- Tranquil·la, sé el que em faig... -diu l'Alba -. Adéu...
- Adéu i sort!
Neta i avi marxen de la perruqueria.

Mentrestant, a la farmàcia, la Blanca acaba de maquillar a la Hanna.
- Quin vestit més maco l'has posat -diu la Roser -. Però tampoc et passis amb el maquillatge. Deixa que es vegi el seu encant natural.
- Això intento. Jo crec que així està perfecta. Què li sembla?
- Serà una dura rival per la filla del Fede. Malgrat que aquesta xerra poc.
- Ja, aquest serà el problema, que es quedi callada quan li diguin. Però a casa hem assajat el text i li surt molt bé. Oi que sí, Hanna?
La nena afirma amb el cap.
- I ara marxem cap a La Fusteria que el pare ens espera allí. Fins després Roser.
- Adéu maques, i molta merda que es sol dir.

Teresa serveix un cafè a la Mari asseguda en la taula del menjador.
- Gràcies... I com es troba?
- Igual filla. Les coses no canvien d'un dia per l'altre.
- Ja, ho sé. Això és una cosa que ha passat i que estarà amb vostè sempre, per molt que la família, els amics o la distància intentin fer que oblidis.
- Sembla que estiguis parlant amb coneixement de causa...
- És que ho faig, Teresa... Ahir, vaig veure a la filla dels Peris i vaig començar a plorar quan em vaig quedar sola amb la nena.
- Però Mari..., per què? -pregunta amoïnada la Teresa.
- Ja sé que no és el mateix però... després de parlar amb vostè l'altre dia, em sembla que ningú més em pot entendre...
- Parla'm nena, no t'ho quedis dins...
- Teresa, per culpa meva, un nen va morir atropellat...

Paco arriba a La Fusteria.
- Obrin pas a la noia més maca de tot Sant Andreu! -diu en veu alta.
- Avi, si us plau! No em deixis en ridícul! -diu l'Alba.
- Sí que estàs preciosa! Et saps el text?
- Clar que sí.
- Doncs va, anem. Fede, fill... que no esperes la Blanca?
- La Blanca ens acompanyarà? -pregunta l'Alba.
En aquest precís moment, arriben la Blanca amb la Hanna.
- Hola! Arribem a temps, oi?

En Murphy deixa una safata amb gots que acaba de recollir damunt el mostrador i s'acosta a les noies:
- M'esteu enlluernant amb tanta bellesa! -diu el cambrer
- Molta merda per totes dues!
- Què vols dir amb per les dues? -diu l'Alba.
- És que no li has dit, Fede?
- Blanca..., no he pogut.
- Algú em pot explicar què passa?
- Res, Alba... carinyo. Que he pensat portar a la Hanna també al càsting.
- Ella?? Però si ni tan sols parla!
- Qui t'ha dit això? -diu la Hanna per primer cop.
- Ostres, aquesta sí que no me l'esperava -diu el Paco.
- Blanca, amor meu... parlem-ne.
- No hem de parlar de res... Però si és que no sé on veus tu que estigui el problema...
- Veniu amb mi... -li diu el Paco a les noies -. No voldria que la sang del vostre pare us esquitxés.
Alba mira molt seriosa a la Hanna mentre el Paco las posa al costat de la barra.

Fede i Blanca estan xerrant i el Paco s'acosta a ells.
- Mireu, discutint no solucionareu res. Al final cap de les dues podrà fer el càsting perquè no arribareu a temps.
De sobte, s'escolta el crit de la Hanna i un got que es trenca. La Blanca mira cap a la barra. Alba està darrere del mostrador i Hanna fora, al costat del got trencat i amb tot el vestit tacat de vi.
- Què ha passat? Mira com t'has posat! -diu la Blanca.
- Papa, si no marxem arribarem tard -diu l'Alba.
- Ves, Fede, ves... Ja acompanyaré jo a la Blanca i a la Hanna.
- Anem Alba... Fins després...
Pare i filla marxen i Blanca es queda al costat de la Hanna.
- Com t'ho has fet? Ai, mare meva...
- Ha esta ella... l'Alba -diu la Hanna.
Blanca mira a la seva filla amoïnada i tot seguit al Paco sense dir res més.

Mari continua parlant amb la Teresa:
- No he pogut parlar-ho amb ningú dels d'aquí -diu emocionada -. Ni amb el Marcel, ni amb la Montse... Jo pensava que tornant a Sant Andreu tot canviaria, que podria pair el que va passar però veig que no... Sempre ho tindré a la meva consciència...
- Però què va passar filla? De quina mort em parles?
- Va passar fa uns mesos a Granada. Jo anava amb la Desi i amb la filla d'una amiga de la mateixa edat que la meva. Caminàvem pel carrer. Em van trucar al mòbil i vaig deixar soles a les dues nenes. Encara ho recordo com si fos ara... L'altra nena va córrer darrere de la Desi. Va travessar un carrer. Quan em vaig adonar, vaig cridar l'atenció de les dues... Però la Desi ja havia passat... i la Llum es va detenir al mig del carril quan un cotxe va passar i...
- El cotxe atropellà a l'altra nena...
- Sí... -diu plorant -. Portava una nina que va caure a prop meu, i ella... I tot per culpa meva... Perquè soc una inconscient... Teresa...
- Tranquil·litza't filla... calma't -diu la Teresa abraçant-la.

Al vespre, a Sitges, Míriam deté el cotxe davant una gran casa on està entrant gent.
- Hem arribat... Aquí és on anem avui. És una festa privada.
- Mai he anat a una festa d'aquestes.
- Ja veuràs com t'ho passes bé. Hi ha un càtering per sopar una mica i després molta música i beguda. També piscina, jacuzzi... Té de tot.
- Suposo que ens ho passarem bé, oi?
- I tant... -diu la Míriam rient.

A la farmàcia, entra el Fede. La Blanca no fa bona cara.
- Hola... Us ha donat temps a arribar al càsting?
- Sí.
- Amor meu, estàs emprenyada? Ja et vaig dir que hauria problemes.
- L'Alba va tacar a la Hanna aquest matí.
- I com ho saps?
- La Hanna m'ho ha dit. Hauries de parlar amb la teva filla.
- D'acord, hi parlaré, però la setmana que ve, perquè ara passarà uns dies amb la Tona.
- Tu sempre ho deixes tot per després. A veure si d'una vegada per totes li plantes cara a les coses.
- Blanca, estàs emprenyada amb mi?
- Amb tu, amb l'Alba... No crec que la Hanna l'hagi fet res a la teva filla perquè la tracti així... Perquè estic segura que allò de la nina de l'altre dia també li va fer l'Alba.
- Si ara resultarà que tinc una filla psicòpata...
- Potser no tant, però gelosia en té pel que sembla.
- Va, calma't, que ja parlaré amb ella. Però que això no ens afecti a nosaltres...
Fede s'acosta per fer-li un petó.
- Mira, millor que tornis a casa i deixem passar aquesta nit. Avui tinc guàrdia i se'm passarà el cabreig.
- Molt bé, com vulguis... No et penso insistir.
- Sí, tot tornarà a la normalitat demà...
Tots dos es miren i el Fede se'n va deixant a la Blanca molt decaiguda.

Míriam li porta a la Núria un got amb alguna cosa per beure. Estan al jardí:
- No hauria de beure més... És tard! -diu contenta per l'alcohol.
- Encara no son ni les cinc... Ens queda molta nit per endavant...
La música sona de fons:
- La veritat que no estic gens esgotada -diu la Núria -. Amb tu el temps se'm passa volant i em diverteixo molt!
- A mi em passa amb tu el mateix...
- Tant de bo algú dels homes amb qui he estat haguessin fos com tu. No hauria tingut els problemes que he tingut amb ells.
- La vida a vegades, dóna aquest tipus de sorpresa Núria. L'important és saber gaudir-ne d'ella! I que sàpigues que jo amb tu també estic molt a gust...
Núria es mira a la Míriam.
- Tornem dins la casa? -pregunta la Núria.
- No... abans deixa'm fer una cosa i perdona'm...
- Perdonar-te? Per què?
- Per això...
Míriam s'acosta a la Núria i li fa un petó als llavis.
La Núria se la mira bocabadada sense dir res i Míriam li torna a fer, aquest més llarg i correspost.

Hores més tard, en una de les habitacions de la casa, les dues amigues dormen juntes, despullades, al mateix llit...

-CONTINUARÀ ...-

Channing