..Paquita entra al saló de la pensió acompanyada per la Marta que acaba d'arribar.
- Ja no se't veu el pèl per aquí. Vols esmorzar alguna cosa?
- Em prendré un suc Totes dues seuen en una taula.
- Remei, porta-li un suc de taronja a la Marta, si us plau.
- De seguida -respon.
- I què, com us ho vau passar per Cadaqués?
- Molt bé, mare. La veritat que ha estat un cap de setmana tranquil, relaxant..., m'ha vingut de meravella.
- I dilluns vas tornar a la feina, oi?
- Sí, clar. Estic molt a gust amb l'Àngels. Estic aprenent molt al seu costat. Avui he pogut venir a veure't perquè entro més tard que sinó... Té molta feina al taller.
- Jo també hi vaig treballar en un, te'n recordes? Tot i que aquella època millor deixar-la enrere.
Remei li porta el suc:
- Està recent expremut, que et vagi de gust... -diu molt somrient.
El mòbil de la Marta sona. El mira:
- Qui és?
- És un missatge..., de l'Ivan. He de marxar, té pressa i m'ha de dir alguna cosa -diu aixecant-se.
- No et prens el suc?
- No em dóna temps mare. Ens veiem després...
Marta fa un petó a la Paquita i surt amb molta rapidesa. Paquita acaba prenent-se el suc.

El Francisco li ensenya al Rafa i al Peris la revista que l'ha nominat:
- Ho veieu? Francisco Luque, Eudald Llopis al "Vides de Lloguer" -diu ell llegint la revista.
- Qui t'ho havia de dir, eh? -diu el Peris content.
- Ja teniu la revista?
- No, encara no -diu el Rafa
- La Cinta la portarà ara si se'n recorda. Ha sortit amb la nena per comprar no sé quina mena d'aparell per escoltar-la.
- I a què espereu per comprar-la? Heu de votar! -insisteix el Francisco.
- Hi ha temps home... -diu el Rafa.
- Suposo que votareu per mi, oi?
- I tant! I tant! -diu el Peris.

Cinta entra amb el cotxet i una bossa. Peris va a donar-li un cop de mà.
- M'ha costat però al final he trobat els intercomunicadors.
- Tu també ets tossuda, eh? Quan se't fica al cap una cosa...
- Peris, tu tens molta feina aquí tot sol, i la nena es passa tot el dia dormint. Posem un d'aquests al bressol i un altre aquí i així l'estarem sentint mentre jo et dono un cop de mà. I si plora o passa res doncs pugem i llestos.
- Tu sabràs... Per cert, que has comprat el TotTv?
- Sí, pesat! Té!
Cinta fica la mà en la bossa i li dóna. Després se'n va a la porta que comunica el bar amb el pis. Agafa la nena i entren.
- Ara plegar el cotxet i tota la pesca... -diu el Peris sense ganes.
Francisco i Rafa el miren descollonats.

Manu està assegut a taula, amb la guitarra i envoltat per papers intentant composar alguna cosa. Paula s'apropa.
- M'avorreixo... per què no sortim?
- No puc ara Paula.
- T'ha trucat el papa?
- No..., ni cal.
- Tampoc n'has tingut notícies de l'avi?
- D'aquest millor no saber res tampoc. Va, per què no veus la tele o dibuixes? Jo tinc feina.
- No ve la K avui?
- No, avui no.
- Que puc anar a veure la Paquita? Fa dies que no la veig...
- Saps anar sola?
- Clar que sí... ja soc gran.
Manu se la mira i assenteix amb el cap.
- Però no triguis, d'acord?
- Està bé.

Carme i Rai seuen en un banc de pedra que hi ha en el camí pel que estan:
- Devia estar boja quan aquest matí m'he deixa't convèncer per venir-me amb tu d'excursió.
- No t'està agradant?
- Sí, si m'agrada, però estic cansadíssima. Jo ja no estic per segons quines coses.
- Té, beu d'això. Et retornarà les forces.
Rai li passa una mena de cantimplora i la Carme beu.
- I la Núria com és que no ha vingut?
- Surt cada nit. Sembla que s'ha fet amiga d'una noia i no paren les dues.
- Té l'energia de les seves mares... -diu bevent ara ell.
- La Núria és una dona molt forta. N'estic molt orgullosa d'ella. Ha fet front a moltes coses aquests darrers anys i a vegades tota sola.
- Li vindrà de família la força i l'empenta.
- Porto uns dies pensant si la Clara haurà fet bé o no marxant a Cardiff.
- Per què?
- Perquè no m'imaginava que fossis així tan alegre, optimista i vital.
- T'agrada?
- Sí..., per què no? -diu somrient -. I ara seguim que ja estic començant a tenir gana.
Carme s'aixeca mentre el Rai la mira molt content.

Marta es troba en un carreró, mirant el rellotge impacient. Mira per tot el seu voltant. De sobte, una noia doblega un cantó. Marta la veu i s'apropa a ella.

- Júlia! Què passa?
- M'has d'ajudar... però no tinc molt de temps... -diu tossint -. Vull sortir d'aquesta vida que porto... Et necessito Marta...
- Si estàs molt malament el millor que podríem fer és anar a un hospital... Jo més no puc fer per tu...
- No, no! He pogut fugir però em pot trobar i no t'ha de veure amb mi... Escolta'm, aquesta tarda ens trobarem al parc de la Ciutatdella, a les 6. Busca'm un lloc per dormir i demà vull que m'ingressis en un centre de rehabilitació... Estic decidida, Marta.
- Sempre dius el mateix i al final...
- Estic ficada en un bon merder. Ara no t'ho puc explicar, i he de marxar. No em fallis, si us plau. Ets la meva única sortida...
Júlia se'n va deixant amoïnada a la Marta.

Francisco s'acosta a la parada de la Lola amb la revista i un sobre a la mà.
- Mira qui tenim aquí!! Si és el senyor nominat! -diu la Lola eufòrica.
- Moltes felicitats, Francisco -diu la Isabeleta.
- Gràcies, la veritat que no m'ho esperava.
- Nosaltres ja tenim la revista, una cadascuna, per votar per tu.
- Això espero Lola, tot i que la competència és molt dura.
- Deu ser tan emocionant estar al costat d'altres grans actors d'avui i de sempre... -diu la Isabeleta.
- Però en una festa per donar premis tampoc deuen ser els més meravellosos del món -diu la Lola -, no veus que tothom el que vol és guanyar? Ara, potser en un ambient més distés sí que sigui agradable veure'ls.
- Doncs precisament -diu Francisco -, vinc de passar per casa i m'he trobat amb aquesta carta: una invitació per mi i acompanyant a un sopar de gala en l'hotel Arts.
- Un sopar de gala...? -pregunta estranyada la Lola.
- Sí, el sopar on reuneixen a tots els nominats. Allò estarà ple d'actors i actrius!
- I quan dius que és?
- El dijous 29 de juliol... El problema és que necessito un acompanyant i no sé a qui portar... Bé, ja ho veuré. I ara posa'm 200 grams de panses que sinó encara me n'aniré sense el que he vingut a buscar...
Lola i Isabeleta es miren quan escolten que no sap a qui portarà al sopar.

Paula està asseguda en una taula del saló de la pensió quan apareix la Paquita amb un got de llet i galetes i seu amb ella.
- O sigui que avorrida.
- Sí. Em passo tot el dia tancada a casa i no sé què fer. I ara com que el Manu està escrivint una cançó per la tele doncs no em fa ni ca.
- Doncs a mi em pots visitar sempre que vulguis.
- Paquita..., tu saps on viu el meu avi?
- El teu avi?? No..., per què ho vols saber?
- M'agradaria veure'l. Es va portar bé amb mi un cop que va venir a casa. I com va dir que es moria jo...
- Al teu pare no li agradava que parlessis amb ell.
- Però ara el meu pare no hi és. I jo voldria acomiadar-me del meu avi. Mai n'he tingut cap i ara que l'havia trobat resulta que ningú el vol.
- És que es va portar molt malament, ja ho saps.
- Ho sé, però amb mi es va portar bé i jo el vull tornar a veure abans que es mori. M'ajudaràs a trobar-lo?
Paquita es mira amb tendresa a la Paula i poc després li respon:
- Sí, d'acord... T'ajudaré.
- Gràcies... -diu somrient la nena.

Núria es troba amb la Míriam asseguda a la terrassa d'una cafeteria quan sona el seu mòbil. Núria el mira però posa mirada de decepció:
- Digues mare... Estic amb la Míriam..., t'ho has passat bé?... Me n'alegro. Doncs igual ja vinc a la tarda, no et preocupis... Sí, d'acord... Déu..., i saluda al Rai de part meva... déu!
- Vaja, semblaves decebuda -diu la Míriam.
- Era la meva mare...
- Esperaves la trucada d'algú altre?
- Ja no ho sé. Estic farta d'estar esperant, de pensar que alguna cosa pot haver canviat.
- Amb aquell noi... el Marcel em vas dir? O el Víctor?
- Del Víctor sí que no espero res. I del Marcel em sembla que tampoc. Estic farta! Quan tinc una relació amb algú, o em surt boig o soc jo qui ho engego! Em mereixo estar sola.
- Dona, no siguis catastrofista. En qualsevol moment això pot canviar. I a l'estiu més! La gent és més... calenta... I a més estàs en el lloc indicat per viure emocions fortes...
- Tu creus que això és el que necessito? Emocions fortes?
- És clar que sí Núria... T'ho deixa-m'ho a mi. Divendres et portaré a una festa que espero no et deixi insatisfeta...
- Brindem doncs per les emocions fortes...
Totes dues agafen les seves ampolles de cervesa i fan un brindis.

A la hora i llocs acordats, Marta espera impacient i nerviosa, l'arribada de la Júlia. El bordar d'un gos desperta la seva atenció. El busca pel seu voltant... Una mica lluny d'on és ella el troba. El reté un noi sembla ser. De sobte un missatge arriba al mòbil de la Marta. Amb presses, consulta el mòbil.
- És de la Júlia -mormola la Marta.
El llegeix: "No l'esperis, no vindrà. I no et fiquis pel mig o seràs carn pel meu gos". Marta aixeca la vista. Ja no sent el bordar. Ja no hi és el gos i el seu amo.
Marta es queda espantada i preocupada per la Júlia.

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing