..- Com ho sents -diu el Peris -: nominat com a millor dolent!
- Ahir a la tarda el mercat ja anava ple -diu la Lola.
- Si al final hauríem de tornar a reunir al grup de teatre ara que el Francisco pot ser l'actor revelació de la temporada! -diu la Cecília.
- I quan dius que surt la revista amb el cupó per votar? -pregunta Lola.
- Demà -contesta el Peris -. Espero que això no se l'apugi al cap!
- No ho crec pas -diu la Cecília -. Peris m'emporto el cafè a la taula.

Cecília seu en una taula on esmorzen la Mari i la Montse.
- Ha passat per una de les pitjors èpoques de la seva vida. I ara està a casa, surt poc..., no sé, la noto decaiguda.
- De qui parleu? -pregunta la Cecília.
- De la Teresa. M'explicava això que ha passat amb l'Alfons. Un bon merder -diu la Mari.
- I tant!! A vegades les lleis les hauria de fer el poble, perquè n'hi ha polítics que no s'enteren de res! -replica Cecília.
- Si puc, l'aniré a veure després - diu la Mari.
- Segur que es posa molt contenta.
- Ara, que si la teva mare el que vol és riure, li dius que es passi per La Fusteria -comenta la Cecília.
- Per què ho dius? Pel cambrer? -pregunta la Mari.
- De què parleu ara vosaltres? -pregunta la Montse.
- Del nou cambrer que ha contractat el Fede... Et surt amb cada frase..., o amb alguna llei d'aquestes de Murphy... -diu Cecília rient.
- És molt estrany, la veritat, però molt atractiu... -diu la Mari.

Sílvia, la guionista, espera als estudis de televisió al Manu que arriba acompanyat per la K. Es saluden.
- Me n'alegro que finalment em trucàreu. Fas bona música i em sembla que el teu estil quedarà molt bé reflectit en la sèrie. -diu Sílvia.
- Bé, ja ho veurem... Mai he fet una cosa així. Entre ella i la meva germana m'han convençut.
- Doncs quan vulguis entrem, no? -diu la K.
- No..., deu estar a punt d'arribar el vostre amic.
- Qui?
De sobte escolten la veu del Gus que s'escolta en la llunyania.
- Ell també em va trucar i no li vaig poder dir que no -diu la Sílvia.
El Gus arriba suant i s'olora l'aixella.
- Perdoneu el retard... M'he quedat adormit i a sobre, no m'he pogut dutxar.
- Gus!! -diu la K.
- Què passa? És la veritat!
- Va, anem passant -diu la Sílvia.

Fede entra en la farmàcia on està la Roser.
- Bon dia... Està la Blanca?
- La teva santa esposa? Sí. Dins.
- I li podria dir que sortís, que hi soc aqui?
- Si s'ha de fer... -diu la Roser entrant al magatzem
-. Nena... el teu marit aquí fora.
- Gràcies... -diu ell.
- Quina paciència que té la pobre! -diu la Roser.
- Ei hola... què passa res? -diu la Blanca al sortir i fent-li un petó al Fede.
Fede se n'adona que la Roser està darrere d'ells...
- Roser... si us plau... -diu la Blanca.
- Sí, ja ho sé. Però no trigueu gaire que dintre m'avorreixo.
Roser entra al magatzem i el matrimoni es queda a soles, abraçats.
- Què vols Fede?
- Res, veure't abans d'anar a La Fusteria..., i dir-te que he trucat a la Tona. Divendres és el càsting on ha d'anar l'Alba.
- Què bé, aviat... Saps què havia pensat?
- No, què?
- Que igual la Hanna també podria presentar-s'hi... Té més o menys la mateixa edat que l'Alba i potser l'agafen.
- Dona, si fem això igual l'Alba s'emprenya. A més, podria ser que el paper de nena que busquen no coincideixi amb els trets de la Hanna.
- Això ho podem saber ara mateix o no... Tens el número del lloc on fan el càsting?
- Sí.
- Doncs dóna-me'l que truco i pregunto.
- Blanca...
- Que me'l donis... i si no és un problema que la Hanna sigui d'Etiòpia doncs la portarem també al càsting.
Fede accepta resignat.

Mari ha anat al pis de la Teresa i totes dues seuen al sofà.
- Com es troba? -pregunta la Mari -. La Montse ja m'ha explicat tot l'enrenou que heu viscut.
- Sí, filla... Ja veus que la vida ens continua donant tota mena de sorpreses.
- Deu ser almenys un descans saber que no anirà a la presó.
- És bo sí, però la pena que porto dins no me la pot indultar ningú.
- Això ho pensa ara, però el temps ho cura tot.
- A tu mai t'ha passat res que pensis que passi el temps que passi mai podrà cicatritzar la ferida?
- Sí... ja entenc el que vol dir... -diu la Mari reproduint al seu cap sorolls i crits.
- El temps a vegades és un bon aliat però d'altres pot ser el nostre verduc. Jo tinc la sort de tenir el recolzament de la meva filla i els meus nets. Parlem i m'ho fan portar millor que si m'ho guardés tot dins meu... Però sempre quedarà una marca que em recordarà el que he viscut.
- Jo he decidit posar terra pel mig. I no sé si així aconseguiré oblidar-ho.
- Oblidar què, Mari? Ara t'has posat pàl·lida... Et trobes bé?
- Sí, Teresa... no passa res. Però si de cas, marxo, perquè no la vull destorbar més.
- No, tranquil·la, no fas nosa. Al contrari... pots tornar quan vulguis. Recorda que parlar sempre és bo...
Totes dues s'aixequen del sofà i es fan una abraçada.

Sílvia, Manu, K i Gus surten dels estudis al carrer.
- Com heu vist és una sèrie jove, fresca, dinàmica, que pretén estar en contacte con l'ambient del carrer, la realitat juvenil. Ja s'està rodant el primer capítol per la qual cosa la direcció vol tenir ja una sintonia. Si esteu interessats, us hauríeu de donar presa, perquè no sou els únics interessats.
- No t'amoïnis, farem el que podrem -diu el Manu.
- Bé, doncs fins aviat, i sort! -diu Sílvia tornant dins.
- Doncs sembla que ens haurem de veure les cares per primer cop.
- No penso competir amb tu, Gus -diu el Manu -, ara que ho intentaré fer el millor possible. I compto amb la K!
- Que guanyi el millor... I ara marxo que foto una pudor que em faig fàstic a mi mateix.
- Sí va, corre a dutxar-te! -diu la K.
- Adéu parelleta...
- O sigui que comptes amb mi, eh? -diu ella fent-li un petó al Manu.
- Clar... -diu el somrient -. Som un equip.

Al vespre, a La Fusteria, Fede xerra amb el Murphy:
- No hi ha qui entengui a les dones. Perquè això que la Blanca vol fer de portar a la Hanna al càsting son ganes de provocar un conflicte entre les dues nenes. Sembla que no s'he n'adoni. Li hauria de treure del cap.
- "La probabilitat de què passi qualsevol cosa és del 50%. O succeeix o no succeeix". Premisses lògiques de Colvard.
- No em dius res que no sàpiga.
- Ja, però Colvard afegeix que això és cert especialment en el cas de les dones. O sigui, que ella es sortirà amb la seva i tu perdràs, generant-se el conflicte que penses que ocorrerà.
- Doncs vaig bé jo també. Vaig al magatzem a per cervesa.

Segons després entra la Montse fent una ullada a tot el local. Sembla com despistada i per això el Murphy s'apropa a ella.
- Disculpi, la puc ajudar?
- Eh, no..., em sembla que no. Pensava que el meu fill estaria per aquí amb la seva parella -diu posant un riure tonto.
Tots dos es miren fixament i ell li diu després d'un curt silenci:
- Perdoni, una pregunta només... Vostè no ha treballat mai amb l'Àlex Casanoves per casualitat?
- L'actor??? Nooo, que va... què més voldria jo -diu ella una mica nerviosa -. Jo soc perruquera. Tinc el meu negoci molt a prop d'aquí.
- Sap què deia la primera Llei de Murray?
- No, què?
- Mai li pregunti a un perruquer si li fa falta tallar-se els cabells.
Aquesta frase fa riure a la Montse i contagia al Murphy.
- Bé, doncs jo he de marxar... Em dic Montse.
- A mi em diuen Murphy. Encantat...
- Bé, fins un altre -diu ella donant mitja volta i sortint del bar.
El Murphy torna a la barra just quan surt el Fede amb una caixa de cerveses i li diu al seu cap:
- Des d'avui crec en l'amor a primera vista....

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing