.. Marta fa espera el seu torn per passar per caixa al Caprabo on està precisament la Laura. Quan li toca, es saluden:
- Bon dia, Marta! Com estàs?
- Bé -diu poc convincent - I vosaltres?
- Mira, pencant un altre cop. Escolta, segur que no et trobes malament? No sé, et noto estranya.
- No, de debò... Potser és perquè he d'anar al metge a recollir els resultats d'unes anàlisis, però res més.
- Ah, doncs espero que tot surti bé!
- I jo..., i jo.

Al Peris, la Paquita es pren un cafè a la barra mentre el Francisco comenta una notícia que surt al diari.
- Mira Cinta el que diu:
"Un nen de 10 anys responsable d'una olejada de petits robatoris.
'Des de fa uns dies un nen que per les descripcions que han donat les seves víctimes i els testimonis dels fets deu tenir uns deu anys, ha sigut el responsable del robatori de quatre bosses de mà en Sant Andreu. La majoria dels fets es produeixen al mercat i a dones de mitjana edat. La policia segueix el cas amb atenció encara que no han trobat al petit responsable del malestar que s'està creant."
- Aquest deu ser el que em va fer la punyeta a mi -diu la Cinta.
- I a la Cari, pobre... No sabeu com va arribar a la pensió -diu la Paquita.

En aquest moment entra la Dora. La Cinta i la Paquita la saluden amb petons i abraçades, contentes de veure-la.
- Quina sorpresa, Dora -diu la Cinta.
- Què fas per aquí? -pregunta la Paquita -. Avui no treballes?
- No, m'han donat el dia lliure. És que ingressen a la Kristina, demà l'han d'operar de la cama.
- I com et va la feina?
- Molt bé Cinta, la veritat és que aquests dies que porto treballant m'han vingut molt bé. La feina m'agrada, tinc poc temps lliure, i els dies se'm passen volant. Però trobo molt a faltar Sant Andreu, les amistats i..., bé -diu mirant cap a la farmàcia -, a ell també. Ara marxo...
- Dora, t'esperem un altre dia per aquí, d'acord?
- Sempre que pugui faré una escapada per aquí. Us trobo molt a faltar... Paquita, i la Marta com està?
- Deu estar a punt d'arribar, ens anem al metge, però no és res greu. Una revisió...

Al seu pis, el Fabra treu una petita maleta al passadís.
- Ho tens tot, Kristina?
- Sí papa... -diu ella mentre està abraçada al Gus.
- Com estàs? -pregunta ell.
- Avui més nerviosa que l'altre dia...
- Doncs si ja està tot, anem -diu el Fabra entrant al menjador.
La porta s'obre i apareix la Dora. En Fabra es queda parat.
- És que encara tinc la clau -diu ella -. Te l'hauria de tornar.
- No dona, no cal. Això sempre serà casa teva. Benvinguda -diu somriente el Fabra.
La Dora entra al saló i abraça a la seva filla.
- Mama! Me n'alegro que estiguis aquí!
- No podia deixar d'estar. Ho tens tot?
- Sí.
- Anem passant, va -diu el Fabra.

El Felip Mínguez entra en el Peris on està el David:
- Hola, bon dia... Què li poso?
- Un tallat, si us plau. No hi és la mestressa de la casa?
- Sí, un moment -diu David que entra en la cuina -. Mama, pregunten per tu.
La Cinta surt secant-se les mans en un drap.
- Home Felip, per fi algú dóna senyals de vida -diu ella sortint a fora. Li fa dos petons -. Ja em pensava que us havíem fet alguna cosa.
- Què va! Jo m'he passat perquè tinc una reunió aquí prop.
- I la Irene? Des del sopar que l'he vista.
- Divendres és que va marxar a veure una cosina que té a Blanes i diumenge va haver de marxar a València. Un dels nostres fills va tenir un accident, però res greu. Encara que les mares sempre han d'estar pendents de tot per petit que sigui el problema.
- Doncs ara ja em quedo més tranquil·la sabent per què no vé. Mira, i ja que estàs aquí aprofito per tornar-te el seu anell. Se'l va deixar aquí la nit del sopar. El Peris va anar divendres per donar-se'l però no havia ningú a casa vostra. Ara vinc, vaig a buscar-lo.

Entra la Laura que va directament a petonejar al seu marit.
- Quines ganes tenia de fer això!
- Jo també, Laura.
- Escolta, aquest matí ha passat pel súper la Marta, l'he vista amb mala cara. Anava al metge. Recorda't que des de casa la truqui per saber com l'ha anat tot.
- D'acord. I ara on vas amb tantes preses?
- Vull passar per la perruqueria i veure a la Mari que des que hem tornat no l'he vista. Adéu, amor meu!

La Montse va quedar, finalment, avui per dinar amb el Marc Bonet i la seva esposa. Ell és un home moreno, cabells curts, amb cos treballat i una veu molt maca i masculina. Ella més callada, és alta, amb cabells llargs, prima i pel que fuma sembla ser nerviosa. Es diu Anna Ferrer.
El matrimoni ha portat al Karim, un nen d'11 anys, sahrauí i que no para de jugar en un petit parc que té el restaurant on dinen.
- Va ser tot molt estrany -explica la Montse -. Quan vaig escoltar al nen plorant pensava que es tractava d'una broma de mal gust.
- El Karim encara no està acostumat a viure com ho fem nosaltres -diu el Marc -. Jo estic fora de casa, la meva feina és així... Soc policia. Però tinc molts dies lliures que aprofito per estar amb ell.
- Normalment soc jo qui estic pel nen -diu l'Anna -. Portàvem ja tres anys intentant acollir un d'aquests nens i finalment ho hem aconseguit després de moltes entrevistes, tests i què sé jo.
- Ho teníem difícil pel fet de treballar on treballo i per no tenir fills.
- I què li va passar l'altre dia quan hem va trucar? I per què a mi?
- Estava amb ell a casa i vaig haver de sortir al carrer un moment. Jo li vaig demanar que m'acompanyés però estava enganxadissim a l'ordinador. I clar, suposo que quan va deixar de jugar i va veure que estava sol doncs es va posar nerviós. Va agafar el telèfon i va marcar un número... al atzar.
- Casualment va ser el meu... Sembla increïble!
- Quan arribo i el veig parlant per telèfon em diu que és amb la policia. Jo no me'l vaig creure però veient que realment parlava amb algú, l'agafo el telèfon i sí, era la policia. Ja vaig parlar i ho vaig aclarir.
- Jo li vaig donar el número d'emergències per si de cas...
- Vas fer molt bé, Montse -diu el Marc -. Pocs l'haurien ajudat. Si arriba a estar en problemes seriosos, un altre potser, no reacciona com tu. Per això t'estem tan agraits.
- Em deia que estava tancat... pobret! -diu la Montse.
- Karim! -crida el Marc
- Ven un momento! A vegades li parlem en català però ens han recomanat dirigir-nos a ell en castellà.
Karim arriba des del parc plé de pols del terre.
- Esta es la mujer que te ayudó el otro día. Dale un beso y las gracias.
- Gracias -diu el nen fent-li un petó.
- Como te has puesto. En llegar a casa, un buen baño -diu Marc.
- Haurem de rentar-li tota la roba -diu l'Anna.
- Sembla un bon nen, no? -diu la Montse -. Té una mirada preciosa, tan expressiva... Bé, doncs jo hauria de marxar. Gràcies pel dinar.
- Quan vulgui ens truca. El Karim segur que se n'alegra de veure-la.
- Em fas un altre petò? -li diu la Montse al nen.
Karim li fa i ella marxa pensant en el Huari.

Pel vespre, el David arriba a la pensió.
- Paquita, està la Marta?
- Sí, a la seva habitació.
- Volia parlar amb ella, per saber com està.
- No sé si és una bona idea, no es troba massa bé... però li preguntaré.
Paquita surt i poc després torna:
- Diu que passis. Però no me l'atabalis massa, eh?
David entra en l'habitació de la Marta que està estessa al llit, plorosa. Es gira i s'aixeca, abraçant amb molta força al David.
- Què et passa Marta? Què tens? T'ha dit alguna cosa el metge?
- Per què m'ha de passar això, David? -diu ella plorant -. Per què no puc tenir una vida normal, com la majoria de la gent?
- Marta..., què tens? Estàs malalta?
- Estic..., estic esperant un fill... -diu mentre plora abraçada al David.

-CONTINUARÀ...-

Channing