.. El Peris arriba sufocat al bar i és interrogat per la Cinta.
- És pot saber què et passa Peris?
- A mi? Res! Per què m'havia de passar alguna cosa?
- És que arribes ofegant-te. Respira, calma't.
- Jo m'he de calmar de res. Estic bé, i té, l'anell de la teva amiga.
- No li has donat?
- No.
- I per què no? Que no has anat a casa seva per tornar-li?
- Et dic que no li he donat. No havia ningú. I ara deixa'm de preguntar-me coses. Pujo a estirar-me una estona. Estic una mica acalorat.
Cinta recull l'anell mentre mira com el Peris puja al pis sense entendre res del seu comportament.

David i Laura arriben a casa seva de la lluna de mel. Ell deixa l'equipatge dintre però atura a la Laura perquè no entri. David torna a la porta d'entrada:
- Si hem estat fent les coses com cal, això també.
- Què penses fer, David?
I sense pensar-s'ho dues vegades, l'agafa de les cames i de l'esquena i l'aixeca en braços per traspassar junts la porta de la llar familiar. Un cop dintre, la deixa al menjador.
- Ets un sol, i per això t'estimo tant! -diu ella fent-li un petó.
- Quina llàstima que la bona vida s'hagi acabat!
- Què vols dir amb això??
- Dona! Ho dic per la lluna de mel. Demà dilluns serà el darrer dia que ens quedarà lliure abans de tornar a la feina...
- Va, va, no et queixis. Encara ens queden unes hores per gaudir-les tots dos sols. Vols que t'ensenyi com? -diu Laura abraçant al David.
- I els meus pares? I els teus? Els hem de trucar per avisar-los que hem arribat bé... I al Xavi.
- Carinyo..., si ja hem arribat, i no hem de sortir per res, no ens passarà res mentre fem... Per tant, deixa de preocupar-te i fes-me allò que em vas fer a l'hotel d'Oslo...
- Ets una pervertida, Laura -diu rient -. Però em sembla que jo ho soc encara més...
David agafa a la Laura i sense deixar de petonejar-la, l'entra en l'habitació de matrimoni.

Max també arriba a casa, trobant-se a la Clara i al Dani sopant.
- Hola!
- Benvingut a casa! -diu la Clara -. Què, com t'ho has passat?
- Molt bé. Gràcies per deixar-me passar el cap de setmana fora. Sé que us vaig avisar amb poc temps d'antelació però va sorgir tan de sobte.
- I què tal amb els teus amics? T'ho has passat bé amb la K?
- Va dona, -diu el Dani -. Deixa'l una estona. Tens gana, Max?
- Una mica. Vaig a deixar la motxilla en la meva habitació i sopo amb vosaltres.
- Se'l veu bé, no trobes? -diu la Clara després que el Max marxés -. Em pensava que es prendria pitjor l'absència del Quim.
- En Max és tot un home i sap assumir les coses. Hem de confiar en ell plenament.
- Sí, és clar que sí...

Dilluns al migdia la Laura i el David apareixen al bar. Peris, que l'està servint l'esmorzar al Dani assegut en una taula, es posa molt content:
- Fills!! -crida la Cinta -. Quan heu arribat?? Per què no heu trucat?
Ella i el Peris surten a abraçar i repartir petons entre els recents casats.
- És que volíem aprofitar fins l'últim minut que teníem d'estar tots dos sols sense fer res -diu el David.
- Espero que hagis deixat el pavelló ben alt, fill -diu el Peris.
- Em sembla que l'ha deixat en un lloc excel·lent! -diu Laura.
- No el facis cas. Els Peris són homes d'una raça única, ja t'adonaràs! -explica la Cinta.
- Voleu prendre res?
- No papa -diu el David -. De fet hem vingut per demanar-vos si podia començar a treballar demà. Volem passar el dia amb el Xavi.
- L'he trobat tant a faltar! -diu la Laura -. I l'anàvem a buscar ara.
- I la teva feina al súper? -pregunta la Cinta.
- No començo fins demà també. M'ho vaig arreglar per tenir aquest dilluns lliure.
- Molt bé, doncs passeu un molt bon dia! -diu el Peris.
- Fins després -diu el David.
El matrimoni marxa.

Francisco, que llegeix el diari a la barra, fa un comentari en veu alta.
- Mireu! Dediquem una plana sencera a la Gemma Mengual. És tot un crack aquesta noia!
- No cal que ho juris! Quina meravella d'esportista! -apunta el Peris.
Cinta ha tornat darrere la barra. Peris s'acosta a ella.
- Reina, et passa res?
- Estic una mica amoïnada. No hem sabut res de la Irene en tot el cap de setmana. S'haurà molestat per alguna cosa?
- No ho crec... no li hem fet res, oi?
- Mira, saps que et dic? Que surto a comprar al mercat a veure si em distrec una estona. A més, segur que el David i la Laura deuen tenir la nevera buida. Agafo diners i torno ara mateix.
Cinta es treu el davantal i entra en la cuina sortint poc després amb la bossa on fica els diners que ha agafat per comprar. S'acomiada de tots i marxa.

Mentre en una taula, xerren la Kristina i el Gus:
- Nerviosa? Amoïnada?
- No, bé potser una mica. Però ja estic acostumada a les operacions.
- Farem que les imatges que gravin quedin maques.
- No siguis burro... -diu la K rient -. El que m'amoïna és el Max. Fa dies que no sé res d'ell. Ni tan sols es recordarà que demà passat m'ingressen a l'hospital.
- Tampoc et capfiquis amb això..., i si no et truca ell, fes-ho tu, no? Va, anem a fer un tomb! -diu el Gus abans de marxar amb la K.

Mari, a la perruqueria, acompanya fins la porta a una clienta que acaba de pagar. Les tres es queden soles.
- Què callades esteu avui les dues -diu la Mari -. Heu tingut un cap de setmana avorrit o què?
- Si jo t'expliqués... -diu la Montse.
- Avorrit? No saps com l'he passat jo -diu la Cecília.
- Ui, sembla que m'hauríeu de posar al dia. Qui de las dues comença?
- A mi em va trucar un nen plorant.
- A mi em va dir la Tona que l'Alba no és filla del Fede.
- Em sembla que la Cecília et guanya, Montse -diu la Mari.
- Porto tres nits sense dormir, donant-li voltes. He pensat que potser és mentida, que s'ho ha inventat..., però quan més ho penso, més clar tinc que diu la veritat -explica Cecília angoixada.
- I el Fede què diu?
- No sap res encara. Em truca al mòbil, però no li contesto. Us imagineu la seva reacció? És capaç de fer qualsevol disbarat.
- Tard o d'hora l'hauràs d'explicar -diu la Montse.
- Ho sé..., ho sé, però quant més trigui, millor.
- I a tu Montse, què et va passar?
- Uf! A veure com ho explico... Divendres sona el mòbil, contesto i sento els plors d'un nen. Al principi pensava que era l'Isaac i després que es tractava d'un bromista. Però no, era un nen plorant, demanant ajuda. Deia que el tenien tancat.
- I qui era?
- No tinc ni idea. Em vaig posar nerviosa, no sabia què fer. Vaig intentar calmar-lo per poder xerrar amb ell. No entenia el català. De mica en mica, el nen començava a parlar més i a plorar menys. I em va tornar a dir que estava tancat, que volia ajuda.
- Què espantós...
- A mi, l'única cosa que se'm va ocórrer va ser preguntar-li on vivia. Em va contestar que a Barcelona. I mira, no vaig pensar res més que en donar-li el telèfon d'emergències i que truqués allà.
Al principi el nen marcava els números mentre parlava amb mi i el vaig haver de fer entendre que pengés per poder trucar. Li vaig repetir el número varies vegades i finalment, va penjar.
Després d'això, em vaig quedar amoïnada per saber què podia passar.
- I no vas trucar-lo? El número del nen se't devia quedar gravat al mòbil -diu la Cecília.
- Sí, vaig pensar-ho i ho vaig fer, però comunicava. Així que ja vaig marxar més tranquil·la perquè vaig suposar que el nen m'havia entès i va fer el que li digué.
- No tens curiositat per saber com va anar tot? Podries trucar a veure qui contesta -diu la Mari.
- No sé... No em vull ficar en cap embolic. Quan vaig explicar-ho a casa la meva mare també m'ho va suggerir però no ho vaig fer.
- Em sembla que una mica embolicada ja ho estàs -diu la Cecília -. Va, truca. No perds res.
Montse les mira i acaba agafant la seva bossa. Treu el mòbil i busca el número. Marca i poc després algú contesta.
- Hola, bon dia. Em dic Montse, Montse Borràs. Divendres passat vaig rebre una trucada al meu mòbil des d'aquest telèfon.
- Va ser vostè qui va ajudar al nen? -diu una veu d'home.
- Sí... bé, de fet, no sé si el vaig ajudar. No sé què li va passar.
- Deixi'm que em presenti. Em dic Marc, Marc Bonet. I vull donar-li les gràcies pel que va fer pel Karim.
- Karim?
- Sí, el nen que la va trucar. És sahrauí. El tenim acollit aquest estiu. No sap vostè l'aventura que vam viure divendres.
- De veritat, em sabria greu haver fet alguna cosa malament.
- I ara, Montse... Res d'això. Poques persones haguessin ajudat al Karim. Però per telèfon seria llarg d'explicar. La meva dona i jo l'estem molt agraïts i la voldríem convidar a dinar. Què li sembla?
- A dinar? No ho sé...
- Accepti, dona. I li expliquem el que va passar. Què li sembla demà o demà passat?
- Bé..., doncs accepto. Ja el truco aquesta tarda per dir-li el dia i l'hora.
- D'acord, Montse. Llavors fins després.
Montse penja i les mira.
- Què? Què tal? Explica...
- Quina veu té aquest home... -diu rient -. Va, va, que us ho explico...!

Mentre la Cinta està comprant a la parada de la Lola, algú l'ha està observant dissimuladament. Cinta agafa les bosses del taulell i les deixa al terra juntament amb la resta de la compra.
Paga, porta el moneder a la mà i després el guarda. S'ajup per agafar les bosses i just en el moment que la bossa de mà li rellisca pel braç...
- Compte Cinta!! -crida la Lola.
- Ei! Lladre!! Torna'm la meva bossa!! Lladre!! -crida la Cinta que surt darrere del noi que li acaba de robar.

-CONTINUARÀ...-

Channing