.. Laura es pren el que li queda del cafè al costat del Fabra, al Peris.
- Quin ensurt! -li diu la Laura al David -. Cada cop que ho penso se'm posa la carn de gallina.
- Perdona que m'hi fiqui, però et trobes bé? -pregunta el Fabra.
- Sí, no és res...
- Ahir, a la meva mare, mentre feia la compra, li van donar un "tirón".
- Mira, el mateix li va passar a la senyora Cari la setmana passada, i al mercat també. Un marrec sembla ser, que li va agafar el moneder.
- Pel que diu la Cinta sembla que també va ser un noi jovenet -diu la Laura
- Per sort, es va troba la bossa amb tota la documentació en una paperera prop del mercat però sense un duro -apunta el David.
- Hauríem de prendre mesures. En estiu ja és normal que passin coses d'aquestes -diu el Fabra -. Té, cobra't. I què, la lluna de mel...?
- De meravella! -diuen la Laura i el David a la mateixa vegada rient.
- Me n'alegro molt. Fins una altra!
- Jo també me'n vaig, xati -diu la Laura fent un petò al David -. Ja ens veiem a casa, fins després. Adéu Peris!
- Adéu reina! -diu el Peris que està assegut amb la Cecília i la Lola
-. Si és que no hi ha vigilància suficient. I a més, després els enxampen i què? Son menors..., a aquests no els hi fan res.
- Ja ho pots ben dir, ja -diu la Lola.
- Jo us haig de deixar que he d'anar a veure al meu fill abans que comenci a la perruqueria. Adéu...

Peris torna a la barra al costat del David.
- Sembla que porteu uns dies mogudets, eh papa?
- No ho saps tu prou bé.
- I la mama es troba bé? Vull dir en general. Ahir és que em va semblar veure-la una mica amoïnada i no ja per culpa del robatori. Abans ja em va semblar que...
- Sí fill. La teva mare està preocupada. Veuràs, la setmana passada va arribar una amiga seva de quan eren joves. Feia anys que no es veien i clar, la teva mare es va posar molt contenta. La amiga aquesta va estar venint tots els dies a dinar i fins i tot ella i el seu marit van estar sopant dijous passat a casa. Des de llavors que no han donat senyals de vida. I la teva mare que no deixa de donar-hi voltes.
- Potser tenen coses a fer, no?
- Sí... Però jo tinc una altra teoria. Quan van estar sopant a casa, ella es va deixar un anell i jo divendres li vaig portar a casa per tornar-li. Però imagina't la sorpresa que em vaig endur quan qui m'obre la porta és un noi jovenet mig despullat....!
- I qui era?
- L'amant de l'amiga de la teva mare! -diu en veu baixa el Peris.
- Què dius ara?
- Per això penso que la dona aquesta no ve. Perquè sap que la vaig enxampar.
- I com ho sap?
- No ho sé, però ho deu saber dic jo. La teva mare no sap res de tot això i no sé si explicar-li no sigui que encara s'emprenyi amb mi.
- No crec que s'emprenyés amb tot per aquest tema... A més, cadascú amb la seva vida fa el que vol, no?
- Ja ho sé, però nen, què vols que et digui!
- Quin parell Déu meu! -diu el David rient.

Cecília pren aire en la porta de La Fusteria. Decidida, entra i s'apropa a la barra.
- Home!! Mira a qui tenim aquí! Però si és Doña Desaparecida!
- Fede, deixa-ho estar, si us plau, i seu amb mi -diu ella seient en una taula.
Fede, sense preses, seu també.
- Tu què? No agafes el telèfon... No contestes al mòbil... Passes de mi?
- No fill, escolta'm. Vaig parlar amb la Tona, i si no he parlat amb tu és perquè no sabia com explicar-te el que em va dir a mi.
- A veure amb quina ha sortit ara per no deixar-me a l'Alba. Quina és la darrera excusa que la Tona s'ha inventat per fer-me la punyeta?
- Diu que no ets el pare biològic de l'Alba -explica tota seria.
La cara del Fede es tot un poema. No se li mou cap múscul.
- Fill, et trobes bé?
- I quina filla de puta... -és l'únic que diu el Fede.

Max entra en la futura fusteria on es troben l'Emili i el Narcís que llegeix una revista.
- Ei, bon dia! Que no hi és el Dani?
- No Max, ha sortit un moment -contesta l'Emili.
- Max! -li diu el Narcís apropant-se a ell -. Quin horòscop ets?
- Aires, per què?
- Mira el que et diu per aquesta setmana: "Et trobaràs amb compromissos que no podràs el·ludir malgrat no estar convençut de portar-los a terme".
- Ara creus en els horòscops Narcís?
- Ahir es va passar el dia preguntant-li a tothom -diu l'Emili.
- No és res dolent. Et diuen el que et pot passar.
- Jo no hi crec gens. La majoria no diuen la veritat -diu el Max.

- Jo sí crec. A mi em diu que apareixerà una persona que em farà una proposta que no podré refusar.
- I ja te l'han feta aquesta proposta?
- No, encara no.
- Veus com no és veritat?
Narcís posa una cara com de no entendre res.

En aquest moment entra el Dani carregat amb una caixa.
- Ei Max! Has vingut a donar un cop de mà?
- No, he quedat... Però després puc passar-me una estona. He vingut per donar-te les claus de casa que te les has deixat.
- Ah, gràcies! No sé on tinc el cap. Per cert, Max. Si veus a la teva amiga, la Kristina, dóna-li ànims de part meva.
- Ànims? Per què?
- Demà la ingressen, no? No et deus haver oblidat que l'operen, oi?
- No..., clar que no... Li donarè els ànims de part teva -diu Max una mica tallat anant-se.
- Vinga nano, fins després -li diu el Dani.

La Tona obre la porta de casa seva on el Fede entra fet una fúria.
- Escolta'm bé! M'has acusat de ser mal pare, de no pagar-te una pensió, d'estar molts anys sense voler saber res de l'Alba... i sí! Tot era veritat! Però mai... mai!, consentiré que vagis dient que no soc el seu pare, m'entens? Ets una dona rastrera que només sap fer mal.
- Amb quin dret vens a casa meva a parlar-me així?
- I com vols que et parli... L'has dit a la meva mare que no soc el pare de l'Alba... Però t'has begut el poc enteniment que et quedava o què?
- Fede, no ets el pare de l'Alba -diu ella en un to de veu moderat.
- Mira Tona, tinc dret a estar amb la meva filla. No cal que t'inventis res. O sigui que fes-te a la idea que estarà amb mi tres setmanes.
- Recordes aquell viatge que vaig fer a Berlin? Unes setmanes després de tornar vaig saber que estava embarasada. Havia estat amb tu i vaig pensar que per ella, tu series un pare més pròxim que un alemany amb qui només vaig passar unes quantes nits.
- Estàs mentint per fer-me mal. Però més li faràs a l'Alba. On és ella?
- En casa dels seus avis. Fede, tard o d'hora l'Alba sabrà la veritat.
- Em faré les proves de paternitat, et reclamaré la custòdia i impediré sigui com sigui que continuis veient a l'Alba... Estàs malalta!
- Perdràs el temps Fede... Però fes el que creguis més convenient. I ara, si us plau... surt de casa meva -li diu la Tona més calmada que ell.
Fede se la mira amb molta ràbia i acaba anant-se.

Narcís, com fa a diari, s'apropa al Peris per comprar els entrepans. Quan entra, es troba asseguda i envoltada de revistes, a l'Eva que el veu.
- Hola! -li diu ella.
- Hola...
- Veig que encara portes la revista que et vaig regalar.
- Sí, me l'he llegida tota.
- Me n'alegro.
Eva tanca totes les revistes i un cuadern on prenia notes.
- Marxes?
- Sí, ja és hora que torni a la feina. El meu temps de descans s'ha acabat. Si vols algun dia podríem prendre alguna cosa junts i xerrar una estona, què et sembla?
- No ho sé...
- - Pensa-t'ho. Estic segura que tornarem a coincidir aquí aviat. Però recorda que algú et proposaria alguna cosa que no podries refusar... T'ho deia el teu horòscop... Bé, me n'haig d'anar. Adéu!
Eva recull les seves coses i se'n va.
Narcís la mira confús i acaba apropant-se a la barra per demanar els seus entrepans.

Max i K donen un tomb pel passeig marítim.
- Me n'alegro que m'hagis trucat, Max. Pensava que no volies saber res de mi ja.
- La veritat és que vaig notar un distanciament entre nosaltres. Tu amb el Gus i jo... amb les meves coses. Vaig intentar parlar amb tu però no ho vaig aconseguir.
- Estàs sortint amb el Joan?
- Sí, ens veiem molt sovint. T'he d'explicar tantes coses... Però abans que se m'oblidi. Vaig passar el cap de setmana amb ell a casa seva i vaig dir que venies amb nosaltres tot i que al final no vas poder.
- Max? Has mentit a la teva mare i m'has ficat a mi pel mig?
- No sabia que dir perquè em deixés anar... I la veritat que m'ho vaig passar de conya!
- Espero que m'ho expliquis tot fil per randa i que ho continuis fent quan estigui a l'hospital després de l'operació.
- Aniré a veure't, això segur.
- Me n'alegro que tornem a estar junts, Max... T'he trobat molt a faltar
- I jo a tu, K -li diu abraçant-la.

-CONTINUARÀ...-

Channing