.. Paquita està revisant uns papers en una de les taules del menjador quan apareix la Cari:
- Paquita, puedo sentarme un momento? Quisiera hablar con usted.
- Claro, Cari. ¿De qué se trata?
- Me da mucha pena tener que decirle esto, pero dejo la pensión. Mi nieta se marcha a vivir a Graná y yo me voy con ella.
- Oh, Cari... No sé... qué le puedo decir?
- Sé que necesita a alguien aquí...
- No se preocupe, mujer. Ya me las apañaré. Lo importante es que usted i la Mari, se encuentren bien. ¿Lo estarán?
- Espero que sí, aunque los primeros días serán duros, sobre todo para ella. Pero creo que es lo que necesita.
- Sí, a veces yo también he pensado en dejarlo todo y marcharme lejos, pero... Mi vida ha sido difícil como para tirar por la borda este negocio o dejar a mi hija sola.
- Ya, la entiendo... Bueno, yo voy a seguir trabajando, que no me voy hasta final de mes.
- Muy bien, Cari. Por cierto, ¿ha visto la lista de la compra que le he dejado? Tiene el dinero encima de la mesa.
- Sí, lo tengo todo controlado. Voy pa la cocina.

Surt la Marta de la seva habitació i seu amb la seva mare:
- Bon dia, nena... Et trobes bé? Fas mala cara...
- No massa bé, quan m'he aixecat m'he marejat i he estat a punt de vomitar.
- Vaja, se't deu haver regirat l'estómac d'alguna cosa que has menjat.
- Tu creus? Porto així uns quants dies...
- Amb tot el que ha passat és normal que et trobis malament. Vols esmorzar alguna cosa?
- No, prefereixo estirar-me una estona al llit i quan em trobi millor marxaré a obrir la botiga.
- Com vulguis, però si et trobes malament anem al metge, d'acord?
- Sí, mama...
Marta fa un petó a la Paquita i torna a la seva habitació.

Cari surt de la cuina amb la llista de la compra i els diners que fica a la seva bossa de mà
- Bueno, voy al mercat a fer la compra.
- Molt bé, Cari. Fins després...
Un cop la Cari se'n va, la Paquita segueix revisant els seus papers.

Irene s'està posant les arracades mirant-se en el mirall de l'habitació de matrimoni. Entra un home tan alt com ella, corpulent, barba, canós i ulls blaus..., vestit amb americana i corbata.
- Surts? -diu ell.
- Sí, vaig al bar de la meva amiga, la Cinta.
- Molt bé. Jo tinc un parell de reunions aquest matí i una altra a la tarda. On dinaràs?
- No ho sé. Em sembla que al bar de la Cinta fan menjars.
- Si puc, et truco.
- Felip, és possible que demà o demà passat ens convidin a sopar.
- Qui?
- La Cinta i el seu marit. Son persones molt agradables.
- Ja saps que no m'agrada que facis plans sense consultar-me.
- M'ho va proposar però si no et va bé ho podem deixar per la setmana vinent.
- M'ho miraré i ja et dic alguna cosa. Has dormit bé?
- Sí, i tu?
- També. Necessites diners? Vols comprar alguna cosa?
- No, en tinc. Si en necessités ja faria servir la tarjeta.
- Molt bé. Doncs fins després... Adéu Irene.
Felip Mínguez surt de l'habitació i deixa a la seva esposa posant-se una mica de perfum.

Narcís entra al bar i s'apropa a la barra, però abans de demanar res fa una ullada per tot el menjador.
- Hola Narcís, vols entrepans avui també? -pregunta la Cinta.
- Sí... De pernil... Cinta!
- Digues?
- Ha vingut avui la noia morena d'ahir?
- Quina noia?
- La que estava asseguda en aquella taula llegint revistes.
- No, em sembla que no. Per què? La coneixes?
- No... no.

Quan la Cinta va a la cuina, poc després apareix el Max en banyador amb una tovallola posada sobre l'espatlla. Saluda al Narcís:
- Hola, Narcís. Què tal estàs?
- Hola Max. Estic bé. Què vas a la platja?
- Sí, estic esperant un amic. Vols venir?
- No, jo no puc, estic treballant. El Dani i l'Emili m'esperen a la fusteria.
Cinta treu els entrepans i els cobra.
- Cinta, em pots vendre dos llaunes de cola i una ampolla d'aigua?
- Sí, clar... Què bé que marxis de platja... -diu la Cinta.
- Bé, jo me'n vaig. Adéu -diu el Narcís.
- Sí, anem tot el dia, però dinarem per allí.
- I saps alguna cosa del teu pare? -li pregunta mentre agafa el que l'ha demanat el Max.
- No, en sé res. Però ja ens va dir que trigaria en trucar. Quan et dec?
- Res home, res... Apa, passa-t'ho bé.
- Ho intentaré.

Max surt i seu en una de les tauletes de fora però aviat arriba el Joan Serafí amb un amic
- Hola... -diu el Joan -. T'esperes des de fa molta estona?
- No, he aprofitat per comprar alguna cosa per beure. Però igual ens falta... -diu el Max mirant a l'acompanyant del Joan.
- Ostres, perdona... No us he presentat. Max, Sanchís..., un amic.

Els dos es saluden donant-se les mans tot i que el Sanchís, un noi fibrat i ros, ha mostrat la seva intenció de fer-li uns petons al Max.
- Aquest amic teu també... ho és?
- A mi em va tot, carn i peix... -diu el Sanchís.
- Bé, anem?
- A quina platja anirem? -pregunta el Max.
- És una sorpresa, però segur que t'agradarà... -respon el Joan.

A la mateixa vegada que aquests surten, entra la Irene que ensopega amb el Sanchís. Irene, però, continua el seu camí i arriba a la barra on saluda efusivament a la Cinta.

Cari arriba a la parada de la Pilar que està atenent a la Teresa.
- Me n'alegro molt que hagis tornat, Pilar. Ja saps que a mi el Ramon...
- Ho sé, les ha fetes de tots colors, però és el meu fill. Per cert, com està la Montse?
- Va fent però trobem molt a faltar a l'Isaac. Tingui, Pilar, cobri's.
- Hola, Teresa!
- Cari! No la había visto... Con usted quería yo hablar.
- Pues cuando quiera, pero dese prisa que estoy haciendo las maletas!
- Las maletas? Es que se va de viaje?
- Sí, la Mari y yo nos vamos a Granada. Ella abrirá allí una peluquería.
- Ah, pues ya quedaremos pronto. Vinga, adéu!
- Ha dicho que se van? -pregunta la Pilar amoïnada.
- Vaya, creo que he metido la pata... La Mari quería hablar con usted. Así que es mejor que no le explique yo nada.
Cari rebusca dintre de la bossa la llista de la compra. Però al treure-la, li cau el moneder al terra. De sobte, un nen passa corrent i l'agafa marxant de pressa.
- Eh! -crida la Cari -. Ladron! Vuelve! Al ladrón!!
- Serà mal parit! -diu la Pilar.
Lola s'apropa a elles.
- Què passa? Què és aquest enrenou? Cari, se encuentra bien?
- Ay, señor... Que me han robao! Que me han robao!
- No has vist passar un xaval? -diu la Pilar.
- Un nen corrent? Sí... No em diguis que ha estat aquest qui...
- Sí! Si és que no es pot estar segur enlloc!
- Cari, venga, la acompaño a la pensión, pero vaya calmándose -li diu la Lola.
- Y ahora cómo le digo a la Paquita... Ay, Dios Mío!!

Cinta i Irene xerren assegudes en una taula del bar mentre el Peris les serveix unes begudes:
- No t'acostumis ara a fer de clienta, eh? -li diu rient a la Cinta.
- Va, deixa'ns! Hem de parlar de moltes coses.
- Sí, però en tenim tot l'estiu per parlar. No tornem a València fins al setembre.
- Què bé tornar-te a veure... Tenim tantes coses que explicar que no sé, digues el més bàsic...
- A veure, jo soc mestressa de casa però a vegades dono un cop de mà al Felip, el meu marit. Té una important promotora immobiliària. De fet la construcció és el motiu que ens ha portat a Barcelona.
- Fa molts anys que estàs casada?
- Molts, ja ni els recordo. Tinc una filla i dos fills bessons però aquests ja fan la seva. Faig el vull, tinc una vida còmoda i soc lliure, el que necessito per no sentir-me ofegada.
- T'entenc. Jo tinc dos fills, però una va morir va quasi dos anys. L'altre ara es troba de lluna de mel... Va ser una boda tan maca! I ara fa poc vaig acabar els exàmens...
- Estàs fent algun curset?
- No! I ara! Estic estudiant Psicologia.
- De debò...? Sempre has tingut molta empenta, Cinta.
- La vaig perdre durant molt de temps, però per sort, l'he retrobada.
- Escolta, Cinta. No voldria destorbar, si tens feina podem xerrar en qualsevol altre moment. Jo ara vull anar a fer unes compres.
- Molt bé, millor, sinó el meu marit encara em dirà que es carrega de tot el sol, pobret... -diu rient -. Si voleu podeu dinar aquí.
- Ah, doncs mira, jo igual sí. El Felip està de reunions tot el dia i no sé què farà. Bé Cinta, si de cas ens veiem després.
- I què fem amb el sopar? Us ve de gust?
- Ja t'ho dic després, d'acord?
Totes dues s'acomiaden amb un parell de petons.

Marta entra en la farmàcia i saluda al Fabra.
- Què volies, Marta? -li pregunta ell.
- És que des de fa uns dies tinc l'estómac regirat, em marejo i alguns cops he vomitat. No em passa sovint, però quan hem passa estic feta caldo.
- És el mateix que li passava a la Dora quan es va quedar embarassada de l'Albert -diu rient.
Però Marta no es riu gens ni mica i el Fabra, mirant-la, poc a poc també ho deixa de fer.
- Marta, t'ha vingut la regla?
- Fins d'aquí uns dies no m'ha de venir...
- Fèieu servir preservatiu l'Albert i tu quan...?
- Sí... bé, em sembla que sí...
- Doncs fes memòria i vigila perquè...
- ...podria estar esperant un fill -diu ella pàl·lida.

-CONTINUARÀ...-

Channing