..Montse està mirant l'agenda del dia a la perruqueria mentre parla amb la Cecília i la Mari.
- Em vaig quedar de pedra. Se'm devia posar cara de idiota. Jo allà, plantada davant d'ella escoltant que es volia anar a viure amb aquell home!
- Què maco, no trobeu? -diu la Mari -. Jo no sé si em veuria amb cor de començar una relació a l'edat de la Teresa.
- Tu què li vas dir a la teva mare, Montse? -pregunta la Cecília.
- Res, absolutament res. Vaig parar taula i no vam comentar res més.
- Però necessita la teva aprovació per anar-se'n?
- No ho crec, Mari... Però, no sé... Anit em va costar agafar la son. Visc amb la meva mare des de fa tant de temps que... no sé que faré si ella se'n va...
- T'acostumaràs, dona, ja ho veuràs... -diu la Cecília -. Pensa que és per la seva felicitat.
- Ara he de trobar el moment per parlar-ho amb els meus fills. Pateixo pel Narcís. No sé com s'ho prendrà després l'Isaac hagi marxat...
- Parlant de marxar -diu la Mari -. Us he d'explicar una cosa....

A La Fusteria ens trobem al Marcel a la barra acompanyat per la Núria, mentre que el Fede serveix unes cerveses en una taula. Entra l'Alba.
- Hola, papa.
- Hola, preciosa! Fes-me un petonet. Què vols?
- Res, veure't. I també portar-te un missatge de la mare.
- De la Tona? Què vol ara?
- Diu que com m'he estat amb tu els darrers mesos pel tema de la pel·lícula, que ara vol que viatgem totes dues durant tot l'estiu.
- Tu amb la teva mare tot l'estiu?
- Sí, diu que li ve de gust viatjar amb mi.
- Però si vam quedar que per l'estiu estaries un mes amb mi i un altre amb ella. Vaig a trucar-la...

El Marcel i la Núria mentrestant, xerren agafats de la mà:
- T'hauries d'haver pres alguns dies lliures. Si vols parlo amb el teu cap que hi tinc bona mà tractant amb ell...
- No, no cal. M'estimo més treballar.
- Més que estar amb mi a soles? Jo havia pensat agafar uns dies lliures i marxar de viatge. Tu a l'agost tens els bolos amb l'orquestra i tindrem poc temps per tu i per mi.
- Què bé que sona això... Però no sé si al Fede li vindrà bé que marxi.
- Ara li comentem.
El Fede es reuneix amb ells després de parlar amb la Tona. L'Alba s'espera asseguda en un tamboret.
- Maleït sigui el dia que vaig conèixer a la Tona!! -diu emprenyat.
- Què t'ha passat? Problemes? -pregunta el Marcel.
- Sí!! Ara se li ha ficat al cap emportar-se a la meva filla tot l'estiu a fer viatgets per aquest món. I a mi que em bombin! Però aquest cop no es sortirà amb la seva... com em dic Fede Pardo. Ara vinc.
Fede surt de darrere de la barra i agafa a l'Alba. Marxen.
- Em sembla que no és un bon moment per dir-li res -diu la Núria -, o sigui que ara per ara deixem les coses estar.

Narcís entra en el Peris i s'apropa a la barra.
- Cinta, em prepares tres entrepans de pernil, si us plau?
- Son per la lampisteria?
- Sí! Bé, no... Aviat serà una fusteria.
- Clar -diu la Cinta amb veu trista -. Vaig a preparar-te els entrepans.
Mentre Narcís espera, es fixa en els clients del bar. En una taula es troben la Gemma i la Isabeleta. En una altra, la Roser i la Pilar. Però de sobte, veu a una noia morena, sola i amb varies revistes damunt la taula, prenent notes mentre se les mira. L'observa detingudament, es maca i jove. Però sense que ho esperés, la noia aixeca la vista i l'enxampa. Narcís, avergonyit, es gira mirant cap a la barra.
En aquest moment surt la Cinta amb els entrepans.
- Aquí els tens, Narcís.
- Quan et dec?
- Tres €uros per ser per tu.
Narcís paga i surt corrent del bar, mirant a la noia de reüll. Tots dos creuen les mirades però Narcís no es deté.

Peris surt de la cuina just en el precís moment que una dona elegant, ben vestida, es treu les ulleres de sol al entrar al bar. S'endinsa una mica. - Cinta...
Peris li dóna un petit cop a la seva dona per cridar la seva atenció doncs estava rentant i mira a la visitant:
- Ja no te'n recordes de les velles amigues?
- Irene?? Mare Santa! -exclama la Cinta al·lucinant.
Cinta surt al menjador eixugant-se les mans en un drap i donant-se pressa per abraçar-la.

- Estic impressionada! No t'imaginava tan... meravellosa!
- Gràcies, mira, les coses que m'han anat bé aquests anys.
- I tant, ja es veu! Què contenta estic de veure't! Vine, et presento al meu marit, en Peris... Aquesta és la Irene, la meva amiga de la que et vaig parlar.
Tots dos es fan uns petons.
- Feia tant de temps que no sabia de tu que em vaig quedar glaçada quan ahir em vas trucar -diu la Cinta emocionada.
- És que fa molts anys que ja no vivim a Sant Andreu. El meu marit va provar obrir-se mercat en els negocis a València i tot li va sortir molt bé. Ja portem deu o quinze anys allí... com passa el temps, eh?
- Déu ni do! Afortunadament, vam mantenir el contacte durant molts anys i encara que ja no ens escrivíssim, estàvem aquí l'una per l'altra.
- I el teu marit, Irene? -pregunta el Peris.
- S'ha quedat al pis. No fa ni un hora que hem arribat. Havia de fer unes trucades i jo què sé quantes coses més... Els negocis, ja se sap.
- Escolta'm, per què no veniu a sopar demà o demà passat a casa? Hem de parlar de tantes coses!
- D'acord, per mi encantada. Cinta, jo també estic molt contenta d'haver-te vist... Per cert, com està el Quim?
- Espero que bé....

Fede entra en la perruqueria fet una fúria per parlar amb la Cécilia:
- Bon dia, senyores! Mama, podem parlar?
- Montse...
- Fes, fes Cecília...
Mare i fill entren al magatzem de l'establiment.
- És pot saber què coi et passa? Has entrat d'una manera...
- És l'Alba. La Tona se la vol emportar dos mesos de viatge. I ni parlant amb ella l'he pogut convèncer! La mare que la va...
- Tranquil·litzat, home... Igual pots arribar a un acord amistós sense necessitat de què us mateu.
- Acords? Quins acords? -diu bruscament -. Amb aquesta dona s'ha d'anar sempre amb l'arma carregada. No pots confiar en ella! Clar, que es pot esperar d'una dona...
- Fede!!
- Mira, jo no sé si podré controlar els meus nervis, perquè si la torno a veure et juro que... Parlaries tu amb ella?
- Jo ara no puc. Però a veure si alguna tarda, ara que ja no treballem, la truco i quedo amb ella. Al final, haurà de ser una dona qui et tregui les castanyes del foc...
- Però tu no ets una dona, ets la meva mare...
- A vegades ets pitjor que ton pare! Va, tira! Que tinc feina.
Tots dos surten i el Fede marxa acomiadant-se de totes. Cecília torna a la feina i comenta:
- Els homes son com alguns electrodomèstics, que ni amb les instruccions se'ls entén.

Max es troba sol al pis escoltant música. Agafa el seu mòbil i marca un número, però surt la bústia de veu. Llença el telèfon contra el sofà i posa mala cara. Però poc després, el torna a agafar i busca una nova entrada i truca.
- Hola, Joel! Soc el Max! Bé, estic bé, i tu? Me n'alegro molt. La K? Suposo que bé, acabo de trucar-la per parlar però té el mòbil desconnectat. Ara surt amb el Gus, el recordes? Sí, sí, aquell, el de la serra mecànica.
Joel, et trucava perquè necessito explicar-li a algú una cosa que m'ha passat. Tens uns minuts...? Gràcies! Saps? M'he fet amic del Joan Serafí...

Mari està jugant amb la Desi al terra del seu pis quan arriba la Cari.
- Qué abuela? Ya has terminado la jornada de hoy?
- Sí. Estoy reventá. Voy a cambiarme.
- Espera àvia, seu aquí. Quiero decirte una cosa.
Totes dues seuen al sofà.
- Àvia, cuando estuvimos en Granada, me comentó lo mucho que echaba de menos su casa aunque aquí también estaba bien.
- Sí, añoro mi hogar pero esto también forma parte de mi.
- Verá, yo aquí ya no tengo nada que hacer... No volverá el Toni, el Marcel ahora sale con la Núria, la Laura se ha casado... Y como la prima me ofreció la posibilidad de montar mi propia peluquería pues yo...
- Has aceptado, no?
- Sí.
- Haces muy bien, mi niña. Necesitas cambiar de aires y de vida.
- Y no echarás esto de menos?
- No, mientras sigamos juntas..., tú, yo y la Desi. ¿Y cuándo nos iríamos?
- Pues a final de mes acabo de trabajar. Montse ya lo sabe. Así que...
- A Graná!
- Sí, a comenzar una nueva vida... - diu la Mari amb tristor als ulls.

-CONTINUARÀ...-

Channing