.. La Paquita està davant del Lluís, al menjador, mirant-lo fixament.
- Paquita..., sé que estàs dolguda i emprenyada..., i sé que et costarà perdonar-me...
- I tant que em costarà, perquè no ho penso fer.
- He vingut per disculpar-me, per dir-te que tots aquests dies que no ens hem vist, no he deixat de pensar en tu.
- I en l'altre? Has deixat de pensar en l'altre?
- Paquita..., allò va ser una relliscada... Com t'ho he de dir perquè em creguis? Per mi només va ser sexe...
- Clar, i per mi què ha de ser? Mira, Lluís... No sé ni com t'he pogut deixar entrar!
- Perquè volies que entrés... Paquita, entre tu i jo hi ha alguna cosa molt especial..., i ho vols deixar perdre.
- El que hagués d'especial entre nosaltres es va acabar el dia que vaig descobrir que m'havies enganyat amb un altre home...
- Però estàs així pel fet de l'engany o perquè va ser amb un home? Hagués estat diferent la teva postura d'haver sabut que era una altra dona?
- No! Què dius ara? Em vas trair amb una altra persona! Això és el que compte. I et diré una cosa, Lluís... Penso que el que has de fer és aclarir-te tu primer i saber si t'agraden les dones o els homes. Però deixar de jugar amb els sentiments dels altres, i sobretot, aclareix-te tu mateix...
- Jo ho tinc tot clar ja...
- Bé doncs, millor per tu. I ara marxa, si us plau... He d'acabar de fer el sopar...
La mirada del Lluís no aconsegueix entendrir a la Paquita que es mostra implacable amb el taxista. Resignat, dóna mitja volta i marxa. Paquita, desconsolada, seu al sofà i comença a plorar.

Al dia següent, sona el timbre de la porta del pis de la Clara mentre ella esmorza tranquil·lament. Obre la porta.
- Max!! -crida ella.
El nen li fa una forta abraçada i pel darrere d'ell apareix en Quim. El rostre de la Clara es torna seriós.
- Què hi fas tu aquí?
- No t'emprenyis Clara, li he demanat que m'acompanyés.
- El meu Max... -diu abraçant-lo novament- I quan has tornat?
- Aquest diumenge. Volia haver vingut abans per veure't però...
- Ja, t'entenc... I tu què hi fas aquí? No calia que acompanyessis al Max a casa meva.
- No calia, ho sé. Però he volgut venir per donar-te el meu condol per la mort d'en Jordi.
- T'ho pots estalviar. Veig que segueixes sent tan hipòcrita com de costum. Si no el podies ni veure... A què ve ara aquest posat llastimós?
- Voleu parar ja?!! -crida el Max- Al tornar de les colònies, em pensava que tot s'hauria arreglat però ja veig que no...
- Max, t'hauràs de fer a la idea. El Quim i jo ens separem -diu fredament.
- I jo què? Què passarà amb mi? -diu mig plorant- No us importo res!
Max surt corrent del pis de la Clara.
- Veus el que has fet? -li diu al Quim- Sempre acabes fent patir al noi. Mira, Clara, igual és millor així, que estiguis lluny del Max, perquè li podries fer molt de mal.
- Què estàs dient? Tu sí que saps com fer mal a la gent.
- Digues el que vulguis, però mouré cel i terra per quedar-me amb la custòdia del Max!
- Això no ho pots fer!
- Ja ho veurem...
Tots dos es miren fixament fins que el Quim decideix donar mitja volta i marxar. La Clara tanca la porta donant un cop fort.

Narcís arriba a casa seva portant entre les mans alguna cosa envolicada en una tovallola.
- No facis soroll que no et senti ningú -li diu a això que porta.
- Ja has tornat? -diu la Montse sortint de la cuina- Què portes?
- Res, no porto res, mama -diu assegut al sofà.

- Vinga, ajuda'm a parar taula. La teva avia ha anat a veure a l'Adrià i se m'acumula la feina -es fica de nou a la cuina- Quan comenci a treballar, no sé com ens ho farem.
- I el Huari? Encara no ha arribat?
- No, em va dir que havia de fer un encàrrec després de plegar a la feina. Vaig a veure a l'Isaac.
La Montse surt de la cuina i va fins la seva habitació.
- Narcís..., fill!, deixa això i para taula, si us plau.
- Ja vaig, mama -deixa el paquet al sofà- No facis soroll -li diu en veu baixa.
En aquest moment arriba el Huari.
- Hola, família. Veniu tots. Os tengo que decir notícia important.
La Montse apareix amb l'Isaac.
- Mama, mama... El Huari ens ha de dir una cosa -diu emocionat.
- No hi és la Teresa?
- No, però deu estar a punt d'arribar -diu la Montse- I què ens has de dir?
- Aviat ja no tindré que pedir ayuda al Narcís per parlar català...
- Què vols dir? -diu la Montse.
- A partir de dilluns, començaré classes per aprendre català.
El Huari molt somrient és felicitat per la Montse.
- Jo, què xulo!! -diu el Narcís molt content.
De sobte, s'escolta un petit gemec.
- Narcís, això que has portat es mou... -diu la Montse- Què és?
- Mare, no t'enfadis, d'acord?
Narcís va cap al sofà i l'agafa, i poc a poc, el mostra a la seva mare i al Huari.
- Ens podem quedar aquest cadell? Me l'he trobat al carrer...
- Narcís... -diu la Montse mirant fixament al seu fill.

La Teresa seu al sofà del pis de l'Adrià.
- M'ha sorprès molt la seva trucada, Adrià.
- Volia parlar amb vostè, Teresa. En primer lloc, li volia demanar una cosa.
- Vostè dirà...
- Ens coneixem de fa molts anys i sempre ens hem respectat l'un a l'altre, sobretot en el tractament, però Teresa, penso que ja va sent hora que ens deixem de parlar de vostè, no et sembla...?
- Home, la veritat, sí que ho començava a trobar estrany -diu rient.
- Bé, llavors una cosa menys. També li..., et volia dir, que no cal que torni a fer les feines de casa meva...
- Oi, coi! M'estàs despatxant? Sí que t'han canviat els diners!!
- No, Teresa, no... No he canviat, però he pres la decisió de poder viure millor del que fins ara ho feia. Ja saps que les he passades molt magres... I si ara puc evitar-ho...
- Sí, si t'entenc. Jo faria el mateix. Però ara m'acabo de quedar sense feina mira tu per on...
- He viscut tota la meva vida en aquesta casa, saps? I ara se'm fa dur haver de passar els anys que em quedin en un altra.
- Què dius? Et compres una casa nova? Aquesta no me l'esperava.
- Sí, i ja tinc un altre pis vist.
- Oh, quina rapidesa, noi! -diu somrient- I ara em diràs que vols que vingui a fer-te la neteja del nou pis...
- No, Teresa, en absolut. Vull que visqui amb mi.
- Què dius què??
- Aquest estiu hem passat molt temps junts, i està clar que ens entenem a la perfecció. I ja tenim una edat en la que no ens convé estar sols...
- Sí, però d'això a compartir casa... A més, jo tinc la meva família...
- Aviat la Montse es casarà i voldrà estar amb el seu marit i els seus fills... Pensa-t'ho, Teresa. El que et proposo, és passar una vellesa tranquil·la, que ja ens la mereixem...
- La veritat és que no sé què dir...
- T'ho pots pensar amb calma... Ja em coneix i sap que si no estigués segur de donar aquest pas no ho faria mai...
- Està clar que els diners t'han canviat, Adrià.... -diu la Teresa que es queda mirant-lo sense acabar de creure's aquesta proposta.

Channing