..Mari té a la Dessiré en braços quan sona el telèfon. Ella seu al sofà.
- Digui'm?
- Mari? Sóc la Laura.
- Laura! Maca!! Com estàs?
- Una mica més animada.
- Me n'alegro molt.
- Gràcies que ha estat el Marcel tot el temps al meu costat, que sinó... La mort de l'Agustí va ser tan anguniosa, va patir molt. I nosaltres també, sobretot la Carol.
- Pobre... Com es troba?
- Enfonsada. Per això ens quedem aquí uns dies més, per fer-li costat. I tu, com portes l'estiu? I la nena?
- La Dessiré està molt bé, creixent a poc a poc. I jo, mira, què vols que et digui, amargada. Sola tot el dia en aquesta casa, o amb la Pilar. No sé què és pitjor. I com ara el Ramon a vegades s'està tot el dia a La Fusteria...
- No em vas dir que la Clara havia tornat? És que no treballa?
- Quan pot. No sé ben bé què passa, però em sembla que té problemes, de fet com tothom, però la Clara sempre fa el que vol.
- I ara què fa la Dessiré?
- Dormir. La tinc als meus braços. Sort en tinc d'ella...
- I com està el teu germà?
- Millor. Aviat li donaran l'alta.
- Mari, has vist al Santi?
- No, ni tan sols m'ha trucat... Però suposo que deu ser per la feina.
La Dessiré es mou.
- Laura, perdona, però t'he de deixar. Em sembla que s'està despertant la meva filla.
- Mari... Et trobes bé?
- No. No m'hi puc trobar bé. Visc en aquesta casa, estic casada amb el Ramon i l'home que estimo no em fa cas...
- Ostres Mari...
- Però sobreviuré. Sempre ho he fet... I ara et deixo, Laura. Molts petons per tu i pel Marcel. Ah! I records per la Carol.
- D'acord Mari. De part teva. Adéu...
- Adéu...
Mari penja el telèfon i s'aixeca procurant que la seva filla no es desperti.

Al mercat, la Pilar per la finestra, es mira a la Lola que està molt pansida. Surt de la seva parada i es fica en la d'ella.
- Lola, què tens? Et trobes bé?
- Sí, molt bé, Pilar.
- Jo crec que no. Portes uns dies que tens els ànims molt baixos. És pel Guillem? No deixes de pensar en ell?
- Sí..., encara penso en ell. Per primer cop a la meva vida, m'havia enamorat de debò d'un home. El Guillem ho tenia tot, però de sobte tot va canviar...
- Per defensar al Martí Costa?
- Pels motius que el porten a defensar-lo. Ho fa només per la seva imatge, per crear-se una mena de prestigi dintre de l'ambient de Sant Andreu. M'ha demostrat ser molt egoista. No entenc com pot fer una cosa així...
- Tu ja deus saber el que vols. Penso que el Guillem feia per tu. Igual ets tu la que no comprenc la forma de treballar dels advocats. Igual és que ha de fer-ho així.
- Penso que hi ha coses que es poden fer d'altres maneres. Mira, Pilar, la realitat és que el meu destí és quedar-me sola per molts Guillems que puguin aparèixer a la meva vida.
- No diguis això, Lola....
- He pensat anar-me'n uns dies de vacances. He pogut localitzar a la Isabeleta i d'aquí uns

dies vindrà i em substituirà. Necessito estar sola...
- No, Lola... No ho necessites, però jo no seré qui et digui el que has de fer. Si vols alguna cosa ja saps on sóc. I ara em torno a la parada.
Pilar li fa una llarga abraçada a la Lola.

Clara està al pis de la Carme.
- Quan et va dir que trucaria?
- Al voltant d'aquesta hora. Ai, Clara, jo no em puc estar aquí. Ja vam veure al pare, per què no tornem a Roses amb el Jordi? No vull conèixer els avanços de la investigació per telèfon...
- Sí, tens raó Carme. Si vols ves-te'n tu. Jo m'he d'estar aquí un poc de temps més. He de donar un cop de mà en La Fusteria ara que la Marta no hi és, i hauré de començar a arreglar els papers de la separació...
- Tampoc et vull deixar sola...
- No t'amoïnis per això. Torna a Roses, allí podràs estar al dia de tot.
El telèfon sonà i la Carme contestà:
- Sí?... És el Jordi -li diu a la Clara- Digues, què t'ha dit l'Elsa?
- L'Elsa -diu el Jordi- ha pogut parlar amb un parell de companys del Sergi i de l'Oriol de l'institut.
- I què els ha explicat? -diu la Carme.
- Sembla que aquest dos tenien una petita afecció en comú: els jocs de rol. Havien format un club a l'institut, i cada any feien competicions, macro partides. Cadascú s'assignava un personatge i el devien representar. L'Elsa ha tornat a parlar amb l'Anna Salomó i ella veu possible que aquests dos poguessin portar el joc a límits massa reals. Per això va començar la teràpia en Sergi, perquè es va començar a creure el seu rol de Déu...
- I no ha pogut endevinar de quina mena de joc es tracta aquest cop?
- Aquests companys asseguren haver jugat a molts, però diuen que en especial havia un joc que al Sergi i a l'Oriol els tenia fascinats. Li diuen "El Sacrifici".
- En què consisteix aquest joc?
- Sembla ser que un sacerdot ha de sacrificar a una jove per oferir la seva sang al Déu... L'Elsa creu que molt possiblement aquest va ser el destí de la Júlia i de la Berta...
- Oh, Déu meu!! I la Núria?? -diu plorosa.
- Calma't, Carme... El joc estipula que el sacrifici s'ha de fer durant un eclipsi de sol, i enguany em sembla que no n'hi ha cap... No li poden fer res a la Núria.
- Mira, Jordi, jo torno amb tu. L'hem de trobar abans que li facin mal!
- Com vulguis... Ara et deixo. Si tingués alguna novetat, us trucaria de seguida. Adéu.
- Adéu...
Carme penja. Mira a la Clara i s'abraça a ella, plorant.

Natàlia entra en l'habitació de la Marta. Està acompanyada pel David que li està acariciant els cabells. Tots dos es miren.
Marta té la cara inflamada, plena de blaus. Se n'adona que la Natàlia està al seu costat. Es miren tots tres sense dir res. Marta li estén la mà sobre el llit i la Natàlia l'agafa. Les estrenyen. Després fan el mateix la Natàlia i el David.
Una llàgrima rellisca per la galta de la Marta davant l'atenta mirada de la Natàlia.

Channing