.. Paquita entra en el bar del Peris:
- Bon dia Cinta. Posa'm un cafè, si us plau...
- Et veig esgotada.
- Ja ho pots ben dir. M'he passat tota la nit amb la Clara. No es volia quedar sola amb la seva germana.
- La mort del Jordi ha estat un pal molt dur per la Carme.
- Sí. Després de tot el que li va fer, encara ella se l'estimava. Jo no sóc com ella, ni de bon tros. A mi un home me la podrà jugar un cop, però no dos.
- Ho dius pel Lluís? He sentit a dir que ja no esteu junts.
- Ni me l'anomenis. No vull sentir parlar d'aquest mai més.
Cinta li posa el cafè.
- No saps res d'ell?
- Ni ganes, Cinta. Em va fer molt de mal saber..., bé, tan se val. I vosaltres què? Com heu passat les vacances?
- Mira, no han sigut l'aventura de la meva vida però almenys he pogut descansar... I el Peris rondinar més encara -diu rient.
- Els homes no canviaran mai!
- Quan li donen l'alta a la Marta?
- Aquesta setmana. Aviat estarà completament restablerta de les ferides físiques. Espero que no tingui cap seqüela de cap tipus, ja m'entens, oi?
- I tant! Però no pateixis que el David la cuidarà molt bé.
- Ja ho sé, ja. Quan et dec?
- Res, dona. Et convido jo.
- Gràcies. Bé, marxo. Adéu Cinta.

Al sortir del Peris, la Paquita es troba al carrer amb el Martí.
- Bon dia, estimada... amiga -diu amb ironia.
- Martí?! Què vols tu ara?
- Ei, calma't Paquita. Cada cop que ens veiem, et poses una mica nerviosa. Et faig por?
- Por no. Fàstic! Ets la persona més fastigosa que he conegut mai.
- Hauries de controlar els teus modals. No fan per una dona com tu.
- Ves-te'n a la merda!
Paquita intenta passar.
- Bé, adéu... Ja veig que no tens ganes de xerrar una estona... Ah, i recorda't d'enviar-li salutacions de part meva a la teva filla... -diu amb un somriure als llavis.
Paquita es deté per mirar-lo cabrejada, però continua el seu camí.

A la porta del Peris arriba en aquest moment el Guillem, el seu advocat.
- Què li deies a aquesta dona?
- Hola, Guillem. Et feia al Carib, envoltat de dones morenes i maques.
- Deixa't d'històries i contesta'm!
- No li deia res. És una vella amistat.
- Pel que sé, no en tens cap a Sant Andreu. Mira, Martí. Pel teu bé, serà millor que t'allunyis d'aquesta gent si no vols tenir problemes.
- I per què? -diu seriós- Jo puc fer el que em doni la gana.
- No, en això t'equivoques. Si algú posés una denúncia en contra teva, diries adéu en un tres i no res a la teva llibertat sota fiança i de res servirien els meus esforços per tornar-te a treure.
- Tranquil, advocat. Em penso que no t'has pres els dies suficients de vacances. Necessites relaxar-te una mica més.
- Ves en compte, Martí. Jo només t'aviso.
- Molt bé, advocat. Tot entès. Però jo sé el que em faig. I ara, si no tens res més per dir-me, vaig a fer una volta pels carrers de Sant Andreu. Passa-ho bé.
Guillem es queda plantat, mirant com marxa el Martí.

Després, l'advocat segueix el seu camí arribant al mercat. Es dirigeix fins la parada de la Lola però es troba a la Isabeleta.
- Bon dia... No hi és la Lola?
- No, ha marxat de vacances.
- I no saps on?
- No, ho sento.
La Pilar surt de la seva parada i s'apropa a ell.
- Disculpi'm... Vostè és el Guillem si no tinc entès malament.
- Efectivament.
- Miri, suposo que em fico on no em demanen, però si no li dic quatre coses ben dites podria rebentar.
- Senyora, no sé què li agafa ara.
- Calli's! Escolti'm bé. No sé quina mena d'home és vostè. No sé el que vol aconseguir en aquesta vida, però el que sí sé és que li ha fet molt de mal a la Lola...

- Miri, jo...
- Què calli li dic! -crida- La Lola ha hagut de marxar per oblidar-se de vostè, perquè n'estava molt enamorada i vostè se l'ha jugada. La meva amiga Lola es mereix un home millor que vostè i tant de bo el conegui algun dia, i prego a Déu perquè l'oblidi el més aviat possible. I una cosa més, si el torno a veure aparèixer per aquesta banda del mercat, cridaré als de seguretat, m'ha entès? Doncs ja pot fotre el camp d'una vegada!
Guillem, sense poder replicar, marxa avergonyit davant la mirada atònita de la Isabeleta. La Pilar, satisfeta, es torna a la seva parada.

Carme està estirada al llit. Gira el cap i obre els ulls lentament. Algú la té agafada de la mà.
- Pare... -diu poc a poc.
- Hola, filla.
- Què hi fas aquí...?
- La Clara ha anat a l'hospital a veure la Núria. I et volia fer companyia. Com estàs?
- Una mica atordida.
- Deuen ser els efectes dels calmants que et van donar. Ho vas passar malament a l'enterrament del Jordi.
Carme comença a plorar.
- No ploris, filla...
L'Adrià l'abraça molt fort.
- Ha estat un cop molt dur, però ja veuràs com de mica en mica ho aniràs superant.
- No sé si podré fer-ho, pare... Me l'estimo tant...
- Hauries d'allunyar-te d'aquí uns dies. Descansar és el millor que pots fer.
- I on vols que vingui? Em sentiré tan sola...
- No... Quan la Núria estigui millor podria marxar amb tu. Deixa que ho faci per vosaltres... per tu... Tots aquests anys no m'he portat bé amb tu... T'he jutjat malament i em penedeixo...
- Pare, això ja forma part del passat...
- Potser per tu, però jo he viscut tot aquest temps amb una filla menys. I vull recuperar-la...
- Oh, pare...
- Carme, he pensat comprar una casa nova, més gran. Si vols, quan torneu, us podeu instal·lar amb mi durant un temps...
- No sé què dir... Pare... T'estimo...
- I jo, filla... I jo.
Es tornen a abraçar mentre la Carme no deixa de plorar.

Mentrestant, la Clara a l'hospital, acaricia els cabells de la Núria que poc a poc es desperta.
- Hola Núria -diu suaument la Clara.
- Mare... Quina alegria -diu cansada- Tinc set...
Clara li prepara el got d'aigua i li dóna. Núria s'ho beu molt lentament. Després, Clara deixa el got a la taula.
- Quin mal de cap tinc...
- Aviat et passarà. T'has de recuperar aviat.
- On són el Sergi i l'Oriol?
- On mai podran fer-te mal... Però no parlis, descansa... Quan et trobis millor ja tindrem temps de parlar de tot.
- I el pare? On és...? No acabo de recordar..., què va passar però sé..., que va aparèixer en l'habitació on estava... Mare, què va passar...?
Clara se la mira fixament, amb tendresa.
- El teu pare et va salvar la vida, Núria. Res serà suficient per agrair-li el que va fer per tu...
Una llàgrima rellisca per una galta de la Clara...
- Núria..., aviat recordaràs tot el que va passar... I potser, llavors sigui pitjor... Tard o d'hora ho sabràs...
- Què va passar, mare...?
- El teu pare..., va evitar que l'Oriol et clavés un ganivet...
Núria gira el cap, té la mirada perduda.
- Es va tirar damunt meu... -diu ella començant a plorar.
- Sembla ser que sí... Ell va rebre la ganivetada... Però no van poder fer res per ell... No li van poder salvar la vida...
- Pare... no! -diu la Núria que es llença als braços de la Clara.
Totes dues, ploren desconsoladament.

La Paquita està fent el sopar quan sent el timbre de la porta. Va a obrir:
- Hola, Paquita... Puc passar?
- Lluís...! -diu sorpresa.

Channing