Sant Andreu és un tranquil i arbrat "barri" de Barcelona, situat només a 15 minuts de metro desde Plaça Catalunya. El murmuri de les famílies amb el seu dia a dia i els vius vestigis del poble que va ser, fan difícil de creure el seu passat convuls i sanguinolent.

La història d'aquesta àrea es remunta a l'any 218 a.c., quan els Romans, després de conquerir la Península Ibèrica, hi van establir residència per aprofitar el seu fèrtil sòl per produir vi. De totes maneres, la primera menció escrita d'aquesta zona és de l'any 980 d.c., en un document de repartiment d'herència on s'anomena un domini històric anomenat 'Palomar', descrit com un terreny per caçar coloms als peus de Collserola. No és fins el segle XI que el territori està documentat com 'Sant Andreu de Palomar', després que l'església de Sant Andreu esdevingués el centre de la localitat.

La vila va créixer prosperament fins el 985 d.c., quan hi va haver el primer episodi cruent, que marcaria el poble de Sant Andreu pel següent miler d'anys. L'ambiciós cabdill sarraí Abi Amir Muhammad (que era conegut com 'Almansor, el conqueridor d'Al·là') va arribar a Palomar provinent de l'Al-Andalus amb una brigada de mercenaris Berbers com a guàrdia personal. Van creuar la Península Ibèrica amb l'objectiu de reconquerir-la per a l'Islam. A Palomar, Almansor va tenir èxit en la seva creuada religiosa: ell i els seus homes van saquejar i cremar la Parròquia de Sant Andreu, un important símbol de cristiandat en aquells temps, i considerada una destacada església de la regió.

L'any 1105, Bernat, bisbe de Barcelona, va supervisar la reconstrucció de la Parròquia de Sant Andreu com a temple romànic, ansiós de reestablir la seva antiga glòria com a símbol de resistència contra l'amenaça musulmana.

Tanmateix, els problemes es van tornar a presentar a Sant Andreu de Palomar l'any 1115 amb Alí Ibn Yusuf, líder d'una dinastia berber almoràvit, que va guiar els seus exèrcits des del Marroc per fer front al rei Alfons I d'Aragó. Les seves tropes, conegudes per la seva ideologia de 'mort al conquerit', van deixar un rastre de destrucció a través de la Península Ibèrica, cremant i saquejant les poblacions importants per les que van passar, inclosa la Parròquia de Sant Andreu.

El seu atac no es va quedar sense resposta. Un dels successors del bisbe Berenguer, Oleguer (designat bisbe de Barcelona l'any 1116) va mediar en una al·liança entre els regnes mediterranis dels voltants per fer front als atacs almoràvits a les poblacions litorals i a la obstrucció de les rutes comercials. El bisbe va veure el potencial de Sant Andreu com a centre de cristiandat i va tornar a consagrar l'església l'any 1132, construint-hi noves seccions amb la intenció de donar-li un estatus de catedral. Oleguer va ser enterrat a la catedral de Barcelona i canonitzat l'any 1675 pels seus serveis al cristianisme.

Després d'uns quants anys lluitant contra les forces islàmiques, Sant Andreu de Palomar va crear el seu propi exèrcit. Format per pagesos i ramaders que van deixar els seus pròspers negocis per esdevenir soldats de fortuna o mercenaris a les ordres del rei d'Aragó, va formar part de les tropes Almogàvers. Aquests soldats eren força coneguts per les seves tàctiques de guerra, excel·lents en l'art d'atacar la caballeria, fent ensopegar els caballs per rematar els desafortunats soldats, un cop descavalcats, amb piques i maces.

Una de les més infames brigades d'Almogàvers era la Companyia Catalana liderada per Roger de Flor, un dels primers cavallers Templaris. Van lluitar contra l'Imperi Bizantí, fent pillatge i matances en les seves incursions per l'Àsia Menor; tant cruents eren, que, la canalla dels 'rebels' que sobrevivia era advertida que, si no es comportaven correctament, els Catalans tornarien a per ells.

L'any 1640, la Plaça d'Orfila, la plaça central de Sant Andreu de Palomar, va esdevindre un emplaçament destacat en la història de Catalunya. Va ser el punt de trobada dels Segadors, un grup de masovers de la zona que es sentien maltractats per l'aleshores rei d'Espanya, Felip IV, que va instal.lar tropes al voltant de Catalunya per comandar-les durant les campanyes per conduïr l'exèrcit francès a l'altra banda dels Pirineus.

Un d'aquests pagesos va ser ferit per un soldat espanyol a la Plaça d'Orfila durant una concentració, i l'incident va ser l'espurna que va iniciar l'avalot anomenat Corpus de Sang, quan, en un acte de venjança, els masovers van assaltar la casa i després van assassinar salvatgement el virrei de Barcelona. La insurrecció es va conèixer com 'La Guerra dels Segadors', i la revolta continua recordant-se avui amb l'himne nacional català, mentre que la Plaça d'Orfila es va fer coneguda com 'la plaça cortida en mil batalles'.

L'any 1897, Sant Andreu de Palomar va ser annexionat a Barcelona convertint-se en un districte de la ciutat, i perdent 'de Palomar' del seu nom per anomenar-se simplement 'Sant Andreu'. Això va causar inquietut entre la seva impetuosament independent població, a la qual no li agradava massa la idea d'estar sota el domini de Barcelona.

Només una dècada després, durant el Juliol de 1909, una setmana d'agitació es va iniciar a Barcelona quan el president del govern espanyol, Antoni Maura, va cridar les tropes reservistes de classe mitjana per fer de reforç en el fracàs de les aspiracions col.lonials espanyoles al Nord d'Àfrica. El creixent enuig entre la classe treballadora, que temia ser reclutada per l'exèrcit, va ser ignorat per la classe dirigent, i a Barcelona va esclatar una revolta liderada per anarquistes amb anticolonialistes i anticlericals que van cremar esglésies i convents. La Parròquia de Sant Andreu va ser atacada i cremada dues vegades durant aquella setmana, que es va conèixer com 'La Setmana Tràgica'.

Xavier Gómez (xagori), un historiador local de Sant Andreu, explica que: 'des de l'annexió de Sant Andreu a Barcelona l'any 1897, hi ha un descontentament de fons entre els habitants, que no els agrada la idea d'estar controlats pel centralisme de Barcelona. Durant la Setmana Tràgica, amb l'ajut del moviment anarquista, els veïns van fer tota una revolta contra la classe governant.'

Uns 30 anys després, durant la Guerra Civil, Sant Andreu va esdevenir un punt clau en els bombardejos de Franco. La zona està sembrada de refugis antiaeris, inclòs el famós Cafè Versalles, punt de referència que encara existeix avui a la Plaça Comerç, que era búnquer i antre clandestí alhora durant la guerra. 'El Govern va ser astut a l'instal·lar dos arsenals a Sant Andreu per tenir les disputes controlades', explica Xavier Gómez. 'En un hi havia emmagatzemats els rifles i en l'altre les bales. D'aquesta manera el Govern va intentar evitar els altercats entre les diferents faccions del districte'.

L'atac més recent contra Sant Andreu va tenir lloc fa només 26 anys. El 19 de Juny de 1987, l'organització terrorista ETA va cometre el seu atemptat més 'prolífic' fins a la data d'avui fent esclatar una bomba a l'Hipercor, l'hipermercat del veinat, perpetrat pel Comando Barcelona; es van col.locar 200 quilograms d'explosius al pàrquing del supermercat situat a l'Avinguda Meridiana. Vint-i-una persones van morir i 45 en van resultar ferides. L'atac va ser un punt d'inflexió en la percepció que tenia el país de l'organització ETA, que va començar a perdre suport ràpidament al mateix temps que polítics nacionalistes bascos condemnaven l'atemptat. Es va erigir un monument en homenatge a les víctimes al contigu Parc de Can Dragó, obra de l'artista conceptual nord-americà Sol Watt, amb el títol 'Tall Irregular Progression'.

Avui, encara que Sant Andreu sembli un districte pacífic, hi continua havent lluites diàries: un controvertit pla de l'Ajuntament que pretén enderrocar cases centenàries per a construir un passadís de zones verdes té el districte amb el crit posat al cel. Els residents han engegat una campanya anomenada 'Salvem el Casc Antic' per a conservar les cases que han sigut assenyalades per a la demolició. 'Aquest és un altre exemple de la naturalesa rebel de Sant Andreu contra el centralisme de Barcelona', diu Xavier Gómez, 'demostrant que seguim tenint sentiment de vida de poble a les nostres venes'.