És verdaderament obscè començar a parlar de la reconstrucció i repartir-se els contractes mentre se segueixen destruint les infraestructures productives, els ponts, els edificis de l'Administració i les cases particulars a l'Iraq. Però és encara més obscè que els invasors anunciïn a qui donaran i a qui negaran els contractes d'obres. Perquè això suposa que, quan s'acabi la guerra, l'autoritat que mani a l'Iraq serà la dels exèrcits victoriosos. És a dir, que a l'Iraq li passarà el mateix que a Alemanya al final de la segona guerra mundial.

El model alemany d’ocupació
Com és sabut, l'Estat alemany que hi havia en l'època de Hitler va desaparèixer del mapa, i en el seu lloc es van crear quatre zones d'ocupació governades exclusivament pels exèrcits dels Estats Units, l'URSS, el Regne Unit i França. Entre el 1945 i el 1948, quan els aliats occidentals van crear la RFA i els soviètics la RDA a la seva zona d'ocupació, Alemanya havia deixat d'existir. És de suposar que els contractes per a la reconstrucció d'Alemanya en els anys immediatament posteriors a la guerra van ser per a empreses d'aquests quatre països.

Sembla que aquest és el model que té el Govern nord-americà preparat per a l'Iraq. I això implica que durant algun temps almenys desapareixerà l'Estat iraquià i en el seu lloc hi haurà una o dues zones d'ocupació, regides per governs militars que posin els vencedors. Això és el que es desprèn de tota aquesta discussió sobre el repartiment dels contractes. Això es desprèn també del fet que la Cambra de Representants decideixi que no hi hagi contractes per a les empreses de França, Alemanya, Rússia ni Síria. Aquesta lògica --sense tropes no hi ha contractes-- manifesta que, quan es parla de la reconstrucció, s'està parlant d'un botí de guerra, de repartir el botí, una cosa bastant impròpia i indecent per a una guerra d'alliberament, que s'ha emprès suposadament per alliberar un poble d'un dictador, però no per destruir l'Estat i la sobirania popular.

Un protectorat anglo-nord-americà?
Certament el Govern iraquià que resulti de la guerra no tindrà prou recursos per a la reconstrucció. Els recursos han de venir de la comunitat internacional. I en primer lloc dels dos països que han causat la destrucció de l'Iraq, però també dels altres països membres de la comunitat internacional, que s'han oposat a la guerra i no han causat cap destrossa al país, però que han mostrat sempre la seva solidaritat amb aquest poble oprimit.

Es pot comprendre que els diners nord-americans de la USAID, l'òrgan oficial dels Estats Units per a l'ajuda al desenvolupament, són ajuda lligada, lligada a la condició de treballar amb empreses del país donant. Per això és lògic que amb els diners que donin França i Alemanya per a la reconstrucció de l'Iraq es primi també les empreses d'aquests països. ¿O és que els Estats Units prohibiran a Alemanya i França que ajudin a la reconstrucció de l'Iraq amb els seus propis recursos i amb la col.laboració de les seves empreses? ¿Potser es vol imposar el principi que qui no ha destruït no pot reconstruir?

El repartiment dels contractes per a la reconstrucció depèn en definitiva de quin Govern tindrà l'Iraq després de la guerra. Si es converteix en un protectorat anglo-nord-americà ningú podrà evitar que els contractes per a l'explotació del petroli i la reconstrucció se'ls reparteixin el Halliburton de Dick Cheney, el Harken (antiga empresa dels Bush) i les seves subsidiàries i associades. Però aquesta conclusió és inacceptable políticament i inviable econòmicament.

Una ocupació prolongada de l'Iraq no correspondria als diferents motius que es van donar per atacarlo. Correspondria més aviat a l'inconfessable --i inconfessat-- designi de quedar-se amb les seves enormes reserves de petroli i de consolidar una presència estratègica entre Síria i l'Iran, per alleujar la pressió dels veïns contra Israel, i contenir el fonamentalisme islàmic de l'Aràbia Saudita. Aquesta situació seria insostenible perquè mantindria oberta la ferida causada a l'islam i la fractura de l'ONU i la UE.

Tampoc és econòmicament viable, perquè és molt dubtós que els Estats Units i Anglaterra es puguin gastar ells tot sols els 200.000 o 300.000 milions d'euros que seran necessaris per aixecar l'aparell productiu de l'Iraq (i afrontar els pagaments del seu deute extern). La reconstrucció de l'Iraq no es podrà finançar sense la contribució de països no bel.ligerants i dels oposats a la guerra.

El control hauria de ser de l’ONU
El normal seria que les Nacions Unides s'encarreguessin provisionalment del govern de l'Iraq, com a Kosovo i l'Afganistan; que el Consell de Seguretat, amb la garantia i el suport dels EUA, imposi la seva autoritat civil transitòria, amb plens poders executius i legislatius, però servint-se de professionals i funcionaris locals. Els contractes de reconstrucció serien donats per una conferència de donants, com s'ha fet altres vegades.
Colin Powell, no obstant, en la seva visita a Europa va treure aquestes il.lusions i va afirmar que no deixarien "un control significatiu a ningú". Sembla, doncs, que anem cap al protectorat anglo-nord-americà, amb dues zones d'ocupació i dos governs militars. El camp quedarà obert a les empreses americanes i angleses, i pot ser que hi hagi concessions a les d'altres països.
Però ¿els vencedors estan disposats a gastar tot el que l'Iraq necessita? Es troben davant una dificultat, perquè seria absurd demanar a països rics, que s'han oposat a la guerra o no han participat en les consultes prèvies a l'atac, que contribueixin en fons per a la reconstrucció de l'Iraq que només beneficiïn empreses nord-americanes i britàniques. Sense els diners dels aliats la reconstrucció no resultarà tant negoci.

Espanya busca les engrunes del pastís
Com a país vencedor associat o vicari, Espanya tindrà una part en el botí de guerra. Ja ho va prometre el germà del president nord-americà en la seva visita a la república espanyola. Una missió economicomilitar ja és a Washington, on es talla el pastís. Juan Costa, el secretari de Comerç, és allà posant el raspall per col.lectar l'almoina. Espanya té els seus llaços comercials amb l'Iraq establerts en els bons temps del dictador: medecines, aliments, maquinària agrícola, transports, etcètera. Recentment ja hem vist que hi havia unes aixetes d'or made in Spain en un dels palaus de Saddam.
El senyor Cortina de Repsol YPF ha estat en tractes tot aquest temps amb la companyia petrolera del país, en el programa Petroli per Aliments. És de suposar que augmentarà o almenys mantindrà els seus barrilets. Però no es veu per què les empreses espanyoles prendran molts contractes a la Bechtel, Laing, Fluor i altres empreses d'obres públiques americanes i angleses. Potser tot el que en trauran serà el que hi posi el Govern espanyol i poca cosa més.