..Marta ensenya al David, als Peris i a la seva mare com ha quedat el tatuatge que es va fer. El dibuix representa un quart de lluna envoltada per tres estels.
- Què maco, nena... -diu la Paquita -. S'ha de tenir valor per posar-se una cosa d'aquestes...
- Sobretot valor, oi David?
- No fotis Marta tu ara... -diu el Peris -. Si el nano es va marejar devia ser pels nervis i el patiment de veure com et feien això...
- No crec que jo fos capaç de tatuar-me cap part del meu cos -diu la Cinta.
- A tu no et proven aquestes coses -diu Peris.
- Com que no? Per què em fa por, sinó ja et diria jo si em proven els tatuatges o no! Sempre igual... Vaig a la cuina...
- Cinta... -diu Peris -. Ara torno. Nano, vigila, eh?
- La veritat és que és molt maco, Marta -diu David fent-la un petó.
- Me n'alegro que us agradi, perquè he pres una altra decisió. Vull fer-me un pearcing al melic.
- Què dius Marta? -diu la Paquita sorpresa.
- T'has begut l'enteniment o què? -diu el David cabrejat.
- No, mentre em feien el tatoo vaig parlar amb l'home que els fa sobre els pearcing. Em va aclarir tots els dubtes que tenia i estic convençuda que ho vull fer...
- Marta, filla... Un pearcing no és el mateix que un dibuix a l'espatlla... Se't pot infectar, pots tenir problemes...
- No vull, Marta. No m'agrada.
- No sé a què venen tantes reticències. És el meu cos i he pres una decisió. O sigui que més val que us feu a la idea. I ara me'n vaig que tinc feina.
Marta surt del Peris mentre Paquita i David es queden al·lucinats mirant-se l'un a l'altre.

Rut acompanya a la Remei que es dirigeix al mercat:
- Feia dies que no ens vèiem.
- Sí, i a totes dues ens han passat coses... -diu la Remei.
- N'estic posada al cas. M'ho podries haver explicat, som amigues, no?
- Estava feta un embolic, Rut. Com tu amb el Jordi, suposo.
- La meva història amb ell ha estat complicada des del començament. I una mica més i l'acabem malament, millor dit, acabo malament.
- Ja sé el que va intentar fer-te. Tothom per aquí n'ha parlat. Tinc entès que ara treballes al cinema, no?
- Sí, mira. No és la feina dels meus somnis però d'alguna cosa he de traure els diners per pagar la hipoteca de la casa. Tu ets a La Fusteria, no?
- Sí, i tampoc és la feina que més m'agrada. Tot i que tinc diners estalviats, necessito treballar. Estar aturada no va amb mi. Però voldria fer una altra cosa, tenir el meu propi negoci, no ho sé... Potser, allunyar-me de Sant Andreu.
L'altre dia vaig veure al Ramon voltant per La Fusteria i em vaig posar molt nerviosa. I si només fos això, però tinc la sensació que em segueix per tot arreu.
- No t'has d'obsessionar. No has de deixar que la por et domini. Ara que des que l'altre dia van violar a aquella noia, jo no estic gens tranquil·la.
- Només ens faltava això... No podem estar segures ni pel carrer.
- Ui! Què tens al coll? -diu la Rut assenyalant-li a la Remei una xuclada.
- Això no res... -diu Remei tapant-lo.
- Va, explica-m'ho... Sé el que he vist, no m'ho pots amagar.
- Està bé, aquesta nit...

- M'ho he tornat a muntar amb la Remei -li diu el Fede al Marcel.
- Què m'estàs dient?
- I ha estat collonut. Aquesta dona és insaciable. Volia més, i més, i més... I jo li donava, és clar.
- No m'ho puc creure, Fede. Jo em pensava que acabaries amb la Sílvia.
- Ah, no t'amoïnis per això. La meva relació amb la Remei és de treball i sexe. Res més.

- Des que ho hem fet no paro de pensar en ell. Però m'ho he de treure del cap. El Fede i jo com a parella no tenim cap futur. Ens ho passem bé fent sexe i res més.
- Ja. Això és el que es diu sempre però al final acabaràs caient en les xarxes de l'amor. T'ho dic jo. En aquest moment es creuen amb la Núria.
- Ei, hola! -diu la Remei -. On vas amb aquestes preses?
- A veure a la meva àvia. Està fotuda... Això de tenir al seu únic fill a la presó la té molt afectada. Però espero que aviat deixi de patir. Bé, és igual. Tampoc he de dir res més davant d'aquesta aprofitada.
- Digues el que vulguis, però el teu pare va estar a punt de matar-me.
- Després de tot el que t'ha donat i ha fet per tu... Bé, deixem-ho, no tinc ganes de discutir en mig del carrer. Me'n vaig. Bon dia, Remei -diu anant-se.
- Com es passa, no? -apunta la Rut en un to de menyspreu.
Rut comença a caminar mentre Remei la mira acceptant la situació.

Núria seu al sofà al costat de la Roser.
- Si no voleu prendre res, vaig a la cuina a preparar el dinar -diu la Pilar.
- Perdona avia que no hagi vingut abans. Ahir vaig haver d'anar a Figueres.
- Sí, la Pilar m'ho va dir. Però no cal que t'amoïnis per mi.
- Ara mateix ets l'únic familiar que tinc a prop... I saps que t'estimo...
- Ho sé, Núria. Jo també. Ets la meva única néta... Vull el millor per tu.
- Si vols això, per què no li fas una visita al pare?
- No em demanis això... Encara no estic preparada per veure'l i no sé quan ho estaré. Però si el veus, li fas un petó de part meva...

- Aquesta tarda l'aniré a veure. Ara m'he d'entrevistar amb un advocat que potser pot portar el seu cas.
- Ja saps que pots comptar amb la meva ajuda econòmica sempre que pugui...
- Ho sé, però aviat començaré a donar classes de piano. Els diners em vindran molt bé. Això em recorda que he de trucar al noi que serà el meu alumne. Bé i ara me'n vaig, no vull fer tard.
- Si vols dinar amb nosaltres, truca'ns. O qualsevol altre dia.
- Ho tindré en compte. Me'n vaig.
Es fan dos petons i Núria marxa.

Paquita parla amb la Marta al súper:
- Ai, filla... Com ens fas patir!
- Patiu perquè us dóna la gana. M'heu de deixar fer. No és res de l'altre món voler canviar una mica el meu aspecte.
- I si no surt bé? I si...?
- Vols parar! Entre tots m'esteu saturant! Des que van... atacar a la Natàlia, el David no em deixa sola ni a sol ni a ombra. Em critiqueu cada cop que prenc una decisió... No veieu el que esteu fent?
- Vols calmar-te? Sóc la teva mare, t'estimo i em preocupo per tu. Al David li passa el mateix. Això és tan dolent?
- No dic que sigui dolent, dic que em cansa que esteu tan a sobre meu... Vull que em deixeu fer la meva, i si m'equivoco ja carregaré jo amb les conseqüències...
- Molt bé, d'acord. T'entenc, et comprenc... Ho accepto. És la teva vida i has de fer amb ella el que vulguis. Però després, un cop hagis fet la teva, no vinguis a mi a plorar si et surt alguna cosa malament.
Paquita dóna mitja volta i marxa, quedant-se la Marta una mica penedida.

Núria i Marta desparen taula després de dinar quan sona el timbre de la porta. Núria obre:
- Hola, Nacho! Passa... Vols prendre res? Un cafè, una infusió?
- No, gràcies...
- Vaig a estirar-me una estona a la meva habitació - diu la Marta.
Nacho i Núria seuen en el sofà.
- Igual he arribat massa d'hora -diu ell mirant la taula.
- No, avui és que hem dinat tard. Vaig molt atrafegada aquest matí.
- I el que portem de setmana, no? -diu ell rient.
- Sí, i aquesta tarda més. He d'anar a veure al meu pare a la presó...
- Conec una mica què ha passat. El Fede m'ho va explicar.
- A més, la meva àvia està sola, la meva mare a Figueres i la meva mare biològica és a Cardiff amb el meu germà...
- Uf! Tot això costarà de pair molt!
- No cal que juris. I a més, m'havia fet el propòsit de donar classes, però aquesta setmana m'és impossible. T'ho volia dir. No vull tampoc deixar-te penjat.
- Núria, no t'amoïnis... En realitat t'he de confessar que les classes no m'interessen gaire.
- A no? I llavors, per què vols aprendre piano?
- Per passar més estona amb tu.
Núria és queda glaçada i triga una mica en reaccionar.
- Nacho... jo no...
- No cal que diguis res. Suposo que no t'esperaves una cosa com aquesta... i la veritat, m'ha costat molt dir-t'ho. No he tingut gaire èxit amb les dones i cada cop em costa més dir aquestes coses...
- Crec que serà millor continuar parlant en un altre moment... Ara he de marxar...
- Sí, clar... Però digues que pensaràs en el que t'he dit.
- Nacho, no vull que et facis il·lusions...
- Dilluns vindré a donar la primera classe, si pots... si vols. Pensa-t'ho.
Nacho, aixecat del sofà, la mira amb uns ulls de tendresa i acaba marxant deixant a Núria bocabadada.

Remei arriba a La Fusteria per començar a treballar. Al entrar es queden ella i el Fede mirant-se fixament. Després, Remei es col·loca darrere de la barra. Fede s'apropa a ella.
- Com estàs?
- Molt bé, i tu?
- Tu diràs... El que vam fer anit animaria a qualsevol.
- No va estar malament, no. Espero de totes maneres, que això no afecti a la nostra relació de treball.
- Cap problema. La feina és la feina... La pinça és la pinça...
- Escolta Fede, he estat rumiant i potser em pots fer un favor.
- Un altre? Ara? -diu somrient.
- No, tonto! Podries fer-me un préstec?
- Un préstec? Et fan falta diners?
- Sí. No sé a qui puc recórrer sense haver d'anar a un banc ni als meus pares.
- Però per què els vols?
Remei es queda mirant-lo fixament...

Núria seu davant del Jordi que està demacrat, prim, pàl·lid.
- Pare, t'has d'animar... L'àvia t'envia records i un petó...
- La meva mare no s'ha dignat a venir per aquí cap dia des que estic tancat.
- Vull que t'animis, no vull veure't així...
- Cada dia aquí tancat se'm fa més difícil de superar...
- Demà tindràs una visita... T'he pogut aconseguir un advocat...
- De debò? I com t'ho faràs per pagar?
- Per això no t'amoïnis... Demà parlarà amb tu i estudiarà la possibilitat de que puguis sortir sota fiança.
- No sé com agrair-te tot el que estàs fent per mi...
- Tu faries el mateix per mi... Ets el meu pare... -diu somrient



Channing