- Pròxima estació...
- 'Clot''. Correspondència línea 2.

- Tu hauries pogut canviar de vida -li vaig dir -. Ser millor persona.
- No es pot lluitar contra la teva pròpia naturalesa, Channing. Un és com és perquè així ho sent. Dins nostre, hi ha alguna cosa que ens fa actuar de la manera en que ho fem. I un cop has començat, és molt difícil d'aturar. Ara a mi només em queda que estar agraït per haver viscut. M'ha tocat ser un fill de puta però he pagat les conseqüències amb escreix.
- Podries haver canviat. Et van donar una nova oportunitat amb la Patrícia...
- Ho sé, i com no vaig saber aprofitar-la doncs..., ara em toca estar en aquesta part. Però vetllaré pel benestar de la meua dona i del meu fill. Perquè malgrat que mai ens hem entès, al Juli sempre l'he considerat com un fill.
- Igual encara pots fer alguna cosa per ells que et faci sentir millor persona del que fins ara has estat. No perdis l'esperança...
- Hi ha un petit problema amb això que dius.
- Quin?
- Ja... sóc... mort!! I no puc canviar res del que he sigut! O sigui que estalviat les teves paraules de psicoanàlisi barates!
- Doncs deixa de lamentar-te i accepta el que ets d'una vegada per totes o seràs un ànima en pena la resta de l'eternitat!
- Vaja..., si ara resultarà que l'escriptor també té sang a les venes... -diu rient-se -. Veig que tu també tens la teva part dolenta, amagada, molt amagada, però la tens...
- Vols deixar de riure't?

L'Emili reia cada cop més fort. Vaig tapar-me les orelles amb les mans per tal de no sentir-lo. Fins i tot vaig tancar els ulls per no veure'l. En aquell moment, no el suportava. Desitjava que se n'anés, que desaparegués de la meva vista. No sé quant de temps vaig estar així, però quan vaig obrir els ulls, ell ja no hi era i el metro estava aturat en l'estació. El silenci es tornava a apoderar del meu voltant. Vaig mirar el plànol del recorregut. Només faltaven quatre estacions per acabar el meu viatge. I fins ara, només l'Orpinell havia estat el que més nerviós m'havia posat. Per primer cop tenia ganes d'arribar al final. Vaig tancar un altre cop els ulls i vaig respirar fons. Vaig sentir el moviment de la posada en marxa del metro. De sobte, algú em va agafar la mà i em va començar a parlar:
- Tens ganes d'arribar al final, oi?
- Cinta?
- Shhh...! Calla... No obris els ulls. Relaxa't. Havies de gaudir d'aquest darrer viatge, recordes? O sigui que no facis res, no diguis res... Faràs el que tu vulguis. Pensaràs en qui tu vulguis. Recordaràs els moments que tu vulguis. Siguin vius o morts. Siguin bons o dolents. Tu ets qui prens les decisions en tot moment. Estàs bé...?
- Sí... -vaig respondre entre dents.
- Has fet el viatge que has volgut. Ara ja no hi ha marxa enrere. Quan obris els ulls, podràs baixar d'aquest vagó i sortir al carrer. Ja no farem més parades. Ja no tindràs més companyia aquí dins. Fora t'espera algú que t'ajudarà a entendre el que t'ha passat, el que has viscut. Però mentre arribem, tu descansa, relaxa't i recorda...

Música d'òpera començà a sonar. Ja no vaig tornar a escoltar la veu de la Cinta. Havia entrat en una mena de trànsit que m'agradava. Estava tan a gust, que no vaig assabentar-me de res més en molta estona. Fins i tot, vaig deixar d'escoltar la música.

El silenci. De sobte vaig anar recuperant la consciència. Encara mantenia els ulls tancats però els meus sentits s'anaven despertant. Notava el calor del sol a la meva pell. Bufava una mica d'aire. Sentia el cant d'alguns ocells. Olia a gespa, a frescor. Vaig tenir la sensació de llibertat, d'estar en una mena de jardí, assegut en un banc.
- Ja pots obrir els ulls... -em digué una veu de dona.

Quan ho vaig fer de mica en mica, em vaig haver de tapar els ulls amb les mans. Feia un dia esplèndid, solejat. Em va cridar l'atenció el repicar d'una campana. I quan em vaig adonar vaig ser conscient que estava a un cementiri acompanyat de la Teresa.
- Has arribat al final, Channing. El final que tu has volgut. El que tu has triat. Acompanya'm. Hem de veure una cosa.

Ens vam aixecar d'aquell banc i vam caminar uns metres. Al girar a la dreta un munt de gent guardava silenci davant d'un nínxol. De seguida vaig reconèixer al Peris, amb l'Àngela, el David, la Marta... La Paquita amb el Paco, acompanyats pel Fede, la Sara, l'Helena, l'Alba, l'Àlex, la Blanca, els Fabra, els Bosch, tota la família Crespo, la Trini, la Remei, el Francisco, els Galiana al complet, l'Esther, les germanes Sendra, la Mercé, el Nelson, el Gonzalo, amb el Iago, el Beni, el Max i la Su. També vaig fixar-me que hi eren la Pilar, els Benjumea, tots ells, el senyor Felip amb l'Enric, el seu nét, el Rafa amb la Isabeleta, la Mari, el Marcel, el Hiresh i la Dhara, la Nati, els okupes, gent de l'associació de veïns de Sant Andreu, l'Olga Torres amb el Matt, el Martí, el Guillem, l'Eduard amb l'Isaac..., què guapo s'havia fet aquest nen! La Marga, el Juli, la Lluna, el Jofre, el Sergi amb el Marino, darrere d'ells el Ramon, la Patrícia i el Fidel, el Manel Ripoll, el Manu i la Paula. La Virgínia, la Marina amb el seu marit i el Pol, la Regina, la Lara, la Lola, el Xavi, la Laura i el seu fill, el Rai amb l'Iris i el Santiago, la doctora Miró i el Marc, la Noèlia amb el Quico i la Quima, la Cecília, el Gus, la Ruth, la Mònica, l'Empar, l'Albert, la Judith, la Vicky, la Mar que va treballar a La Permanent, el Víctor amb l'Assun, el Sócrates que treballà a La Fusteria, el Rudy, l'amic argentí de la Trini, i molts més...

Fins i tot vaig reconèixer a un home que mai l'havia vist pel bar Peris o a la farmàcia de Sant Andreu però que sempre ha estat present en aquest poble, el seu poble, i que tants anys m'ha fet costat estiu rere estiu. Al Xagori se'l veia emocionat.

- Hi són tots -em va dir la Teresa.
- I què fan aquí? A qui enterren?
- A tu, Channing. Han vingut per acomiadar-se de tu. Potser, no n'ets conscient però quan vas baixar al metro d''Hostafrancs', un individu va et va treure un ganivet per robar-te. Tu et vas resistir i vas voler fugir, però el lladre aquell va clavar-te el ganivet al cor... Ningú va poder fer res per tu.
- Però no puc estar mort. No encara!
- Han estat uns anys meravellosos. Has intentat distreure a molta gent. Has escrit durant nou estius històries que ens han agradat i que t'han premiat. Però ara és hora que et descansis... per sempre.
- Però vull saber què més passarà... No vull perdre a tots aquests personatges que m'han acompanyat dia a dia...
- Tranquil..., ara ho veuràs tot des d'una altra perspectiva. I només pensa una cosa. Tu els recordaràs a tots ells, a tots nosaltres. Però nosaltres, tots nosaltres, també et recordarem a tu.
- Cago en dena, Channing! Al final, t'has hagut de morir tu abans que jo... -digué el Peris en veu alta.
La gent va riure, fins i tot jo..., i van començar a aplaudir trencant aquell silenci sepulcral. I amb el so dels aplaudiments, amb llàgrimes als meus ulls, vaig donar mitja volta i vaig acompanyar a la Teresa deixant enrere un munt de sensacions, experiències i emocions.

Sempre estimaré El Cor de la Ciutat. Sempre estaré lligat a Sant Andreu de Palomar. Sempre recordaré aquests anys.

Adéu...!

Channing

-JA NO CONTINUARÀ .-