- Sí, ho recordo. Van ser dies molt tristos.
- Abans, però, el Marcel va posar-me aquesta aliança. I això hagués passat si no hagués mort en aquell accident! Quina ràbia! Tu saps tot el patiment que l'hauria estalviat a la meva família?
- Haurien patit igual... El teu germà els va fer patir molt al llarg dels anys, això ho deus saber...
- I tant que ho sé. Però si hagués viscut, hauria pogut controlar més al David, estaria ell més pel seu nebot... o neboda... Mai sabré el sexe del fill que esperava... Quina merda! Per què vaig haver de morir??
- Mai podrem comprendre aquestes coses. Només sabem que passen i que això comporta canvis en la gent que t'envoltava. Si haguessis viscut, el Marcel mai s'hauria enamorat de la Núria i ella probablement, mai hauria conegut al Víctor... El Marcel viuria amb tu, amb el vostre fill..., però tu...
- Però jo què?
- No sé per què tinc la sensació que haguessis mort igualment a causa de la malaltia que pateixes. Encara que anys més tard, però no hauries viscut el suficient com per veure créixer al teu fill ni nàixer a la teva germaneta.
- Però almenys, hauria viscut més temps... Suposo que la vida s'ha de viure amb intensitat dia a dia. Sense perdre cap moment, perquè mai sabrem si és l'últim... Bé, Channing, jo baixo aquí. Però ens retrobarem aviat. Gràcies per aquesta estona.

La Laura baixà i jo vaig tancar els ulls. Ja no em feia cap pregunta sobre el que estava passant. No sé per què, havia assumit el sentit de tot allò i ara només esperava la companyia d'algun altre.
- Pròxima estació...
- 'Universitat'. Correspondència amb línea 2.

Quan vaig obrir els ulls, vaig trobar sobre el seient del meu costat, un paquet de tabac i un encenedor. Seria una pista sobre la persona que pujaria al metro en la següent estació? Vaig començar a repassar les persones que sabia que havien fumat. No eren molts. Vaig obrir el paquet però estava buit. Ara sí que no entenia res. Quan el metro es va aturar a l'estació, un cop més, no havia ningú esperant. Les portes ni tan sols es van obrir. I de sobte, una veu d'home cridà la meva atenció:
- Me'l tornes?
- Sí, és clar... Però està buit.
- Tu torna-me'l. De la resta, me n'encarrego jo.
Va obrir el paquet de tabac i va treure una cigarreta que va encendre amb l'encenedor. I això que jo havia vist uns segons abans, que estava buida.
- En aquesta part del món, podem fer el que ens roti. Ja t'hi acostumaràs.
- Jo?
- És clar, el que passa és que encara no n'ets conscient. Suposo que sabràs per què em posa nerviós viatjar en metro o en tren, oi? Perquè vaig veure un de ben a prop abans que tanqués els ulls... per sempre.
El Jordi Vidal no deixava de voltar pel vagó amb la cigarreta encesa.
- He hagut de venir per deixar clar que vaig morir en aquell patètic suïcidi. Ja està bé que tothom es pensi que vaig fugir abans que arribés el tren. Va arribar i em va atropellar! Com pot haver-hi gent encara que es pensi que soc viu? Morir és la millor cosa que m'ha pogut passar mai. Si no hagués pres aquella decisió, a hores d'ara encara hauria tornat amb la Ruth per fer-me càrrec d'ella i de tots els marrecs que ha parit amb el graller aquell dels collons!
- Quin mal humor gastes, tio! I vols fer el favor de quedar-te quiet una estona? Em faràs posar nerviós!
- Que estigui mort, no significa que hagi perdut tota opció a manifestar el meu pensament amb un to concret. Sí, és cert que no tenim els mateixos sentiments que quan érem vius, però puc dir les coses en el to de veu que jo vulgui.
- Per fotre'm nerviós, no calia que haguessis vingut.
- Ai, Channing, encara n'has d'aprendre moltes coses. Llàstima que el teu temps s'esgoti. Estic segur que quan t'hagis avorrit amb la resta, vindràs a buscar-me per fotre't una mica de canya... Un crit de tant en tant, no fa mal a ningú...
- Ho dubto molt... I per cert, si no t'haguessis tret la vida, no hauries viscut amb la Ruth. Hauries viscut molts anys de felicitat amb la Nati, la recordes? Aquella dona de fer feines que tant t'estimava. Ella va ser l'única de tots els que et van envoltar que al cap de tants anys, encara sent la teva mort.
- La Nati...? Com vaig poder oblidar-la?
El to de la veu del Jordi va canviar. Per un moment el vaig veure vulnerable.

Quan em vaig adonar, havíem arribat a l'estació de 'Catalunya'. Ni tan sols vaig escoltar l'avís per megafonia. Les portes del vagó es van obrir i el Jordi va baixar enfonsat i decebut per haver passat tot el temps enrabiat i haver oblidat a l'única dona que realment el va estimar.

Em va saber greu deixar-lo anar així. Vaig intentar acostar-me a la porta per tornar a parlar amb ell però es van tancar i vaig allunyar-me d'aquella estació quan el metro es va posar en marxa.
- Tranquil, ja li passarà.
Em vaig girar i vaig veure asseguts darrere de mi al Jaume i a la Roser.
- El nostre fill sempre ha tingut molt caràcter - va dir ella.
- Roser..., però vostè..., què hi fa aquí?
I mentre tots dos em miraven somrients, la veu de megafonia tornava a anunciar la propera estació: 'Urquinaona'.

-CONTINUARÀ ...-

Channing