CAPÍTOL
06 d'El Cor de l'Estiu 2009 |
..Mai
heu pensat com deu ser la vida del Marino, el mosso d'esquadra company
del Sergi Frias, quan no està treballant? O fins i tot, sabeu quin és el
cognom d'aquest home? Doncs ara ho sabreu... Marino Pàmies Bou. 36 anys. Nascut a Mataró. Solter. Porta sis anys treballant com a mosso. Un de company d'en Sergi. Passa moltes hores patrullant o desenvolupant tasques administratives. La feina ocupa la majoria del seu temps. La raó és ben senzilla: el Marino fora de la feina no té vida. Quan té temps lliure el passa a casa. No surt amb cap colla d'amics, ni tan sols amb el Sergi excepte algun moment quan acaba el torn que es prenen una cervesa. Treu només una miqueta de temps per anar a comprar al mercat. Li agrada molt el cine, té una ampla videoteca composta per dvd's originals. Està en contra de les descàrregues per internet tot i que el fa servir molt per xatejar. No se li coneix cap relació, ni amant, ni nòvia..., ni nuvi. La seva vida sentimental és nul·la, prefereix abocar-se a la feina. Sexualment és molt autocomplaent. La seva vida és pot resumir en definitiva, com a rutinària i avorrida. Expert en sudokus i mots encreuats, només es dedica a anar de casa a la feina i de la feina a casa la majoria de dies. El Marino, però, no s'arribava ni a imaginar que la seva vida canviaria un matí que tenia lliure i que el va aprofitar per anar al mercat a fer una mica de compra. Estava dret esperant el seu torn a la parada del Rafa quan se n'adonà que per la dreta entrava un noi transportant en un bolquet un munt de caixes de plàstic amuntegades. Per la part esquerra del mercant, entrava una despistada Remei portant un centre de flors. La col·lisió era imminent. Però aquí hi era el Marino, per apropar-se ràpidament per on venia la Remei i fotre-li una bona estirada del braç impedint que xoqués amb el noi de les caixes però provocant que li caigués al terra a ella, el centre que portava. - Merda! Però què fas?? Has vist el que has fet? -diu ella escridassant-lo. - Ho sento, venia el noi aquell i se't veia tan distreta que he pensat que si no feia alguna cosa... et caurien les caixes a sobre... - Ara em toca recollir tot això... -diu ella ajupint-se. - Ho sento, de debò. Deixa'm que t'ajudi. El Marino també s'ajup per donar-li un cop de mà a la Remei i és en aquell moment quan ajunten les seves mans intentant agafar el mateix grapat de terra i es miren fixament. Durant un segons, ell va mirar-la fixament a ella. Ella va repassar el rostre d'ell i tots dos van començar a sentir alguna cosa per dins que els incitava desig. - Deixa això i vine! -diu ella agafant-lo de la mà. La Remei estira del Marino i se l'emporta al magatzem de la parada de la Marga on es tanquen i comencen a despullar-se . El mosso, se n'adona de que és ella qui porta la batuta, la que dirigeix l'encontre. Li obri la camisa, li treu els pantalons, li baixa els boxers, i s'agenolla. El Marino es deixa endur pel plaer, un moment que mai hagués imaginat. I això només eren els preliminars... Quan al cap d'una estona surten, la cara de la Remei era normal, somrient, i es pentinava amb la ma. El rostre del Marino estava desencaixat completament, distret, extasiat. S'havia entregat al plaer com mai ho havia fet. Sortia amb una sensació que mai havia experimentat, en canvi per ella no era la primera vegada. - Bé, ja pots continuar fent la compra. Jo vaig a posar-m'hi amb la feina. - Molt bé... Però no, no va esperar al seu torn i el Marino se'n va anar del mercat. | Durant
uns dies, el mosso no va deixar de pensar ni de recordar el que havia fet amb
la Remei. Fins i tot, el Sergi s'havia adonat que a la feina el
seu rendiment havia baixat i un dels cops que feia la ronda pel mercat, va anar
a veure a la Marga a la parada i li va comentar. I com sol passar, quan
el Sergi va marxar...
|