'NIT'

..La nit. Moment del dia on tot sembla canviar. La gent descansa, dorm, la ciutat respira, sense cotxes, sense trànsit, amb sorolls que res tenen a veure amb els del matí. El soroll que es fa quan netegen els carrers. Persianes de comerços que se senten en la llunyania. Fins i tot, es poden sentir els passos d'una altra persona. Per la nit, quan molts fan l'amor, altres fan la guerra.

Aquella nit, el Francisco se'n va anar a dormir preocupat. Feia unes hores, havia descobert que la seva dona a la que tant estimava, no sols l'havia mentit a ell sinó també a la seva millor amiga. I a més a més, li havien desaparegut totes les joies i alguna cosa de valor que la Trini tenia guardada. Malgrat tot, ell no va dir res i va fer el que acostumava a fer cada nit...

El Francisco va sortir del bany amb el seu pijama estiuenc posat, i es va ficar al llit. La Trini, que també anava vestida d'una forma adient per dormir, li va portar de la cuina el seu acostumat got de llet.
- Té, amor meu. Com cada nit.
- Com em cuides, no estava acostumat a aquestes atencions i ara, no puc estar-me sense elles.
- Pel meu rei, el que faci falta! -la Trini li fa un petó.
- Carinyo, em portaries una galeta. No sé, però m'ha vingut de gust acompanyar la llet amb una. No et fa res, oi?
- I tant que no. Tu demana'm el que vulguis! -diu ella molt contenta.

La Trini surt de l'habitació i el Francisco aprofita per aixecar-se del llit, entrar al bany i abocar el got de llet al lavabo. Immediatament, torna al llit i fa veure que se la begut tot quan apareix ella:
- Rei meu, ja te l'has begut?
- Mira, no m'he pogut estar. He pres un glopet i al final m'he empassat el got sencer. Però porta'm igualment la galeta.
- Si no la vols...
- I tant que la vull. Primer començaré per la galeta i després continuaré per la meva estimada i meravellosa esposa...

El Francisco abraça a la Trini quan ella l'acosta la galeta i l'acaba tirant al llit on la mossega i li fa molts petons.

Mentrestant, a una altra banda de la ciutat, la Irene i l'Abel comparteixen un romàntic sopar en un luxós restaurant.
- No esperava que em portaries a aquest lloc -diu ella.
- I per què no? Tu t'ho mereixes tot... T'ha agradat el sopar? L'he supervisat jo directament aquest vespre, abans de passar a recollir-te.
- Quin detall!
- Només volia que tot estigués perfecte, al teu gust, com jo volia...
- Igual podríem celebrar aquí el casament, no et sembla?
- No havíem dit que ja no parlaríem més de la boda? -diu ell agafant-li la mà -. Ho hem estat fent tot el sopar... Ara només vull que parlem una estona de tu i de mi.
- I del nostre fill o filla...

Ell deixa d'acariciar-li les mans a la Irene.
- No sé per què m'he molestat en organitzar aquest sopar. Pretenia ser íntim, romàntic, especial... I tu no fas una altra cosa que parlar de casaments, fills i...
- Però això és parlar del nostre futur, Abel, de la nostra vida en comú.
- Sí, tens raó. Perdona'm. Serà que no m'acabo de fer a la idea de que ens casarem.
- I que d'aquí a uns mesos, serem pares. De quant estaria ara si no hagués passat allò?
- No ho sé, Irene... No cal pensar-ho tampoc. Et fa mal aquell record.
- Va ser una caiguda tan tonta, no creus?
- Sí, suposo que sí. Però deixem el tema, si us plau. Tu vols postres? Perquè a mi m'han marxat les ganes...
- No, no vull res més.
- Doncs demanem el compte i marxem.

Les cares de la parella havien canviat completament.

Passada la mitjanit, la Trini es desperta i comprova que el Francisco dorm profundament. Sense fer molt de soroll, surt del llit, es canvia de roba, agafa la seva bossa i les claus de casa i surt. Quan es tanca la porta, però, el Francisco obre els ulls i ràpidament, es posa un pantaló i una samarreta damunt del pijama. Agafa la seva cartera i les claus, i surt. Quan està al carrer, veu com la Trini deté a un taxi i puja. El Francisco intenta fer el mateix amb la bona sort que no triga pràcticament res en trobar un disponible. Puja:
- Bona nit. On vol anar?
- Mai pensava que diria això però, segueixi a aquell taxi. Necessito saber què fa la meva dona.
- Molt bé senyor.

El taxista somriu i el Francisco, molt amoïnat, no perd de vista al taxi que va per davant.

La Irene i l'Abel surten del restaurant i comencen a caminar:
- No sé per què has insistit en no demanar un taxi -diu ell.
- Fa una nit molt maca -diu ella agafant-lo del braç -. Barcelona és preciosa de nit, més que Madrid.
- No m'ho recordis..., la setmana que ve, torno a la feina.
- Ja ho imaginava.
- Et trobaré a faltar. Sense tu la sèrie no serà el mateix.
- Segur que m'hauran trobat una bona substituta.
- No tornaràs amb mi?
- Em quedaré per aquí, organitzant el casament, ja saps. Així tindré l'ajuda de les meves germanes. No sé què faria sense elles.
- Et trucaré cada dia i vindré molt sovint a veure't.
- Què considerat que ets...
- Considerat? Ho faig perquè t'estimo.
- Estàs segur que m'estimes?
- Clar que ho estic! A què ve aquesta pregunta?
- I de què més estàs segur, Abel? Estàs segur que vols casar-te amb mi?
- Sí...
- Estàs segur que vols aquesta criatura?

L'Abel va guardar silenci i ella li va soltar el braç i es va ficar per un carreró fosc i estret caminant.
- A què venen totes aquestes preguntes, Irene? No t'he dit moltes vegades que vull estar amb tu i que t'estimo?
- Ja no sé què creure -diu ella més avançada.
- Ei, escolta... Per què t'has ficat per aquest carrer?

La Irene camina, aturant-se en la meitat del carreró on hi ha una capsa al terra. S'aixeca, l'obre i es gira, esperant a que l'Abel s'acosti.
- Què fas, Irene? A què ve tot això?
- Saps què són?
- Unes sabates de taló.
- Però no et recorden res?
- Doncs així, amb la foscor...
- Les duia posades quan vam gravar la seqüència de l'escala per la que vaig caure.
- No sabia que les tenies... I per què me les ensenyes? Què fan aquí?
- Vull que em diguis per una vegada en la teva puta vida, la veritat, Abel
- Què? Què estàs dient?
- Vull que m'expliquis si aquella caiguda va ser un accident fortuït o no...
- Estàs boja, Irene. I no penso aguantar les teves bogeries.

L'Abel es gira per marxar però es troba a dues persones acostant-se a ell amb un roleu d'amassar pa a les mans. Quan les té a prop descobreix que son les dues germanes de la Irene. Entre les tres el rodegen. La Maise li passa un roleu a la Irene.
- Què passa aquí? -diu ell espantat.
- No entenc per què m'has enganyat tots aquests mesos. No entenc per què volies estar amb mi, casar-te amb mi, tenir un fill amb mi, després del que vas fer...
- Què estàs dient?
- Va, parla, fill de puta -diu l'Helga donant-li un cop a l'esquena a l'Abel que cau a terra.
- Esteu boges les tres...
- Diu la meva germana que el taló d'una d'aquestes sabates no es va trencar. El van serrar primer perquè semblés que es trencava... -diu la Irene.
- Vas ser tu, oi? -diu enrabiada la Maise -. Li vas fer tu això perquè caigués escales avall... Parla, maleït siguis!!

La Maise també li dóna un cop a l'esquena.
- Sí..., sí. Jo vaig provocar que perdessis l'equilibri... Però t'estimo, Irene, no et volia fer mal!
- I què volies? Demostrar-me el teu amor?
- T'ho vaig dir moltes vegades que avortessis, que no era moment de tenir fills, i tu no em vas fer cas... I no volia tenir-ne... no en vull.
- Doncs per què seguies amb mi? Tu sabies que jo volia ser mare... I tu malgrat tot, estaves disposat a casar-te amb mi! Què pensaves fer amb aquest fill que espero? Per quines escales em llenceries aquest cop?
- Ets un mentider! -diu l'Helga que li dóna un altre cop.
- Ets un fastigós fill de puta!
la Maise també ho fa.
- Prou, si us plau... prou! Em fa mal tot! -diu l'Abel.
- A mi em va fer mal perdre per culpa teva el fill que esperava. I em fa mal saber que m'has estat enganyant tot aquest temps... encara no sé ben bé per què. Però això s'ha acabat, Abel. Ja mai més em tornaràs a fer mal...

La Irene aixeca el seu roleu i quan està a punt de deixar-lo caure sobre el cos de l'Abel, sent molt mal de panxa.
- Irene, què et passa? Què tens? -diu la Maise amoïnada.
- No ho sé, però em fa molt de mal...

Les dues germanes deixen a terra els roleus i se n'ocupen de la Irene mentre l'Abel aconsegueix aixecar-se i adolorit s'acosta a elles:
- Ho sento..., ho sento molt.

Dit això, se'n va mentre la Maise truca a una ambulància.

La nit. Aquell moment del dia d'aparent calma i tranquil·litat però que amaga molta més activitat de les que podem imaginar. Per alguns, és el moment de sorprenents i inquietants descobriments.

El Francisco mira des de l'interior del taxi, com la Trini entra al casino.

Per d'altres, el moment de rebre males notícies.

Un metge d'urgències parla amb la Maise i l'Helga:
- Ho sento, però no hem pogut fer res per aturar-ho. Encara no ho podem assegurar però podria ser que la seva germana prengués algun tipus de substància que induís a l'avortament que ha patit... Sabeu què ha sopat aquesta nit?
- No doctor... Només sabem amb qui ha sopat -diu la Maise.
- Doncs parlin amb aquesta persona per si ens pot ajudar... Sinó, haurem d'esperar fins obtenir els resultats de les anàlisis.
- No s'amoïni, doctor. Esperarem els resultats. No crec que trobem a aquesta persona.
- Està bé, i cregui'm que ho sento molt per la seva germana. En un parell d'hores podran entrar a veure-la.
- Moltes gràcies, doctor.

El metge se'n va i les dues germanes s'abracen fort.

Malgrat tot el que pugui passar de dolent, la nit sempre serà per molts, un moment màgic, apassionat i tranquil.






- CONTINUARÀ ...






Channing