'PARLAR'

..Si hi ha un fet que ens diferenciï de la resta dels éssers vius d'aquest planeta és que nosaltres podem expressar amb paraules el que pensem. La Remei seria un bon exemple d'això...

La gent en general parla sovint, tracta temes com el temps, pregunta per la família o per la feina, o s'expliquen els xafardejos més recents. Però afrontar un altre tipus de temes parlant-los cara a cara pot ser quasi una missió impossible. I és que una cosa tan senzilla, utilitzar aquest do que ens han proporcionat, algunes vegades costa molt fer-lo servir, o d'altres es manipula per a deixar contenta a l'altra persona amb la que s'està parlant.

Aquella tarda, el Francisco tornava a casa després de fer uns encàrrecs quan es troba a la Remei:
- Ei, hola! -diu ella molt contenta.
- Remei! Què tal, com estàs?
- Molt bé. Vinc de parlar amb la Sílvia, la guionista del Vides... L'he estat passant informació per donar-li idees..., ja saps.
- Me n'alegro molt que tinguis el cap ocupat fent alguna cosa. En la teva situació jo no sé què faria si no tingués cap distracció.
- En la meva situació? Què vols dir amb això?
- Mira, Remei, jo t'aprecio molt, ens coneixem des de fa uns anys, i amb mi també comptes per sortint-te'n. Pots confiar en mi.
- Jo t'ho agraeixo molt, Francisco, però no t'acabo d'entendre...
- La Trini m'ho ha explicat tot... Els problemes econòmics que tens...
- Els problemes...?
- No cal que m'ho amaguis. Jo estic totalment d'acord amb ella en haver-te fet el préstec perquè te'n surtis.

La Remei que el mira estranyada decideix seguir-li la corrent:
- Res Francisco, jo molt agraïda per la vostra ajuda, sens dubte, no m'ho esperava...
- Haig d'anar passant, però si necessites qualsevol cosa ja saps on som. Vinga, adéu... -diu marxant.
- Adéu, maco, adéu... I tant que necessito alguna cosa -diu ella entre dents -. Necessito una explicació.

La Remei treu el mòbil de la seva bossa i fa una trucada:
- Trini! Hem de parlar immediatament! No, no... ha de ser ara, és molt urgent!

La Maise i la Irene miren l'aparador d'una botiga de vestits de núvia:
- Son tots tan macos...
- El millor és que triïs el que més t'agradi i ja després et faré un d'igual.
- No t'ofenguis, germaneta, però per una vegada que em caso a la vida, vull gastar-me els diners en un de nou.
- Tan de bo es casessis una sola vegada. Això significaria que has trobat a l'home de la teva vida.
- Tu què en penses de l'Abel? Però siguis sincera...
- Com vulguis, tot i que més o menys ja saps el que penso d'ell. No m'acaba d'agradar. Té alguna cosa que... no sé. És cert que es desviu per tu, que sembla que t'estima de debò i que tu ho ets tot, però...
- Desconfies d'ell, oi?
- Sí. Amaga alguna cosa. Igual és que li he agafat mania, ves a saber! O sigui que no em facis cas.
- En el fons t'entenc, Maise. A mi em passa el mateix. L'estimo molt però a vegades no sé què pensar. Amb això de l'embaràs torna a estar estrany, molt semblant que l'altra vegada a Madrid. I em preocupa.
- És cert que no es mostra exultant perquè torni a ser pare, però això és perquè cada home ho demostra d'una manera. Fixa't en el Fidel... Ja saps com va reaccionar amb la Mercè i l'Àlex. Tot el contrari que amb el fill que ha tingut amb la Sara.
- Potser tens raó.
- I si tens dubtes, parla amb ell abans que feu alguna mena de disbarat. Ja no per vosaltres, sinó pel vostre futur fill.

La Irene es mira preocupada a la seva germana i prossegueixen després el seu camí.
No triguen en passar per davant de la porta del Rápido, just en el moment en què entra al portal el Nico. Puja al pis dels Benjumea i toca al timbre. La Sandra el deixa passar:
- Hola, tenia moltes ganes de veure't -diu ell intentant fer-li un petó.
- Jo també, volia parlar amb tu d'un assumpte -diu ella molt esquiva.
- Tu diràs... Per cert, no hi és el teu avi?
- No, ha anat a veure al meu pare. S'ha endut a la Pepa. Estem sols.
- De què vols parlar-me? -pregunta ell.
- Nico, és molt difícil per mi treure aquest tema però... Tu saps que pots comptar amb mi, amb el suport de tota la meva família...
- Per què ho hauria de necessitar?
- Perquè potser, tens problemes a casa i et fa cosa explicar-m'ho.
- Problemes? D'on treus això? -replica una mica a la defensiva.
- Veuràs... No vull que t'emprenyis amb mi, d'acord?
- Parla d'una vegada, Sandra.
- He estat a casa teva i penso que la teva mare té problemes, problemes greus...
- Què? Però quan? D'on treus això? No entenc res, Sandra!
- Em resultava estrany que no volguessis que anés a casa teva, que conegués a la teva família... Per això vaig saber on vivies i vaig anar. Sense voler vaig sentir com la teva mare cridava i demanava que no la fessin mal...
- M'has espiat? M'estàs dient que has anat a casa meva d'amagat per tafanejar?
- No, no! Jo només tenia curiositat... I quan vaig tornar, portava a la Pepa que va bordar. Llavors la teva mare va obrir la porta i la vaig veure...
- Estic al·lucinant, Sandra.
- El teu pare la maltracta?
- Què???
- Tranquil, Nico, a mi m'ho pots explicar. Pots compartir-ho amb mi..., jo només vull que fer-te costat i ajudar-te en el que necessitis....
- Però d'on treus que algú maltracti a la meva mare..., que sigui el meu pare... Tu què saps de la meva vida, eh??
- Nico, no en sé res. Però vull saber, t'estimo, i vull conèixer-te! No demano tant, no et sembla?
- L'única cosa que em sembla és que t'has ficat on no et demanaven, Sandra. Me'n vaig, no vull seguir amb aquesta conversa. I tranquil·litza't tu, perquè ja no hauràs de preocupar-te més ni per mi ni per la meva família...
- Nico, què m'estàs dient?
- Que fins aquí hem arribat, Sandra Benjumea. Adéu!

La Sandra, atònita pel que estava passant en aquell moment, no pot fer res per impedir que el Nico surti del pis molt ràpidament.

Mentrestant, la Remei es troba amb la Trini molt a prop del bar del Peris:

- A què venen aquestes presses? Què vols ara?
- Vull una explicació. He vist fa una estona al teu marit preocupadíssim per la meva economia. Què és això dels meus problemes econòmics? D'un préstec o jo què sé?
- No li facis cas... Ha descobert que hi ha menys diners a la llibreta d'estalvis dels que haurien de ser-hi i jo li vaig dir això que tu dius.
- I et sembla bé enganyar-lo d'aquesta manera?
- Només va ser una mentida momentània, Remei. Necessitava els diners per fer... una inversió. Però aviat els recuperaré i tot tornarà a la normalitat.
- Et veig molt estranya, Trini. I no tan sols per la teva actitud sinó també pel teu aspecte...
- El meu aspecte? Què li passa al meu aspecte? Mira, Remei, el que has de fer és no ficar-te en la vida dels altres i deixar-me tranquil·la d'una vegada!
- Però Trini!!
- Adéu!

La Trini se'n va emprenyada deixant a la Remei amb la mosca darrere a l'orella.

Per la seva banda, la Irene arriba a l'hotel on s'allotja l'Abel.
- Hola, carinyo -li diu ell al veure-la fent-li un petó -. Com has passat la tarda?
- Bé, amb la meva germana, la Maise. Hem estat mirant botigues. Per mirar coses pel nen, el casament...
- Ja estàs amb això? No creus que és massa aviat? Encara no t'has fet la primera ecografia i ja estàs mirant coses per la criatura?
- Sí, em feia il·lusió anar mirant... i també pel casament. Vam dir que ens casaríem quan em tornés a quedar embarassada.
- Ja ho sé, però...
- Però què? Ha estat tot massa aviat? Mira, Abel, si tens algun problema serà millor que ho parlem ara.
- Per què penses que ha d'haver-hi algun problema? Ja t'estàs començant a obsessionar un altre cop?
- No és obsessió, Abel! -diu ella molt seriosa -. Però tinc la sensació que res de tot això et fa il·lusió, no t'ho noto gens, més aviat percebo tot el contrari. Em vols dir la veritat d'una puta vegada, Abel? Tu vols aquest fill? Tu vols casar-te amb mi? Sí o no?
- No entenc a què ve aquest numeret ara, Irene! Per què és clar que vull casar-me amb tu. T'estimo..., i vull aquest fill però no voldria veure't patir com ho vas fer l'altra vegada... Hem d'estar segurs de què tot anirà bé. Només és això, tonta...

Ell s'acosta a la Irene i l'agafa per la cintura:
- Vull que no et preocupis més per res. T'estimo i estarem junts sempre... -diu fent-li un petó al coll -. I ara prepara't que aquesta nit anirem a sopar a un bon restaurant i parlarem de tots els detalls del casament i fins i tot, de les coses què necessitarem pel petit o petita...

Ell l'anava fent petons per tot el cos mentre ella es deixa fer:
- Però abans, deixa que et tregui la roba que portes.

Al vespre, quan ja es començava a fer de nit, el senyor Juan va tornar molt trist i afectat a casa. La Sandra i l'Óscar estaven amoïnats:
- Abuelo, ¿de dónde vienes? ¿Te encuentras bien? -va preguntar l'Óscar.
- ¿Le ha pasado algo al papa, verdad? -diu la Sandra.
- No hija, tu padre está bien... Es la Pepa. Se me ha escapado y no la he podido encontrar. Lo siento, niña... he perdido a la perra... -diu fatigat i emocionat.
- Abuelo...

La Sandra abraça al seu avi i l'intenta tranquil·litzar.

El poder de les paraules. Segons com es diguin, segons com s'utilitzin poden causar un determinat efecte en les persones. En unes ocasions, poden generar desconfiança...

El Francisco va obrir el joier de la Trini i se'l va trobar buit. La Remei, que estava al seu costat, li diu:
- Ja sabia jo que li notava alguna estranya. No portava res, ni cap penjoll, ni cap arracada... res. Jo l'he vista tan estranya que m'he amoïnat molt per ella.
- I a més ens ha mentit amb el tema dels diners. Què ens està amagant, Remei?
- No ho sé, però penso per l'actitud que té, que no t'ho dirà encara que li preguntes.
- Hauré d'estar pendent d'ella. Molt pendent...

En d'altres ocasions, les paraules es fan servir per dir el que volem sentir i deixar de pensar i enraonar per evitar ser descoberts. Paraules encantadores que van acompanyades de fets que ens enlluernen. Però que a vegades, perden el seu poder quan menys t'ho esperes...

La Irene estava al pis de les germanes, triant vestit pel sopar amb l'Abel. La Maise estava obrint caixes de sabates quan crida l'atenció de la seva germana:
- Nena, què fas amb aquestes sabates de taló? Un està trencat i no te'ls pots posar. Amb lo macos que són...
- Diga'm macabra, però son els que duia a la sèrie quan vaig patir l'accident on vaig caure per les escales. Se'm va trencar i vaig perdre l'equilibri. Quan al cap d'un temps vaig tornar al plató, encara hi eren a vestuari. I me'ls vaig quedar.

La Maise agafa la sabata i se la mira de prop:
- Diga'm tu mal pensada, però jo diria que aquest taló no es va trencar.
- Què vols dir?
- Vull dir que sembla serrat amb alguna cosa per aquí, no veus el tall massa net?
- Però si això que dius fos veritat, llavors voldria dir que algú va provocar això, que va ser intencionat. I això és impossible, Maise.
- Estàs segura...?
- A més, qui voldria fer-me això? Qui seria capaç de cometre un acte tan mesquí?

Totes dues es van quedar mirant-se fixament. La Irene de sobte, va començar a plorar espantada pel que estava pensant. La Maise l'abraça per consolar-la.

I sempre hi haurà algú que expressi amb paraules sinceres, el dolor i la impotència que sent per algun desafortunat fet que hagi comés.

Mentre els nets intentaven animar al seu avi i pensaven què fer per sortir a buscar a la gossa, la Virgínia sortia del seu pis amb un parell de bosses negres d'escombraries. Les va llençar al contenidor. Al tornar cap al seu portal, es va trobar amb la Pepa que passejava fatigada lentament.
- Ei..., què fas per aquí? -diu la Virgínia reconeixent a l'animal -. Vine amb mi. Jo m'encarregaré de tu...

La Virgínia agafa en braços a la gossa i se l'enduu cap a casa.

- CONTINUARÀ ...


Channing