'FAMÍLIA'

..Per qualsevol persona, una de les coses més importants que hi ha en aquesta vida és la família. I en funció de la seva solidesa, una família és capaç d'aguantar moltes adversitats per poder tirar endavant.
El pilar de la família Benjumea era l'avi, el senyor Juan, un home que ha patit tota la seva vida des que era jove, quan una lesió el va apartar de poder aconseguir triomfar al món del futbol. Després va patir la pèrdua de la seva esposa quan el seu fill encara era molt jove. I anys més tard, la fugida de la dona del seu fill. Des d'aquell moment, el senyor Juan sabia que d'ell depenia la seva família, el seu fill que va perdre una mica el món de vista, i els seus dos nets, la Sandra i l'Óscar que es van quedar sense una mare que, pensaven, els havia abandonat.

Malgrat tot, els germans van saber fer pinya i tot i que mai es van entendre amb el seu pare, quan va caldre fer-li costat, ho feren gràcies sobretot al pilar d'aquesta família, l'avi Juan. I ara que tot tornava a la normalitat i començaven a acceptar la nova vida que havia decidit viure el Paco, que l'Óscar tenia una feina estable i una novia de la que estava molt enamorat i que la Sandra havia decidit esforçar-se per tornar a dibuixar i era feliç amb el Nico..., ara al senyor Juan li tocava descansar una mica.

El senyor Juan s'acomiadava dels seus nets abans de pujar al tren:
- Niños, y no dejéis de ir a visitar a vuestro padre. Os he dejao en la nevera algo de comida para que os la calentéis y comáis bien. Que ya os veo todos los días metíos en la pizzeria del Galiana.
- Tú no te preocupes abuelo, que nosotros podremos cuidarnos bien estos días que estés fuera -diu la Sandra fent-li un petó al seu avi.
- Disfruta abuelo y da recuerdos a la família de Utrera -diu l'Óscar.

El senyor Felip baixa d'un dels vagons i s'acosta a ells:
- Ja està l'equipatge col·locat, ara només faltem nosaltres.
- Avi, passa-t'ho molt bé, i vigila amb la calor -diu l'Enric.
- Todavía no sé cómo me habéis podido convencer para hacer este viaje...
- Va, no rondini senyor Juan, que estic segur que ens ho passarem molt bé! -diu el Felip molt animat.
- Truqueu quan arribeu, d'acord? -diu l'Óscar.

Tots es tornen a fer petons i els dos avis pugen al tren que està a punt de sortir.
- Encara no m'ho crec que l'avi marxi de vacances -diu la Sandra.
- Ja els hi tocava desconnectar una mica després de tot el que han passat -diu l'Enric.

El tren tanca les portes dels vagons i fa sonar un xiulet. Els avis seuen als seus seients i per una finestra van dient adéu amb la mà als seus nets que els acomiaden somrients.
- Bé, i ara cap a on aneu? -pregunta la Sandra.
- Jo vaig a la pizzeria que he quedat amb el Max.
- Jo també. Ahir va arribar un cosí de l'Amèlia i estaven fent un tomb per Sants. Hem quedat a la pizzeria per prendre alguna cosa abans d'anar a dinar.
- Ah, però no dinarem junts?
- No, tinc dinar amb la família de l'Amèlia però si vols podem quedar per sopar.
- Bé, no ho sé, ja et truco. A veure si puc dinar avui amb el Nico...
- Molt bé doncs. Anem Enric? Fins després!

Els nois surten de l'estació i la Sandra agafa el mòbil per trucar al seu noi però tot i que sona, no contesta.
- Vaja, quina merda! Ara aquest no me l'agafa...

I decebuda, marxa cap a casa.

L'Enric i l'Óscar entren a la pizzeria. El Max s'acosta al primer fent-se un pic, mentre que l'altre se'n va cap a una de les taules on l'esperen l'Amèlia i un altre noi. Ella i l'Óscar també es fan un petó:
- Ja ha marxat el teu avi?
- Sí, espero que gaudeixi del viatge.
- Mira, et presento al meu cosí el Jesús.
- Hola!
- Estava dient-me el meu cosí de demanar-nos aquí alguna cosa abans d'anar a casa a dinar, què et sembla?
- Per mi genial. Max!
- Digues?
- Ens pots posar tres porcions i tres cerveses?
- Ara mateix.

- I a què et dediques, Jesús? La teva cosina no m'ha parlat gaire de tu...
- És normal, suposo. He estat fora uns anys mentre estudiava la carrera i clar, no hem tingut molt contacte darrerament.
- I què has estudiat?
- He fet Ciències Polítiques.
- Això sona com a molt complicat...
- Una carrera com qualsevol altra en el fons.
- Em permeteu? -diu el Max portant el que havien demanat.
- Gràcies...

En Max torna al mostrador i li dóna a l'Enric una ampolla d'aigua quan entra l'Edu que s'acosta a ell.
- Ei, hola! Com esteu parelleta? -diu l'Edu.
- Bé, i tu? Vols prendre res?

L'Edu llavors es fixa amb el Jesús:
- Sí... i tant... Posa'm aquell tio que està amb l'Óscar i la seva novia, i un refresc. Mare de Déu, quina meravella d'home... Alt, ros, fibrat... Tant de bo fos la samarreta que duu posada.
- No et facis il·lusions, aquest segur que no és gai -diu el Max.
- No? I per què n'estàs tan segur?
- A mi almenys no m'ho sembla...
- Deixa-m'ho a mi, i aviat t'ho diré segur -diu l'Edu -. Va, Enric, seiem en aquesta taula.

Els dos seuen mentre que l'Edu no li treu l'ull de sobre al Jesús. Al cap d'una estona, l'Amèlia mira el rellotge:
- Hauríem d'anar passant. Crida al Max i demanem el compte.
- Jo haig de fer una trucada. Us espero fora -diu el Jesús.
- Max, ens cobres?

L'Edu que el veu sortir, el segueix i al cap d'uns minuts torna a entrar. S'acomiada de l'Amèlia i de l'Óscar i torna a la taula on és el Max amb l'Enric:
- Tenies raó, Max. No ho sembla gens...
- Però llavors, és gai?
- Ja tinc el seu número i hem quedat per demà. Nen, com pels diagnòstics mèdics tinguis el mateix ull que per això...
- Què fort ets! -diu el Max rient.

La Sandra es trobava sola al pis quan sona el timbre de la porta. Obrí:
- Ah, ets tu... -diu deixant la porta oberta i marxant cap al sofà.
- Puc passar? Estàs bé? -diu el Nico.
- T'he fet unes quantes trucades i no m'has contestat cap.
- Les primeres trucades no et podia respondre. I com venia cap aquí ja he preferit esperar-me.
- Va, passa i vine amb mi!

El Nico entra somrient i seu al costat de la Sandra a la que li fa un llarg petó.
- Estàs sola?
- Sí, el meu germà té dinar amb la família de l'Amèlia. I el meu avi ha marxat de viatge. O sigui que estic sola. Vols quedar-te a dinar amb mi?
- Hauria de trucar a casa, igual la meva mare ha preparat alguna cosa.
- Si vols anem plegats a casa teva. No m'importaria conèixer als teus pares...
- Saps què? Accepto quedar-me aquí dinant amb tu a soles. Així després podré prendre les postres que més m'agraden...

La Sandra comença a riure quan el Nico li fa petons i mossegades pel seu cos.
- Et sembla bona idea? -diu ell.
- I tant... sobretot això de les postres -diu somrient.
- Doncs vaig a trucar a casa per avisar.
- Jo aniré parant taula...

La família és més que pares i fils. També s'inclouen cosins que deixaran records de tota mena...

Al dinar familiar de l'Amèlia, el Jesús consulta el mòbil després de rebre un missatge. Un cop l'ha llegit somriu i li respon a l'Edu.

...o parelles a les que s'estimen tant o més que a un familiar

- Hola..., soc jo. Que no aniré a dinar.
...Ja parlem a la nit quan arribi -diu el Nico mentre la Sandra l'observa contenta des de la porta de la cuina.

... Tot i que de vegades, algunes famílies no semblen ser-ho malgrat tenir pares i fills...

Després de penjar el telèfon sabent que el seu fill no aniria a dinar, ella s'eixuga les llàgrimes que li rellisquen per la galta i torna a seure a una cadira per continuar embolicant-se el canell amb una bena.

-CONTINUARÀ ...-

Channing