..Laura i Xavi seuen. Han anat al pis del Fede i la Blanca.
- Com esteu? Voleu res?
- No gràcies, Blanca... Només volíem veure a l'Alba. Ens hagués agradat venir abans però com ens deien que ella no es trobava massa bé doncs...
- No t'amoïnis, Laura. Però sí que és cert que tenim un problema amb ella. No s'agrada i ni tan sols vol sortir al carrer.
- Mare, puc anar a veure-la? -pregunta el Xavi.
- Ei, què morenasso estàs!! -li diu la Blanca.
- Portem tot el mes en la platja, hem anat a Port Aventura, ens ho estem passant de conya, oi que sí, Xavi?
- Sí, la veritat és que està sent un estiu collonut!
- Xavi!!!
- Què??? Se m'ha enganxat del David!
- L'heu vist molt al David? -pregunta la Blanca.
- Quasi cada dia -respon el noi -. Però bé, puc veure l'Alba?
- Sí, la segona porta pel passadís -diu la Blanca.
Xavi s'aixeca i segueix les indicacions de la farmacèutica. Mentre, la Laura i la Blanca es queden a soles xerrant.
- Se't veu molt contenta...
- Ho estic, Blanca. Però no deixo de pensar que està a punt d'acabar-se el meu mes amb el Xavi, el Robert se l'emportarà de nou i jo em quedaré sola un altre cop.
- Suposo que deu ser molt dur. El David et fa costat?
- Sí..., hem passat tot el mes d'agost junts. I sense tenir cap problema. No sé què passarà quan el Xavi marxi.
- Alguna cosa bona havia de sortir de tot plegat, no?
- Sí. I a vosaltres com us va?
- El Fede està amoïnadissim. No sabem què fer amb la nena. Hem pensat dur-la a un psicòleg perquè la cicatriu que se li ha quedat a la cara la té amargada.
- On és el Fede ara?
- Ha anat als estudis de televisió. Avui l'Alba començava a gravar una sèrie però és impossible fer-la sortir de la seva habitació.

I en l'habitació, a les fosques, es troba ella i el Xavi.
- No et penses girar? -diu ell.
- No, perquè després et riguis de mi...
- Per què m'hauria de riure?
- Al veure la cicatriu que m'ha deixat aquell gos maleït. Odio els gossos. M'ha deixat lletja. Ja ningú em podrà estimar com abans. Els hi dono llàstima a tots.
- No crec que això sigui veritat. Tu ets l'Alba, la mateixa de sempre. La meva amiga. I els amics no es donen l'esquena...
- Ho dius de veritat?
- Clar... els amics s'han d'ajudar els uns als altres.
- Si em giro no et riuràs de mi? No em diràs res de la meva marca?
- Si tu no vols, no et diré res. T'ho prometo.
L'Alba llavors, comença a donar la volta fins que es posa cara a cara amb el Xavi que no diu res.
- No penses dir res?
- La meva mare està a fora, amb la Blanca i et vol veure. Per què no surts a saludar-la?
- No m'agrada sortir de la meva habitació.
- Estic segur que molta por de la que estàs patint et passarà si fas aquest pas endavant. Vine amb mi...
L'Alba mira fixament als ulls del Xavi. Ell tendeix la seva mà i ella dubtant, acaba per agafar-la.

Al saló, Blanca i Laura continuen xerrant quan de sobte, apareixen els dos amics.
- Alba!! -diu la Blanca emocionada -, has sortit...
- Hola Laura -diu la nena.
Blanca, s'aixeca i abraça a la filla del Fede. Xavi es reuneix amb la Laura a la que també abraça somrient i satisfet d'haver fet sortir a la seva amiga de la seva habitació.

Marcel està a punt d'entrar en el portal del pis de la Núria, quan una noia amb el cabell vermell arrissat, se li acosta.
- Hola.. Perdona, tu coneixes a la Núria, oi?
- Sí... Per què ho vols saber?
- És que soc una amiga d'ella. Ens hem conegut a Sitges fa unes setmanes. I res, és que volia donar-li una cinta de vídeo amb tot el que vaig gravar aquells dies. Però no la puc localitzar. Series tan amable de donar-li tu?
- Sí... clar...
- Et recomano que la mireu junts. Estic segura que ella s'emocionarà recordant aquests dies de vacances que ha passat. Bé, no vull destorbar més. Fins un altra...
- Adéu... -diu el Marcel estranyat, agafant la cinta. Puja al pis i entra.
Deixa la cinta damunt el moble i entra en la cuina.

Fede arriba a casa seva i es rebut amb una abraçada de la seva filla.
- Alba! Quan has sortit? -diu emocionat.
- Ha estat cosa del Xavi -diu la Blanca.
- No sé com ho has fet, però moltes gràcies.
- Va, Xavi, digues adéu. Anem a veure a la Carolina, oi?
- Sí. El dia 13 serà el bateig, ho sabíeu?
- No... -diu la Blanca.
- Jo seré el padrí.
- N'està molt orgullós... -diu la Laura somrient -. Ens veiem aviat.
Laura fa petons a la Blanca i al Fede i un altre més gros per l'Alba. Després, ella abraça molt fort al Xavi i es somriuen.
- Adéu família...

Blanca acompanya a la Laura i al Xavi i es torna a reunir amb el Fede i l'Alba.
- Com t'ha anat als estudis de televisió?
- És cert, pare... Avui començava a gravar.
- Sí.
- Estic segura que no voldran tenir una actriu com jo...
- A mi m'han dit que no passaria res, sempre que tu volguessis encara la feina, és clar.
- Però has de ser molt valenta... -diu la Blanca -. Estàs preparada per tirar endavant amb tot el que et vingui?
- Si no ho intento, no ho podré saber...
- Així m'agrada!! Aquesta és la meva filla! -diu el Fede molt orgullós -. Vaig a trucar-los i els diré que demà l'Alba Pardo s'incorpora a l'equip d'actors de la sèrie.
Fede abraça molt content a la seva filla.

Núria camina cap a casa seva acompanyada per la Roser.
- Pobre Teresa, amb la vitalitat que sempre ha tingut aquesta dona...
- La Montse estava desfeta. Ara més que mai hem de fer-los costat, eh, avia? -diu la Núria.
- I tant... No importa tot el que hagi passat. Ara només cal resar per ella, perquè es recuperi aviat.
- Demà o demà passat si vols, podem tornar a l'hospital.
- Clar que sí. Et quedaràs a dinar?
- Doncs el Marcel m'havia dit d'anar a dinar fora. Espera que el truco.
Roser i Núria es detenen al portal i la jove fa una trucada.
- Hola, soc jo... Dinem fora?... D'acord, li diré a la meva avia, sí... Estem aquí baix. No triguis... déu....
- Què m'has de dir?
- Diu el Marcel si vols venir-te a dinar amb nosaltres. No ens fa res que ens acompanyis i així no et quedes sola.
- No pateixis per mi. Jo ja demà me'n torno al pis de la Pilar. Deu estar a punt d'arribar... com a molt dijous o divendres. I vull endreçar-ho tot. Jo ara pujo, em preparo alguna cosa, dino i veig la tele.
- Molt bé, avia... Com tu vulguis.
Marcel surt al carrer i li fa un petó a la Núria.
- No he trigat, oi?
- No, no... així m'agrada.
- Com està la Teresa?
- No massa bé... Ja t'ho explico mentre dinem.
- Va, aneu passant -diu la Roser -. Fins després.
Marcel i Núria marxen i la Roser puja al pis.

Laura i Xavi surten de Cal Peris després d'haver vist a la Carolina:
- Està maquíssima, veritat Xavi?
- Sí. Vaig a ser el padrí de la fillola més maca del món.
- Xavi..., això que has fet avui amb l'Alba..., estic molt orgullosa de tu. T'has comportat com un home.
- Gràcies mama. Era el que havia de fer. Això em va ensenyar el David: sempre s'han de fer les coses que s'han de fer.
- El David... Després el truquem a veure si ens vol acompanyar a la platja, si no té molta feina. I ara què, on dinem?
- Jo vull pizza...
- Doncs pizza! Xavi... t'estimo molt!
- I jo a tu mare.
Tots dos es fan una abraçada i un petó. De sobte, se sent com algú aplaudeix. Laura aixeca la vista i és el Robert.
- Què hi fas aquí? -diu ella posant-se dreta.
- Quina escena mare-fill més tendre. Però et recordo que la propera setmana, el Xavi ha de tornar amb mi... Només t'ho volia recordar.
- No calia muntar aquest numeret davant d'ell. Ets un...
- No diguis res davant del Xavi que després et penedeixes... Ens veiem. Adéu... -diu amb cinisme.
- Mare..., el papa ni tan sols m'ha saludat...
- No el facis cas fill..., no el facis cas.

Roser despara taula després de dinar. Surt de la cuina i se n'adona que damunt del moble hi ha una cinta de vídeo. L'agafa i posant-se les ulleres llegeix "Vacances en Sitges".
- Això deu ser de la Núria i la Carme. Suposo que no les farà res si me la miro. Total, a la televisió no fan res...
Roser treu la cinta de la funda i la fica al vídeo. Engega la tele. Agafa els comandaments a distància i li dóna al "play".
El semblant de la Roser canvia per moments al veure el contingut de la cinta...

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing