..Núria es desperta de mica en mica i consulta la hora d'un rellotge.
- Quina hora és? -diu el Marcel.
- Vora les set del vespre... Ens hem quedat aquí tota la tarda i ni tan sols hem dinat. Ostres, el dinar! Que jo havia quedat amb una amiga per dinar!
Intenta baixar del llit però el Marcel no la deixa.
- On vas...? vull que et quedis aquí...
- No marxo en lloc, només volia trucar per disculpar-me pel endarreriment.
- Vas a solucionar alguna cosa fent això? Queda't amb mi que tinc ganes de més... Vull recuperar el temps perdut.
- Vol dir això que tornem a estar junts?
- Si tu ho vols, sí. Jo aquestes darreres setmanes no he deixat de pensar en tu en cap moment. Això voldrà dir alguna cosa.
- Els dies que vaig estar fora amb la meva mare, ni tan sols em vas enviar un missatge al mòbil.
- No estava segur de res, però ara tot és diferent. Sé que vull estar amb tu. I tu, vols?
Núria s'acosta al Marcel i li fa un llarg petó.
- Respon això a la teva pregunta? Però ara deixa'm fer la trucada. Intentaré quedar amb ella demà divendres si de cas. Ara torno.

A primera hora de la nit, la Montse es presenta en el pis de l'Ivan.
- Hola fill, podem parlar?
- Clar, passa.
Montse amb prudència, entra al pis i seu al sofà. El seu fill ho fa davant d'ella en un puf.
- Tu diràs... De què em vols parlar?
- Ja ho deus imaginar. Allò de l'altre dia..., em va saber molt de greu. Però m'estic enamorant del Murphy i feia temps que no em sentia amb ganes de fer qualsevol cosa, sense importar-me la gent.
- Ja ens ho podries haver dit. Tu i aquest Murphy, porteu setmanes sortint. Un vespre, us vaig veure a la perruqueria, com us ficàveu a la part del darrere...
- I per què no vas dir res?
- No era jo que havia d'explicar res, no et sembla?
- Doncs ara t'ho dic, només esperava trobar el moment, i l'únic que desitjo és que ho acceptis i te n'alegris per mi.
- I ho faig, mama... ho faig. No desitjo res més en aquest món que tornis a ser feliç. Però veure't com et feies un petó davant de tothom... no sé, em va sobtar massa. No m'ho esperava.
- No vull que estiguem emprenyats, Ivan, i menys per una cosa com aquesta. Tinc posades moltes esperances en ell i vull que tot surti bé.
- Ja veuràs com aquest cop, tot anirà bé -diu l'Ivan abraçant a la seva mare.

Al migdia del divendres, a La Fusteria, Marcel parla amb el Rai.
- Doncs sí, vaig coincidir amb la Carme i amb la Núria. Ella es passava els primers dies pendent del mòbil. Però prompte el va deixar de banda. Vaig traure-les de casa, anàvem de festa, a la platja... descansàvem molt poc.
- Me n'alegro que es distragués.
- Sí, jo també. Perquè no va trigar en fer-se amiga d'una noia i des de llavors, només sortia amb ella.
- Això no ho sabia... i tu mentrestant, què? Amb la Carme?
- Efectivament -diu rient -. I ens ho vam passar tan bé que ara s'instal·la a Sant Andreu un altre cop.
- La Núria ahir em va comentar alguna cosa sobre que es traslladava però no pensava que fossis tu el motiu...
- No dic que sigui jo l'únic motiu, però alguna cosa tindré a veure...
- Doncs me n'alegro que t'hagi anat bé amb la Carme. Jo ahir em vaig reconciliar amb la Núria i tornarem a sortir junts.
- Això es mereix un brindis... Espera que m'obro una cervesa.
Mentre ho fa, entra la Montse que es dirigeix cap al Murphy. Al veure's, es fan un petó, i el Marcel comenta:
- Sembla que aquest també ha tingut sort aquest estiu amb el tema dels amors... Brindem també per ell.
Fan el brindis.

Un cop acabat el petó, Montse li diu al cambrer:
- Ja està tot arreglat amb el meu fill i la meva mare ho sap. Ara només falta dir-li al Narcís i que et coneguin.
- Perfecte. Quan tu vulguis. No vull que pateixis per res. Si vols, vinc a dinar a casa teva avui.
- Avui? No és massa d'hora?
- Quan abans ho fem, millor, no trobes?
Montse somriu i li diu:
- T'estimo... No sé com m'he pogut fixar en algú tan raro com tu però així ha estat.
- Havia de passar i punt, Montse. Com diria...
- Shhh...! -diu la Montse interrompent-lo -. Deixa estar les lleis per un moment i torna'm a fer un petó.

El Rai i el Marcel no es poden estar d'aplaudir la qual cosa els talla a l'altra parella i fa que la Montse es posi vermella. Tots dos s'acosten a la barra i el Rai treu un parell de cerveses més.
- Va, fem un brindis per la felicitat i el amor -diu el Rai.
- Sona a cursi però fem-ho, va -diu el Marcel.
- Jo no soc molt de prendre cervesa però un dia és un dia -diu la Montse.
Tots quatre aixequen les seves ampolles i fan el brindis.

Núria agafa el seu got i beu. Està asseguda en una cafeteria amb la Míriam.
- Vaig estar molta estona esperant-te. Pensava que em trucaries.
- Ho sento, em va sorgir un imprevist, Míriam. No volia fer-te esperar però no vaig poder evitar-ho.
- I quina mena d'imprevist va ser? -pregunta la Míriam.
- No sé si t'ho hauria d'explicar... Però suposo que tard o d'hora t'ho hauré de dir.
- Què passa? Has conegut a alguna altra persona?
- Míriam..., des que ens vam conèixer m'ho he passat molt bé amb tu. En tots els aspectes... M'has fet descobrir un semblant meu que desconeixia però hi ha coses que no vull refusar.
- Com ara...?
- Com ara, tornar amb el Marcel.
- Ah, vaja...
- Ja et vaig parlar d'ell... Ara ha deixat a la noia amb la que estava perquè s'ha adonat que encara m'estima i que vol estar amb mi.
- I tu vols estar amb ell...
- Sí. Míriam, jo l'estimo...
- Aleshores no té cap sentit que continuem amb aquesta conversa.
- No t'emprenyis, si us plau... Intenta entendre'm...
- T'entenc perfectament. Jo només he estat una diversió d'estiu, algú amb qui distreure's, i em sembla molt bé. Llàstima de mi que soc bleda i estava enamorant-me de tu pensant que anaves de debò. Però no passa res, estaré bé... Que tinguis sort, Núria...
- Míriam, podem ser amigues...
- Adéu -repeteix la Míriam abans d'aixecar-se i marxar.

La taula a casa de la Montse s'ha quedat petita. Ella presidint, té al seu costat al Narcís i la Neus, i a l'altra al Murphy i l'Ivan, i a l'altra banda de la taula, la Teresa. El Narcís i la Neus riuen molt amb les coses que explica el cambrer.
- No vull amargar-vos la sobretaula -diu l'Ivan -, però jo he de tornar al càtering. M'ho he passat molt bé, de debò.
- Dóna-li records a la Marta quan la vegis -diu la Teresa.
Montse acompanya al seu fill a la porta:
- Moltes gràcies, Ivan.
- Sembla molt bona persona, mare. Aquest cop ja veuràs, tot sortirà bé.
Ella fa un petó i una abraçada a l'Ivan que la correspon de la mateixa manera. Quan se'n va, torna a la taula i la comença a desparar.
- Deixa, deixa... -diu el Murphy -. Ara ens toca a nosaltres treballar una mica, oi nois?
- Sí, sí... clar -diu el Narcís.
- Tu ets el convidat, no estaria bé que ho fessis -diu la Teresa.
- Senyora, l'han dit alguna vegada que és una persona amb molt encant? Però aquest cop vull que segui al sofà amb la seva filla i ens deixi fer a nosaltres...
- Va, mama, fem-li cas que quan s'entesta en alguna cosa no hi ha qui el canviï d'idea.
Totes dues seuen al sofà mentre els altres desparen taula.
- Què et sembla, mare?
- Doncs si el que em vols demanar és la meva aprovació, està més que aprovat, filla. És simpàtic, agradable, divertit, educat... i quan et mira, es nota que t'estima.
- Jo també l'estimo. Si m'haguessin dit que em podria enamorar d'algú com ell... m'hagués fet un fart de riure.
- La vida, sovint, dóna sorpreses agradables com el Murphy. Quin nom que té més estrany! -diu rient.
- El que més m'agrada és comprovar que s'entén perfectament amb el Narcís. Patia per si el rebutjava.
- De moment sembla perfecte el noi aquest. Tan de bo no amagui res.
- No, a mi em sembla que no. El que veiem, és el que hi ha. Ja ens tocava passar una ratxa bona, no creus?
- I tant filla... i tant.
Els tres s'acosten al sofà.
- Ja està tot recollit, rentat i netejat -diu el Murphy.
- Mama, és molt divertit el Murphy.
- Estàs content que l'hagi conegut i que me l'estimi molt?
- I tant Murphy! -diu el Narcís rient.
- Narcís, nosaltres hem de marxar també. Volíem anar amb el meu pare a fer unes compres pel pis.
- Sí, és veritat. I ja se'ns fa tard.
- Va, doncs aneu passant i no el feu esperar -diu la Montse.
- Adéu iaia...
Narcís fa petons a tots, inclòs el cambrer.
- Adéu a tots...
La parella se'n va també i llavors el Murphy s'acomiada:
- Jo he de tornar a la feina. Senyora Teresa, ha estat un plaer conèixer-la, de debò. I deixem dir-li que estimo molt a la seva filla i que procuraré no fer-la patir mai.
- Això espero -diu agafant la mà dels dos -. Ja estem cansats de patir. Ara entre tots, gaudirem d'aquesta felicitat.
Montse fa un petó a la Teresa.
- No t'importa que l'acompanyi, oi mare?
- Clar que no. Jo em quedaré aquí asseguda una estona. Estic una mica cansada.
- D'acord... no trigaré gaire.
Montse i Murphy marxen quedant-se sola la Teresa que tanca els ulls. Minuts després, comença a sonar el telèfon però ningú contesta...

-CONTINUARÀ... DILLUNS

Channing