..Els carrers de Sant Andreu respiren tranquil·litat. Molts comerços estan tancats per les vacances, la poca gent que hi queda, no surt a caminar perquè la calor és asfixiant. Però no tothom se n'ha anat encara. A la pensió, la Remei està asseguda en una taula, fullejant una revista quan entra la Paquita al saló.
- Remei...
- Paquita! Estic en la meva mitja hora de descans... No em comencis a clavar la bronca ja.
- No, dona... no t'amoïnis -diu seient amb ella -. Explica alguna cosa interessant?
- La revista? Doncs mira, aquí posa que en un mes serà el dia del món mundial... Aquí sota, que el 13 de setembre torna a la tele una sèrie que porta ja 4 anys en antena... Quin empatx!
- Ah, ja sé quina és... Sí, massa llarga pel meu gust.
- Mira! Aquí explica que el dia 26 s'otorgaran els guardons de la revista TotTv i recorden que el sopar va estar molt bé presentat.
- A veure si li donen el premi al Francisco... Per cert, la Lola què? Com es va quedar?
- Va marxar de vacances a l'interior. Ha decidit tancar la parada directament. I jo marxo dissabte!!!
- Vacances mútues, tu marxes i descanso de tu! -diu rient la Paquita.
- Ai, mira quin cossos! Quines figures! -diu mirant la revista.
- Aquestes fotos de les famoses a la platja, estan retocades.
- Porto quasi un mes a dieta, i no he perdut ni dos quilos... Estic farta!
- El que hauries de fer és acceptar-te tal i com estàs, que les dones com nosaltres també tenen el seu encant! -diu rient.
- Jo vull perdre pes, o a aquest pas, no em menjaré cap rosca.
- No sé quina fixació t'ha vingut ara amb el tema de perdre pes. Jo trobo que estàs estupenda, però tu mateixa...
- I per cert, com està el Manu?
- Bé, bé... Està visitant a un psicòleg. No vol ser en un futur com el Manel. Això és un pas important i me n'alegro per ell. A més a més, té la sort que el Gus no ha volgut denunciar-lo.
- Pobre Gus, ara portar un aparell d'aquells per poder escoltar millor...
- Sí, però almenys no es quedarà sord del tot... I ara va, anem per feina. Que se'ns passa el matí xerrant.
- Cinc minuts que me l'acabo de llegir i vinc.

Paquita entra a la cuina i al menjador apareix el Paco amb el diari a la mà.
- Remei, ves en compte no t'enxampi la teva mestressa!
- Estic en els meus minuts de descans... Escolta'm, com està l'Alba? Fa dies que no la veig per Sant Andreu.
- No, des que va sortir de l'hospital es troba a casa de la seva mare. I no és que estigui malament de l'operació, d'això va sortir força bé. Es troba malament d'aquí -diu assenyalant-se el cap.
- Per què? Què li passa a la nena?
- Doncs a banda d'haver-li agafat por als gossos, cosa per altra banda comprensible, no vol mirar-se als miralls. En uns dies, li han de treure la darrera bena que té a la cara i que li podria deixar una cicatriu a la galta.
- Pobreta...
- Sí, però podria haver estat pitjor... i això sembla no voler entendre-ho. Ja veurem, igual no se li nota però ella es tem el pitjor... Remei, reina, em pots portar un cafè?
- Sí, de seguida -diu tornant a fullejar la revista -. Ostres!
- Què?
- Què interessant aquest anunci...
- Quin anunci? De què parles, Remei?
- De res, de res... Vaig a portar-te el cafè.
Remei s'aixeca i entra en la cuina, i el Paco sense entendre res, es posa a llegir el seu diari.

L'Ivan entra al pis de la seva mare:
- Hola!! Soc jo!! -diu en veu alta.
- Hola, fill..., passa -diu la Teresa des del sofà. Ivan tanca la porta i entra, seient al costat de la seva avia.
- Com estàs? Com us ha anat pel Pirineu?
- Molt bé avia, necessitàvem passar uns dies lluny de tot, però se'ns ha fet curt. Haurien d'inventar els caps de setmana de cinc dies...
- Tens tota la raó... -diu la Teresa rient.
De sobte la Teresa comença a tossir. L'Ivan li dóna cops a l'esquena.
- Avia, et trobes bé?
- Sí, se m'ha anat l'aire per un altre lloc... -diu recuperant-se.

- I la mare?
- Ha sortit fa una estona. Igual està a casa del teu germà.
- Darrerament ella no t'ha explicat alguna cosa?
- No... M'ha d'explicar res?
- No ho sé...
- Des que està de vacances, jo la trobo molt contenta i animada...
- Sí, clar... Deu ser de les vacances. Vaig a buscar-la, vull parlar amb ella.
- Molt bé. Voleu venir a dinar la Marta i tu? Encara no he començat a preparar-ho...
- No ho crec, la Marta volia dinar avui amb la Núria. Però si hagués algun canvi et trucaria de seguida. Vinga avia, un petó.
Tots dos es fan petons.

L'Ivan agafa les claus i marxa trucant al timbre de casa del seu germà. Ho ha de fer uns quants cops fins que finalment, el Narcís obre la porta.
- Narcís... d'on surts?? El Narcís només porta una tovallola al voltant de la cintura.
- Estava a la banyera.
- I la Neus? No em podia haver obert ella? O no està amb tu?
- Sí, està amb mi... però a la banyera també... -diu rient-se.
- Ah, ja... Doncs perdona, no volia destorbar. Buscava a la mare però ja imagino que amb vosaltres no hi és.
- No, aquí no.
- D'acord... Ah, t'he portat un regal dels Pirineus, a la tarda t'ho porto...
- Sí??? Què xulu!!!!
- Va, tanca i torna a la banyera que et refredaràs.... Adéu Narcís...

A La Fusteria, en una taula està la Núria asseguda i en la barra la Montse rient amb el Murphy. Rai li porta un refresc a la Núria.
- Hola... merci! Saps, Rai? Ahir la meva mare em va trucar i em va preguntar per tu...
- I com està la Carme?
- No parlava d'ella, sinó de la Clara... T'has passat tot el mes d'agost preguntant-me per la Carme... A veure si hauré de sospitar alguna cosa...
- No, tranquil·la... No pensis res...
Núria rep una trucada al mòbil. Núria somriu al llegir el remitent.
- Un moment, Rai.
- No passa res, jo haig de seguir treballant.
- Holaaa... -diu la Núria -. Ja feia uns dies que no sabia res de tu. Com estàs? Em trobes a faltar?... Clar, vindré a casa teva quan pugui. Ja saps que està la meva avia amb mi i no està molt fina... Sí..., sí...

Rai torna a la barra i després de deixar la safata al taulell, entra en el magatzem.
- Què li passa? -pregunta la Montse en veu baixa.
- Em sembla que mal d'amors -respon el Murphy.
- Sembleu la cara i la creu de l'amor... -diu rient ella.
- Mai he cregut en això de l'amor a simple vista però amb tu Montse no sé què em passa... Com diria el Leo Rogers, "si mereix la pena fer-ho, mereix la pena fer-ho exageradament bé", i tu Montse, mereixes la pena.
- Fins i tot amb les lleis aquestes pots ser romàntic... -diu alegre.
- Li penses dir a la teva família?
- No ho sé encara. Però suposo que tard o d'hora hauré d'explicar que estic sortint amb tu, no?
- Clar... Si no fos perquè hi ha gent aquí, et faria un petó exagerat... -diu somrient.
- Estàs boig Murphy...
- Boig per tu!
Montse el mira i només pensant-s'ho uns segons, s'aixeca, s'apropa al cambrer i li fa un petó. Rai que surt del magatzem es queda sorprès, i la Núria que no dóna fe del que veu... i l'Ivan, que acaba d'entrar a La Fusteria.

Quan Montse torna a seure mira cap a la porta i veu al seu fill allí dret. S'acosta a ell quan l'Ivan sembla donar mitja volta per sortir. Ella l'agafa pel braç:
- Ivan, espera! Hem de parlar!
- No mama, ara no, i aquí menys.
Montse deixa anar al seu fill.

Rai es torna a acostar a la Núria:
- Has vist, Rai? No sabia que ells dos s'haguessin enrotllat...
- Ni jo, m'he quedat blanc. I a més el fill els enxampa. Però jo et volia preguntar si saps si el Marcel ha tornat.
- El Marcel? D'on ha de tornar? Jo d'ell no sé res des de fa temps.
- Llavors no saps que va marxar a Paris?
- No. A mi ningú m'ha explicat res en aquests dies... M'han de dir alguna cosa?
- Suposo que sí... El Marcel ha deixat la Ivonne...
Núria es queda estupefacta.

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing