..Ivan arriba al pis on la Marta ja té la taula preparada per dinar. Ell llença les claus contra el sofà i seu emprenyat.
- Hola. Què et passa res?
- Acabo de veure a la meva mare a La Fusteria, morrejar-se amb uns dels cambrers, el nou.
- Ostres, quina sorpresa! I des de quan estan junts?
- Almenys dues setmanes...
- T'ho ha dit ella? Heu parlat?
- No. Quan ella ha vist que els havia enxampat ha intentat parlar amb mi però he marxat... Jo ja sabia que es veien d'amagat.
- I no havies dit res?
- Esperava que ho fes ella. Encara no sé per què ha volgut enganyar-nos a tots.
- Ivan, te n'adones de com estàs parlant? La teva mare té tot el dret a fer el que vulgui amb qui vulgui.
- Sí, ho sé... però no esperava enxampar-los tan sobtadament...
- Va, oblida't d'això i obre una ampolla de vi que la Núria deu estar a punt d'arribar.
Sona el timbre de la porta en aquest moment. Marta obre i efectivament, és la Núria.
- Tu ja em podries haver esperat, no? Clar que veient el que has vist no m'estranya que no m'esperessis... -diu la Núria.
- Millor no tocar el tema -diu la Marta -. Seieu mentre porto el dinar a taula.
- Quina casa més maca! Me n'alegro molt per vosaltres que tot us vagi tan bé. I tu... -li diu a l'Ivan -, alegra aquesta cara home, que no s'ha mort ningú.
- És que darrerament aquí tothom fa el que li dóna la gana. La meva mare, la meva novia, fins i tot el David... que volia tenir uns dies de descans ara que torna a estar per aquí la Laura.
- Però és normal. Feia temps que no es veien...
- Si fins nosaltres ens hem agafat dies lliures -diu la Marta portant uns quants plats a taula -. Anar als Pirineus ens ha anat de conya.
- I què en sabeu del Marcel? M'ha dit el Rai que ha deixat a la Ivonne...
- Jo no sé res -diu l'Ivan.
- A tu no t'ha trucat ni res? -diu la Marta que torna amb més plats.
- No, jo no he tingut notícies d'ell. La veritat que els dies que he estat a Sitges amb la meva mare m'han vingut molt bé.
- Segur que has conegut a algú allí... -diu la Marta rient.
- Podria ser... -diu la Núria seguint-li el joc -. I si és cert això del Marcel em pregunto per què no estic més afectada i nerviosa?
- Això és perquè a Sitges t'han enganxat ben enganxada...
- Sí..., em penso que ha de ser això.
- I no ens ho explicaràs??
- De moment no... -diu la Núria rient -. Ara només vull dinar, que això que has preparat Marta, fa molt bona pinta. I vull que m'expliqueu com us va anar per allí dalt...
- I tu, vols alegrar aquesta cara!? -replica la Marta a l'Ivan.

Montse arriba a casa seva.
- Mare... què està l'Ivan aquí?
- Ha vingut abans, fa ja una estona... per què? Ell també et buscava.
- Res, pensava que hauria vingut aquí.
- Heu discutit?
- Més o menys... -diu la Montse seient en la cadira de la taula.
Teresa seu en l'altra del costat.
- Mare, suposo que t'ho hauria d'haver explicat abans, però necessitava estar segura...
- Segura de què?
- Del que sento per un home... Estic sortint amb el nou cambrer de La Fusteria. Va ser una cosa tan inesperada que jo... encara no m'ho crec.
- Ja em semblava a mi filla, que portaves uns dies molt canviada, més contenta i feliç. I mentre tu estiguis bé, això és el que importa.
- Però portem pocs dies. Ell està al cas de les nostres coses, del Narcís... i sembla no suposar-li cap problema.
- No li ha de suposar cap ni un. Ell deu estar enamorat de tu, filla.
- Això és el que sento jo, però tinc por... Por de tornar-me a equivocar.
- Si t'equivoques, ja veurem què fem... Però ara per ara, has de seguir com fins ara. Perquè et veig com fa temps que no et veia.
- Però l'Ivan ens ha enxampat fent-nos un petó i no m'ha volgut escoltar.
- És normal Montse. No s'ho esperaria. Però tu dóna-li temps que segur que ho pairà.
- I el Narcís?
- Aquest estic segura que se n'alegrarà molt per tu. Ai, filla... Tant de bo aquesta felicitat et duri molt! -diu la Teresa somrient.

Dimecres al migdia, sona el timbre de la porta del pis de la Núria. Roser surt a obrir i es troba amb la Carme. Totes dues se n'alegren de veure's i la fa passar.
- Com està, Roser? Ja em va dir la Núria que la seva germana havia marxat a Granada....
- La Pilar no toca bé del cap. Està boja. Amb aquesta calor que fa i s'ha d'anar allí... Però ja em sentirà si torna!
- No digui això dona. A més, que s'ha anat ben acompanyada em sembla...
- No et dic que està boja? Però no parlem d'ella, no en tinc ganes. Tu què fas aquí? La Núria no hi és, ha sortit.
- No passa res, volia parlar amb vostè.
- Tu diràs. En què puc ajudar-te?
- Encara té el seu pis buit i lliure?
- Sí, per què?
- Per què estic molt interessada en llogar-li... -diu la Carme contenta.

Núria està al pis del Gus, amb ell, visitant-lo. El seu aspecte torna a ser el de sempre, li queda algun signe dels cops que va rebre. Però sobretot el que té és l'aparell a l'oïda.
- Això és una merda. Semblo un avi.
- Dóna gràcies que almenys pots recuperar l'oïda...
- Sí, però amb temps. Mentrestant, necessito això. Quina merda.
- El que no entenc és per què no vas denunciar al Manu...
- No podia fer-ho. Tinc els meus motius... a més que entenc que amb els antecedents familiars que té, es comportés així.
- La violència mai està justificada. I d'allò de la tele, saps alguna cosa?
- Van trucar mentre era a l'hospital. Han seleccionat la meva proposta.
- Enhorabona!! Encara que a tu no se't veu molt content!
- La veritat que no ho estic...
- Però per què? Hauries d'estar orgullós que això hagi passat. Seràs famós!!
- Ja veurem... Perdona'm un moment... Haig d'anar a cagar.
- Almenys amb això no has canviat gent... -diu ella somrient.

El Manu està al seu pis estirat al sofà quan sona el timbre de la porta. S'aixeca i va a obrir trobant-se a un home molt ben vestit i portant un maletí.
- La Paula Ripoll, si us plau? -diu l'home.
- No hi és ara... de part de qui?
- Hola, em dic August Beltran. Soc notari. Sap quan la podré trobar?
- Doncs vindrà a la tarda suposo. Per què busca a la meva germana?
- Això és informació confidencial.
- Miri, la meva germana està sota la meva responsabilitat i si un notari l'està buscant vull saber per quina raó és.
- Està bé, no cal que es posi nerviós. Miri, vinc en referència al testament del senyor Tomeu Ripoll, el seu avi. La va fer hereva de tot el seu patrimoni. Venia per comunicar-li personalment.
- Quin patrimoni? El meu avi no tenia on caure's mort...
- En això s'equivoca. S'estima que el patrimoni del senyor Ripoll està valorat entre bens i immobles en uns sis cent mil euros, uns cent milions de pessetes. I tots son per la senyora o senyoreta Paula Ripoll.

Pel vespre, Carme es presenta a La Fusteria. Rai rep una grata sorpresa perquè no l'esperava veure. Ella li fa una abraçada i li dóna un petó.
- Aquesta rebuda hauria d'haver-te-la fet jo a tu, no et sembla?
- Possiblement, però et volia sorprendre -diu la Carme.
- No he sabut de tu en aquests dies des que vam tornar. No he deixat de pensar en tu, i li preguntava a la Núria... però no em deia res.
- Ho sé, jo li vaig demanar que no ho fes. Jo també he pensat en tu cada dia, Rai per això vaig prendre una decisió...
- Quina?
- He demanat el trasllat a Barcelona i dilluns començo a treballar en el centre d'aquí. Rai, torno a casa!
Tots dos es tornen a abraçar i a fer-se un altre petó.

-CONTINUARÀ... DEMÀ

Channing