..De bon matí La Fusteria està plena de clients. El Fede i el Rai no donen a bast per preparar els esmorzars. A la barra estan asseguts el David i el Gus.
- David, xatu -diu el Fede -, a veure si li dius al teu pare que torni a obrir el bar aviat, que això és massa per un negoci com aquest...
- No et queixis tant home! No veus que això són calers?
- Serà tot el que tu vulguis però vaig de cul.
- Si vols et dono un cop de mà -diu el Gus.
- Escolta -li diu el Fede al Rai -, quan dius que havia de venir el teu amic?
- Avui però no sé a quina hora...
- Déu meu Senyor! Va..., entra i posat a fer cafès -li diu el Fede resignat al Gus. - Prepara dos tallats, un sol i unes torrades amb oli i ho portes a la taula de les guionistes...
Fede dóna una ullada a la taula on son la Sílvia i les dues companyes de feina. Ell fa un somriure de compromís i ella saluda movent els dits de la mà.
- Nen, encara continues tenint molt d'èxit amb les dones... -diu David.
- Això sempre, tu! I que duri!

Gus posa uns batuts a la safata i els porta a una taula on son la K, el Manu i la Paula.
- Per què no hem anat a esmorzar a la pensió de la Paquita? -pregunta la nena.
- Perquè no... perquè l'hem de deixar que faci la seva.
- Jo no estic d'acord en què ella hagi de marxar de casa. M'estima i em cuidava.
- Ho sé Paula, però no pot ser. Ara és millor que tot sigui així i que entre tots tornem a formar una família.
- I la K es vindrà a viure amb nosaltres?
- Si ella vol... -diu el Manu mirant-la.
- De moment em quedaré a dormir algunes nits -diu ella -, i segons marxin les coses doncs em podria traslladar més endavant..., si tu en tens ganes Paula.
- Clar que sí, tu em caus molt bé.
Tots tres riuen.

Gus porta la comanda a la taula de la Sílvia just quan ella s'aixeca i s'apropa al Manu i a la K.
- Hola! Perdoneu, em dic Sílvia, treballo a una sèrie de televisió... Vosaltres sou el que vau fer el concert l'altre dia?
- Sí, suposo que sí... -diu la K.
- Sí, sou vosaltres... Em va encantar. Vaig anar-hi amb un company de feina i ens vau deixar amb la boca oberta.
Gus es posa al costat tafanejant.
- Moltes gràcies, no sabem què dir... -diu el Manu afalagat.
- Veureu, us volia comentar que a la tele estem preparant una nova sèrie diària pensada pel públic jove i encara no hem trobat la sintonia adequada per ella. Us interessaria composar-la vosaltres?
- No sé... jo mai he fet una cosa així... -diu el Manu.
- A mi sí, jo estic interessat. Em dic Gus, un amic del trobador, dic... cantautor i ex parella de la seva noia.
Gus saluda de cop a la Sílvia que es queda molt parada.
- Eh... bé, el que anava a dir... Penso que teniu moltes possibilitats. Si voleu podeu passar-vos per la tele per visionar el capítol pilot i així fer-vos una idea més exacta de com va la cosa. Us deixo la meva targeta... Pregunteu per mi.
- T'ho agraïm Sílvia però... -diu Manu.
- ... però ens ho pensarem i ja et truquem si de cas -afegeix la K.
- Molt bé, com vulgueu, però és una bona oportunitat. Bé, us deixo, i gràcies...
- I per mi? No hi ha targeteta? -diu el Gus.
Sílvia, resignada, li dóna i torna a seure amb les seves amigues.
- Doncs jo sí que hi penso anar-hi -diu el Gus als seus amics.
- Jo no... Mai he composat res semblant...
- Sempre hi ha una primera vegada per tot -diu la K animada.
- Ja ho parlarem, d'acord? I ara marxem que es fa tard... va. Vull acabar el trasllat.
La Paula es pren el batut i tots tres marxen.

Gus es posa de nou a fer cafès quan entra la Mari que saluda al David i al Fede molt efusivament.
- Quan vas arribar? -pregunta el Fede.
- Ahir, al matí.
- I com és que no has vingut abans a saludar?
- Doncs estava molt cansada. Només vaig anar al mercat a veure la Pilar i després em vaig passar tota la tarda a la pensió descansant.
- I què et porta per aquí un altre cop?
- Doncs us trobava a faltar... -diu rient -, i també que necessitava desconnectar una mica de Granada.
- On has deixat la Desi? A la pensió? -pregunta el David
- No..., no. No me l'he endut. S'ha quedat amb la Cari. Necessito estar sola del tot. I vosaltres què? Com us va? Ja m'han dit que tens una germaneta, eh?? -diu rient...
- Ui, mira qui arriba... -diu el Fede
Marcel entra a La Fusteria i ell i la Mari es miren fixament.

Pilar arriba a la pensió on es troba amb la Paquita:
- Pilar, què hi fa per aquí?
- Buscava a la Mari. Ahir no vam tenir molt temps de xerrar i la volia convidar a dinar o a sopar...
- Doncs ja ha sortit, però si la veig li diré que vol parlar amb ella.
- La llàstima és que no hagi vingut amb la Desi, tinc tantes ganes de veure a la meva neta...
- Un altre cop serà.
- Sí, suposo que sí. Bé, marxo a la parada per si passés pel mercat. Adéu Paquita.
Paquita l'acompanya fins la porta i la Pilar marxa.

Molt poc després sona el timbre de la porta i torna a obrir trobant-se a la Paula.
- Hola, què hi fas tu aquí sola?
- El meu germà està al carrer esperant-me. Només he vingut per donar-te això.
Paula li dóna el collaret de perles.
- Vull que el tinguis tu. Ja que no podrem viure juntes almenys que tinguis un record meu.
- Però Paula, jo mai t'oblidaré... A més que vivim molt a prop i ens veurem sovint.
- Bé, per si de cas... Puc fer-te un petó?
- Això no ho has de preguntar.
Paula i Paquita es fan dos petons i una fortíssima abraçada.

Mari i Marcel caminen per un parc.
- I ara la Yvonne i jo volem instal·lar-nos a Barcelona, potser no a Sant Andreu. Ella és una bona periodista i segur que trobarà feina aviat.
- Qui t'ho anava a dir, eh? Però després del que m'has explicat sobre la Núria suposo que és normal que hagis trobat a una altra dona.
- L'únic que no vull és que la Núria s'ho passi malament. Encara no he pogut parlar amb ella. Però i tu? Com estàs?
- Jo com sempre... Quan no estic ficada en un problema ho estic en un altre. El centre d'estètica el vaig haver de tancar fa un parell de mesos. I ara estic bé, aquí xerrant amb tu.
- Però va passar res? El negoci va anar malament?
De sobte, la mirada de la Mari es queda perduda i al seu cap sent el soroll de la frenada d'un cotxe i a continuació un crit...
- Mari?? -diu Marcel.
- Perdona, se m'ha anat el pensament a un altre lloc. Deies...?
- Et preguntava si va passar res perquè tanquessis el teu negoci...
- No..., no. No va passar res.
Mari guarda silenci i continuen caminant.

Per la tarda, Cecília entra a La Fusteria amb la caixa dels purs.
- Fede, posa'm dos tallats i un sol. Quina calor que fa, no?
Fede, amb mala cara, es gira.
- Porto un dia de gossos. El bar ple de gent, el Gus equivocant-se al servir les taules... No sé per què he acceptat que m'ajudés. L'aparell de l'aire s'acaba d'espatllar i fa una calor que em moro. El Rai ha sortit... Estic avui fins als collons de tot!
- Et queixes de vici, fill!! -diu sarcàstica la Cecília -. Va, posa'm els cafès.
- No saps les ganes que tinc que el Peris torni a obrir el bar... I si vols els cafès, passa i te'ls fas tu. Vaig a trucar a la Blanca.
- Ai, què desagradable que ets a vegades! Fill de ton pare havies de ser!
Quan la Cecília es disposa a passar darrere el taulell entra el Rai acompanyat d'un noi d'uns trenta anys, ben plantat, moreno amb els cabells curts i amb roba senzilla, molt normal.
- Què bé que hagis vingut, Rai. Em faries el favor de fer-me dos tallats i un cafè sol si us plau?
- Mira, millor que te'ls faci ell que des de demà hi serà aquí ocupant el meu lloc. Jo marxo de vacances!!
- Oi quina sort! I tu qui ets? -li pregunta la Cecília al nou.
- Jo a vostè la conec -diu el noi.
- A mi? No sé de què...
- Em sona molt la seva cara d'haver-la vist en alguna banda...
- Doncs a mi la teva no m'és familiar, què vols que et digui.
- Ella és la Cecília, la mare de l'amo del local -diu el Rai -. Li fas dos tallats i un sol?
- Clar que sí!! -diu animat el nou cambrer -. Ja sé de què em sona la seva cara!! El sol com el vol... curt, curtet? -i comença a riure.
Es posa a fer els cafès davant la mirada atònita de la Cecília.
- I aquest què li passa ara? -li diu en veu baixa al Rai -. D'on l'has tret?
- Sembla raro, però és molt bon noi i molt treballador.
Fede es reuneix amb aquest grup queixós.
- No sé per què truco a la Blanca. Ara m'ha encarregat que compri no sé quin prestatge per ficar més llibres per la Hanna i unes sabates per ella. Això sense comptar que he de comprar piles pel comandament.
- La Blanca és la seva esposa -l'explica el Rai al seu amic.
- Tingui, els seus cafès. I per cert -diu dirigint-se al Fede -: "si una esposa li demana al seu marit que compri cinc coses en una botiga, i després afegeix una altra que se li acaba d'ocórrer, se li oblidaran dos de les cinc primeres". Primera Llei de Murphy sobre les esposes.
La cara del Fede és un poema mentre que la Cecília intenta contenir el riure.
- Rai, aquest qui és? -pregunta el Fede seriós.
- És des de demà el teu nou cambrer.
- No fotis? I d'on l'has tret?
- No t'amoïnis, confia en mi. Et deixo en bones mans.
- I aquest exemplar d'ésser humà com es diu? -pregunta la Cecília aguantant-se.
- Em dic Anacleto Sansano. Molt de gust, senyora.
- Anacleto??
La Cecília no pot més i comença a riure a mandíbula batent.
El Fede mentrestant, seriós.
- En realitat els amics li diem Murphy -diu el Rai.
- Espero pel teu bé que sigui bon cambrer perquè sinó te les hauràs de veure amb mi...
- Bé, doncs nosaltres marxem. Anem, Murphy.
- Va sí, passeu, passeu... -diu el Fede.
- Em sembla que aquests dies no t'avorriràs fill...!!! - diu la Cecília que continua enfotent-se del seu fill.
- No sé on li veus la gràcia!! Va, va!

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing