..Marta entra a La Fusteria somrient i seu en una taula on l'espera l'Ivan. A la barra, prenent-se una cervesa es troba el Marcel amb cara d'amoïnat parlant amb el Fede. En una cantonada està l'Alba.

- No em podia esperar que es presentaria de cop, sense trucar-me abans.
- Però ho podies haver pensat que passaria una cosa així - diu el Fede -. Tu ja coneixes a la Núria, ho podries haver previst.
- I què hauria d'haver fet segons tu?
- Doncs no sé... Podries haver-li dit a la Yvonne que es donés una volta per Barcelona per exemple... jo què sé!
- No era la meva intenció fer-li mal... -diu Marcel.
- Noi, això va com va. Si l'haguessis dit per telèfon alguna cosa, probablement hagués estat pitjor. Si quan has arribat t'ha enxampat doncs mira, això que t'has tret de sobre.
- Quina poca sensibilitat que tens coi! Això de ser pare sembla que no t'ha afectat gens encara.
- Hem quedat que vens al dinar, oi? Ja veuràs què filla més guapa que tinc -diu content.
De sobte se n'adona que l'Alba l'està escoltant i intenta arreglar-ho.
- Bé..., quines dues filles tan guapes que tinc!! Saps que se'n vol anar a Los Angeles a fer interpretació?
Fede s'acosta a l'Alba, li fa un petó mentre el Marcel els mira. La cara d'ella és de serietat absoluta.
- Es vol convertir en tota una actriu! -diu el Fede orgullós.
- Calla papa -diu l'Alba -. Vaig a la perruqueria a veure què fa l'avia.
- Espera't que d'aquí a una estona vindrà la Blanca amb la Hanna...
- Ja vindré després... Adéu.
Fede llença un drap contra el taulell adonant-se que ha ficat la pota amb el comentari.

Marcel veu a la Marta i s'acosta a ella. Es saluden tots tres.
- Què tal? Al final quan inaugurareu el local? -pregunta el periodista.
- Doncs li deia a la Marta que segurament dijous. A veure si el David es centra una mica i durant aquesta setmana ho enllestim tot. Vindràs, oi?
- Sí, és clar... Tu has vist a la Núria?-li pregunta a la Marta -. Saps alguna cosa d'ella?
- No, no l'he vista. Ahir amb tot l'embolic del part no em vaig recordar de trucar-la. Passa res..?
- No ho sé... Bé, aniré després a casa seva. Us deixo nois...
Marcel s'acosta al Fede i després d'acomiadar-se, surt del local.

Fede es queda amb el Rai.
- I tu quan dius que te'n vas?
- Dijous començo les vacances. Vam quedar que jo m'agafava l'última quinzena de juliol i tu la primera de l'agost, no?
- Ja m'has trobat algú que et substitueixi?
- Sí, clar... Per això no pateixis. Dimecres te'l porto.
- Està bé... I ara porta-li això a aquella taula...

En la perruqueria, la Cecília explica a la Montse i a la Mar el que va passar.
- Jo pensava que no ho explicava...
- Quina por -diu la Mar -. Jo ahir estava molt nerviosa, suposo que alguna cosa em deia que havia problemes...
- I ara què? -diu la Montse -. Suposo que no voldràs veure al Paco ni en pintura, oi?
- Doncs no sé què dir-te...
Les altres posen cara de sorpresa.
- Veure'l davant meu, de genolls, amb el revòlver apuntant-se al cap... Quan abans de disparar amb va dir que m'estimava jo...
- T'has adonat que encara l'estimes, oi Cecília?
- No!! Bé..., no ho sé. No m'ho trec del cap.

Alba entra en la perruqueria.
- Hola, reina! Que no estaves amb el teu pare? -diu la Cecília.
- M'avorria. He vingut perquè em posis guapa.
- Més encara?? -diu la Montse somrient.
- Quines trenes més maques que portes -diu la Mar -. M'has de fer a mi unes quantes.
- Li va fer la Hanna -diu la Cecília-. No xerren massa perquè la pobre no ens enten massa bé encara però sembla que les dues sí s'han entès bé.
- Ja no sé si vull les trenes, àvia. Vull ser més guapa... Si algun cop he de fer algun càsting, vull que ningú tingui dubtes de qui es la millor de totes.
Cecília riu i li fa un petó a la seva neta.
- Va seu, que et tallaré les puntes una mica...

Marcel toca el timbre del pis de la Núria però ningú contesta. Com ningú obre, no pot pujar. Marcel es mostra una mica nerviós.
Agafa el mòbil i fa una trucada però no dóna senyal perquè està apagat. Torna a insistir amb el timbre.
Mentre sona repetidament, al pis tot està fosc. Res ha estat tocat des que ahir ella va arribar amb el cor trencat. Fins i tot ella continua estesa al sofà, plorant.

La Pilar entra en la farmàcia on està la Roser i la Hanna. Blanca surt de la rebotiga.
- Torno de seguida. Vull comprar les postres preferides de la Hanna per un dinar que tenim avui amb el Marcel.
- No t'amoïnis. Fins ara.
- Anem Hanna...
Pilar es mira la nena amb molta dolçor.
- Que necessites res, Pilar?
- Què maca és la filla de la Blanca. Se la veu tan bona nena...
- Ara tens enyorança de nanos? A la teva edat?
- No..., no és això. Trobo a faltar a la Desi. Fa tant de temps que no la veig...
- Truca a la Mari. Igual pot venir a passar uns dies a l'agost amb la nena.
- Quina bona idea has tingut. Quan arribi a casa ho faré! -diu molt contenta. - Vaig de seguida...
Pilar dóna mitja volta i surt.
- Pilar... Pilar... -crida la Roser sense èxit -. Al final aquesta dona no m'ha dit si necessitava res. Aix!

En una habitació il·luminada amb una llum molt tènue, Mari fa una maleta. Entre llàgrimes, doblega roba i la guarda. Mira al seu voltant i agafa una fotografia. Seu al llit i l'estreny contra el seu pit mentre plora.
Cari entra i s'apropa a la seva neta i seu amb ella:
- Mari, tú estás segura? -diu mentre li passa la mà per l'esquena.
- Sí..., es lo que quiero hacer abuela...
- De verdad que no quieres que te acompañe?
- No... Estoy bien, abuela. Solamente es que la veo y...
- Ay mi niña...!! Debes ser fuerte... Alejarte de aquí unos días quizá te ayude. Tú no te preocupes, que ya sabes que me encargaré de todo...
Cari abraça a la seva neta que s'aixeca després. Guarda en la maleta la fotografia i la tanca.
- Debo irme... Quiero despedirme de mi hija antes de coger el autobús.
Mari amb la maleta, surt de l'habitació i es dirigeix cap a la porta. Cari agafa un ram de flors de damunt la taula.
- Las llevarás al cementerio, verdad...?
- Sí...
- Va, que te acompaño aunque sea al portal... Te llevo el ramo, dame!
Mari accedeix i totes dues surten del pis. Uns minuts després, sona el telèfon...

-CONTINUARÀ DEMÀ...-

Channing