..Al Peris, esmorzen junts la Lola i el Guillem:
- Quin enrenou he format sortint amb tu! Ara tothom em va ple de la nostra relació...
- Això és enveja -diu rient.
- Segurament... Bé, ara he de marxar. Aquest vespre passaràs a recollir-me?
- No, no podré. Tinc cita amb un client. Ja ens veurem aquesta nit.
- Ui, a veure si encara se'ns espatllaran les vacances junts...
- No, això mai...

Laura i Marcel entren al bar i amb el Peris i la Cinta, es reuneixen al costat del futbolí.
- Ja està tot filla? -diu el Peris.
- Sí, tinc l'equipatge al cotxe. El Marcel m'endurà a l'estació.
- I tu com et trobes, Laura? -diu la Cinta.
- Bé, de moment bé, una mica nerviosa. Sembla que l'Agustí està molt malament, molt deteriorat... Serà molt dur...
- Però ets forta -diu la Cinta
-. A més, d'aquí a quatre dies, el Marcel anirà a fer-te costat.
- En quan tingui enllestit l'article, marxo amb ella -diu el Marcel.
- Quina manera de començar les vacances, oi? -diu la Laura.
- Tan se val això. L'important és que estiguem junts.
- Has tornat a parlar amb la Carol? T'ha explicat com ha anat això de l'Agustí? -pregunta el Peris.
- Sí, l'he pogut trucar aquest matí per avisar-la que me n'anava cap allí. Es veu, pel que m'ha explicat, que tot es va desenvolupar ràpidament arrel de la pallissa que va rebre. Ara té una pneumònia molt aguda i ja els metges no li donen cap tipus d'esperança.
- I del David? Ja t'has acomiadat?
- Sí, mare. He passat abans de venir aquí. Bé, marxem o faré tard... Us estimo molt -diu la Laura fent petons als seus pares.
Marxa amb el Marcel.

- Pobre Laura... -diu la Cinta mentre es mira a la seva filla anar-se'n.
- Pobre Agustí -diu el Peris molt sec que es torna a ficar darrere la barra.
- A tu que et passa? -diu ella seguint-lo.
- A mi res. Però dius pobre Laura com si la malalta fos ella. L'Agustí és el que s'està morint. Pobre ell, no et sembla? -diu en Peris.
- Com creus que es sentirà la nostra filla quan el vegi? Ella està infectada... I si pensa que ella també es pot trobar en aquest estat?
- La nostra filla és massa forta per pensar una cosa així. Ha tingut sort, i l'Agustí no.
- O sigui, que per tu tot és qüestió de sort, no? -diu ella posant mala cara- Estem arreglats amb tu... Vaig a la cuina.
Cinta emprenyada marxa deixant al Peris repapiejant en la barra.

Teresa entra en la lampisteria on està el Quim:
- Bon dia Teresa. El Huari no hi és ara. Si vol que li digui alguna cosa...
- No, Quim, no cal. Volia parlar amb tu, sobre l'Adrià.
- L'Adrià? Que li passa res?
- Doncs sí, em sembla que té problemes, i molt greus.
- Vostè dirà.
- Mira... jo no em vull ficar on no em demanen, però des de fa uns dies l'Adrià no fa altra cosa que o bé passejar al gos, o bé quedar-se a casa. Ahir em vaig adonar que no tenia menjar i sé que de diners va molt curt. Ara ha hagut de pagar unes quantes factures i es deu haver quedat molt escurat.
- I què vol que jo faci?
- Ajudar-lo, coi! És el teu sogre... Dóna-li més feina si cal!
- Em temo que l'Adrià ja no vol saber res de mi.
- Com que no? Us heu discutit?
- Podria dir-se que sí. Tard o d'hora ho sabrà, però la Clara i jo ens vam separar abans que ella marxés de viatge.
- Oh, em sap molt de greu... Però l'Adrià ho està passant molt magres i algú ha de fer alguna cosa. Jo pensava que tu li podries donar un cop de mà però sembla ser que no.
- Cregui'm Teresa, si fos per mi, tot continuaria sent igual, però ja no pot ser...
- Molt bé, noi. Vosaltres sabreu el que us ha passat. Jo havia de fer alguna cosa... I em sembla que encara la puc fer. Bon dia, Quim.
- Adéu Teresa.

L'Elsa Aguilar es pren un cafè asseguda a taula amb el Jordi, la Carme i la Clara.
- De moment no he pogut avançar gaire. Sembla ser que és molt probable que no hagin sortit del país -diu l'Elsa- Aquesta dada encara l'he de confirmar. Per altra banda, he investigat a l'Oriol. El seu pare va morir quan ell era molt jove. Viu amb la seva mare però sembla que no toca massa de peus a terra. Uns tiets seus es van fer càrrec d'ell durant uns anys però finalment el van haver de portar a un psiquiatre per poder refer-se del trauma infantil.
- O sigui, que està tocat de l'ala -diu la Clara.
- Tot indica que es va recuperar. Des que començà els estudis de batxillerat ha portat una vida normal, sense cap mena d'incident. I se n'ha encarregat de la seva mare.
- La Núria està amb un boig. Pobre filla meva... -diu la Carme.

- I no has pogut trobar cap pista d'on poder ser?
- Ja et dic, Jordi, que no estic segura, però poden ser al país encara. Pel recorregut que m'heu facilitat, ara haurien de ser a França. Tinc col·legues francesos que m'estan donant un cop de mà. Aviat us podré dir alguna cosa amb seguretat. Tingueu paciència. Si la Núria no l'ha descobert i confia en ell, tot estarà bé.
- Això espero... Que Déu vulgui que la Núria estigui bé -diu la Carme.

El timbre de la porta ha sonat. L'Adrià va a obrir.
- Puc passar?
- Teresa? Què hi fa aquí?
- Miri... El Narcís ha marxat amb un amic a dinar, i el Huari ha convidat a la Montse a dinar fora. S'han portat a l'Isaac i m'he quedat sola. Així que m'he dit on podria anar a dinar per estar acompanyada? I he pensat que a vostè no li faria res...
- No, no... és clar, però no tinc res jo a la nevera... -diu l'Adrià una mica desbordat.
- Això no és cap problema, home. He portat uns macarrons com aquells que li vaig dur quan... aquella mala època... N'hi ha de sobres per tots dos. I si en queden, s'ho guarda pel sopar.
Teresa entra.
- No li fa res que dinem junts, oi?
- No, no... al contrari...
- Doncs mentre els escalfo una mica, vostè vagi parant taula. He portar formatge rallat per si li agrada posar-se per sobre dels macarrons. Li agrada el formatge, oi?
- I tant... A més, ja fa una oloreta molt rica.
- Ah, i per postres he portat uns flams casolans que espero, m'hagin sortit molt bons... Va, vinga! Comenci a parar taula!
Teresa entra en la cuina mentre l'Adrià intenta organitzar-se per fer-ho tot doncs s'ha quedat una mica desconcertat.

Pel vespre, el Martí rep una visita a la presó.
- Bona tarda, senyor Costa. Em dic Mercadal, Guillem Mercadal. I com ja l'han dit, vinc disposat a ser el seu advocat defensor.
- Senyor Mercadal, com sap que en necessito un?
- Veurà, jo tinc un soci, l'Andreu Ferrero que és amic del seu anterior advocat. Li va comentar que ja no portava el seu cas i el meu soci m'ho va dir a mi. Se'm va acudir la idea i per això he vingut.
- Si no recordo malament, el seu soci defensa als cooperativistes que han interposat l'acusació en contra meva. No va això en contra de la societat?
- No té per què. Miri, senyor Costa, vull ser sincer amb vostè. Si m'he ofert per portar el seu cas, és perquè crec que té possibilitats de guanyar, i jo sóc un bon professional. L'Andreu pot fer també bé la seva feina, però li asseguro que no tan bé com jo. Que siguem socis no ha de ser incompatible perquè tots dos ens encarreguem del mateix cas, és més, potser fins i tot millor. Jo el conec molt bé i sé quins són els seus punts febles...
- Vaja, sembla que ho té tot pensat, i sap què li dic? Que jo pitjor no puc estar. O sigui, que si vol portar la meva defensa faci-ho, té carta blanca... I per les despeses...
- Pels diners no s'amoïni, Martí... Quan guanyem aquest cas ja ajustarem comptes.
- Molt bé... Ja té client. Quan començarà a treballar-hi?
- Suposo que a finals d'agost. Però abans intentaré que surti sota fiança. Aviat rebrà notícies meves.
- D'acord doncs. Fins la propera visita.
Se'n porten al Martí i el Guillem es queda sol a l'habitació. Encén una cigarreta i diu en veu baixa mirant al buit:
- I tant que el defendré senyor Costa... I seré un advocat conegut per tothom, sortiré en tots els mitjans de comunicació, i gràcies a vostè aconseguiré la imatge i el reconeixement que sempre he volgut... -diu somrient.

En algun lloc, en una petita masia plena d'espelmes enceses, l'Oriol s'apropa al llit on està lligada de mans i peus la Núria, amb una safata portant-li sopar. Deixa la safata en una tauleta. Treu la corda de les mans, i emmanilla una mà al llit per tal que no pugui fugir però sí perquè pugui sopar. També li treu la mordassa. Seu al llit al costat d'ella.
- Ja has comprovat que cridar no et serveix de res, oi?
- Estic marejada, Oriol...
- Beu aigua, et vindrà bé. I tasta la sopa que t'he fet, està boníssima...
- Quan de temps... em tindràs aquí...? - diu sense força a la veu.
- Poc, estimada... Ja queda poc temps... - diu passant-li la mà pels cabells.
- Què vols de mi, Oriol? Per què em fas això?
- De debò vols saber-ho? És molt fàcil...
L'Oriol s'aixeca del llit i va fins una taula plena d'objectes. Poc a poc es gira i mirant-la li contenta:
- Vull la teva sang, Núria. Vull la teva sang...
La Núria el mira horroritzada...

Channing