..Lluís es queda parat mentre la Paquita es mira els slips:
- Hola... Passa alguna cosa? -diu ell.
- No, no... Mirava aquests slips... I he recordat aquella nit que te'ls vaig treure amb la boca... -diu ella amb un to picardós.
Ella va fins ell i el fa un petó:
- Paquita... -diu mig ofegat- i el dinar?
- Ja dinarem després, no trobes?
- Clar... -diu Lluís que es deixa portar.

Marta arriba a la porteria on l'espera el David. Ella entra i després de saludar-lo, li fa un petó:
- Mira, he portat el dinar del bar dels teus pares. No tinc temps de preparar-lo jo, sinó faré tard a La Fusteria.
- Molt bé... La meva germana fa una estona que ha marxat. No sé a on has hagut d'anar amb tantes preses...
- Estàs enfadat?
- No, jo no... Només que vull saber on has anat, res més.
- No pateixis. Havia de veure a una persona i ja està...
- Una persona? Quina mena de persona? Un home? No hauràs tornat a...?
- David? Penses que...? No m'ho puc creure! Tan poc confies en mi?
- Marta, ho sento... No dubto de tu..., ho sento.
- Mira, si vols saber a qui he vist t'ho diré perquè no he d'amagar res: he estat amb la Natàlia, et queda clar?
- Amb la Natàlia? I per què?
- Està fotuda per la marxa de l'Ivan i he pensat que li vindria bé una mica de companyia, tampoc passa res, no?
- No, clar que no... Però no calia que vingués la Laura per cuidar de mi. Jo he sé fer tot sol.
- Ho sé, però així em quedava més tranquil·la, i ara què? Dinem? Encara faré tard...
Marta es fica a la cuina mentre el David la mira amb ulls de penediment.

Mentre Paquita dorm, Lluís parla pel mòbil:
- Te'ls he deixat a la bústia... Una mica més i m'enxampa aquí. Sort que m'ha donat temps a pujar al pis de dalt, perquè ella arribava quasi en el mateix moment que sortia. Ara ja està Josep. Fins aquí, d'acord?... Adéu...

A la nit, Carme i Clara estan arribant a la casa del Jordi:
- El Jordi es comporta tan fredament amb mi...
- Carme, has de passar d'ell. No estem aquí de vacances. Volem trobar a la nostra filla, res més. Deixa de pensar en ell. No tens cap tipus d'esperança.
- Hauria de tornar a casa, no em sento còmoda aquí...
- Hem d'aguantar, a més, a Barcelona no tenim res, només al pare i segons ens diu quan li truquem, es troba bé.
- I el Max? Perquè amb el Quim...
- Ni l'anomenis... Pateixo pel Max, però ara que està de colònies almenys sé que s'ho està passant bé.
Carme obre la porta amb unes claus i al entrar es troben la taula parada per quatre persones. Surt el Jordi de la cuina.
- Ja pensava que us havíeu trobat amb dos anglesos i que us havien convidat a sopar.
- Molt graciós, Jordi. Volíem sortir. Ens mengen els nervis sense fer res... Qui sap com pot estar la Núria ara -diu la Clara.
- Quatre coberts? És que tenim convidat a sopar? -diu la Carme.
- Efectivament, aquesta nit serem 4, i no és convidat sinó convidada. He considerat oportú que sopés amb nosaltres doncs ella es farà càrrec de trobar a la nostra filla.
- Ja has trobat detectiu? I per què no ens havies dit res fins ara?
- Calma't, Clara... L'he contractada aquesta mateixa tarda. M'ha costat donar amb ella. Sembla tenir bona reputació. Filla d'un comissari de policia, fa uns anys va col·laborar en la detenció d'una noia que va cometre dos assassinats. Potser, no esteu al cas d'allò...
Jordi entra en la cuina i surt acompanyat per una dona de cabells curts i de color ros fosc, ulls blaus i vestida en tons blavencs...
- Carme, Clara, us presento a l'Elsa Aguilar. Ella serà la que porti la investigació.
Les dues dones es queden sorpreses.

Al mercat, la Pilar entra en la parada de la Lola:
- Et veig una mica pansida... No et trobes bé?
- Sí, és que avui és un dia molt especial per mi, bé tu ja ho saps. Cada 24 de juliol se'm fa el dia més llarg i pesat de l'any. Arribo a casa i em trobo sola, cada any més sola...
- Em tens a mi, Lola... Té. Per molts anys...
Pilar li dóna un regal i li fa un petó.
De sobte comencen a sonar les veus d'uns nois, i una estudiantina es planta davant de la parada de la Lola cantant-li només per ella. La cara de la Lola és d'emoció i sorpresa.

Al bar del Peris mentrestant, en una taula estan assegudes la Natàlia i la Marta.
- I tu com estàs?
- Millor. Em sento bé pensant que l'Ivan està fent el més correcte. Si s'hagués quedat amb mi no m'ho podria haver perdonat. I tu què tal?
- Molt bé amb el David. Ara treballo a La Fusteria, començo després de dinar. A veure si et passes algun dia...
- Clar que sí, quan vulguis. I què m'havies de dir?
- Sí, és que m'has de fer un favor. Ahir vaig haver de sortir un moment i li vaig dir al David que havia quedat amb tu. No t'ho preguntarà però per si de cas...
- No t'amoïnis, faré de coartada teva.
- Moltes gràcies... -diu la Marta contenta.

En una altra taula, prenen una cervesa l'Andreu i el Víctor Segura:
- Doncs em va dir de tot, i ho vaig deixar córrer. El Martí Costa es mereix estar on està i trobo que serà molt difícil que algun advocat el vulgui defendre.
- Segur que no seré jo. Tinc com a clients als denunciants i penso com tu, el cas del Martí és difícil, portarà molta crítica social. Qui se n'encarregui de defensar-lo s'haurà d'acostumar a que molta gent de Sant Andreu el faci el buit.

L'estudiantina acaba el seu repertori i d'entre els estudiants, s'obre camí el Guillem que es mira complaent, la cara de felicitat de la Lola.
- Què fas aquí? -diu ella fascinada- No em diguis que ha estat idea teva?
- I tant! És el meu primer regal d'aniversari.
- Oh, Guillem... No m'ho esperava... -diu sortint de la parada.
Lola es posa davant d'ell que li agafa les mans.
- Mai ningú havia fet una cosa així per mi -diu ella.
- Sempre hi ha una primera vegada per tot. Però Lola, no pensis que això acaba aquí... A les 9 una limousine passarà per casa teva, et recollirà i et portarà a sopar amb mi... Si vols, és clar...
- Clar que vull... És l'aniversari més emocionant de la meva vida... Gràcies... -diu ella que mirant-lo fixament li fa un petó.
I l'estudiantina es posa a tocar de nou una nova cançó.

Carme, Clara i Jordi parlen després del dinar:
- Què us va semblar l'Elsa? -diu en Jordi.
- Sembla competent. Té les idees clares, sap què vol fer i com. I diu que investigarà a totes les persones relacionades amb ella.
- I és molt maca i jove... -diu la Carme.
- Sí, ho és. Però si l'he contractada és per ser una bona professional en la seva feina, i per res més. Ja veureu com la seva tasca donarà fruïts aviat. Ah, i per les despeses no us amoïneu. Jo ho pagaré tot.
- Sembla que ho tens tot ben lligat, no?
- Ho procuro, Carme. Ara sí. Abans em deixava portar per tu i pels meus pares... Però això ja s'ha acabat. Ara sóc un home nou...
- Sent així, sembla que la Clara i jo ja no hi pintem res en Roses.
- Jo no us faig fora, us podeu quedar tot el temps que ho desitgeu. Podem seguir els avanços de les investigacions tots plegats. A més, Carme, tu has de fer repòs que has de recuperar-te, no?
Carme s'aixeca de la taula i se'n va. Clara i Jordi beuen mirant-se.

A la platja, sota una carpa, i sense ningú al voltant, la Lola i el Guillem seuen a la sorra mirant les estrelles, amb una copa de cava cadascú.
- És el millor aniversari de tota la meva vida... Mai m'havia fet sentir tan especial.
- No saben el que s'han perdut... Jo també he estat sol molts anys i potser va sent hora de posar el punt i final a aquesta solitud. Des que et vaig conèixer no he pogut deixar de pensar en tu; he anat a la parada amb excuses tontes només per poder veure't una estona, i quan em vas dir que feies anys, no em vaig poder resistir.
- I jo t'ho agraeixo molt... Però Guillem, no vull que això sigui un conte de fades. No vull despertar-me demà i saber que tot ha estat una il·lusió, un miratge...
- No ho serà si tu no vols que ho sigui... Lola, el teu regal d'aniversari és més que un regal... És una manera de dir-te que sento per tu alguna cosa molt especial i que si vols, podem intentar-ho...
- I tant que vull...
Guillem agafa la copa d'ella i les deixa sobre la sorra. La mira fixament, els ulls de la Lola brillen. Guillem acaricia la cara d'ella i poc a poc els seus llavis s'uneixen a la mateixa vegada que es deixen caure en la sorra...

Channing