.. El Narcís es queixa a l’Alfons del que li va passar quan buscava feina. L’home el consola dient-li que els tontos són ells, però que no busqui pel seu compte perquè la Montse ja ho està fent.
Com que el Narcís demana quant de temps s’haurà d’esperar, l’Alfons proposa tres setmanes.

I, un cop a casa, comenten una foto que ha enviat el Quim; la Teresa afirma que els avions li fan por però que li hauria encantat conèixer París i, sobretot, Viena... De manera que l’Alfons té una idea i demana la col·laboració del noi.
I el Narcís, content com un gínjol, diu a la seva àvia que té mal de panxa i que l’acompanyi al metge.

La Blanca i el Fede segueixen el seu via crucis personal cap al matrimoni.
Ell, més dòcil que un xai, busca sense trobar unes invitacions que els agradin, se sotmet amb la Blanca a un curset eclesiàstic prematrimonial i preconciliar, on, davant la fervorosa diatriba del mossèn a favor de la castedat i l’objectiu procreatiu del matrimoni, el Fede comença remugant però un espectacular pessic de la seva nòvia el fa canviar de discurs i fa un míting més carca encara que el del mossèn.

Més tard, a La Fusteria, l'Alba els porta el primer regal de noces: un dibuix tot cors i carrincloneria, molt típic d’una nena de la seva edat... i el Fede decideix fer-lo servir per les invitacions de noces.

La Paquita es creua amb el Manel i se sent violenta.
Amb una excusa qualsevol se n’allunya, però ell, a la tarda, va a veure-la a la botiga de la Marta (que, per cert, no fa ni un ral darrerament). Quan ell li explica que li ha sortit una feina però que els horaris són molt dolents, ella no pot més i confessa el seu amor per l’home...

I és que hi ha petons que deixen més petja que els perfums que anuncien a la tele. S’ha enamorat però entén que no pot ser, així que demana al Manel que sigui comprensiu si no torna a casa seva. Li assegura la seva presència al judici, que serà divendres, però a partir d’aleshores mirarà d’allunyar-se’n.
El Manel sembla entendre-ho i se’n va.

Avui és el dia que el Franciscu surt per primer cop a Vides de Lloguer. L’expectació és general i la gelosia del Peris és evident. Com que la Cecília proposa mirar tots junts el debut de la nova promesa de l’escena catalana, el Peris ha d’acabar acceptant... i a l’hora del culebrot tothom hi és menys la Isabeleta que ha hagut d’anar a veure una parenta.
El Franciscu, que ja ha hagut d’anar repetidament al lavabo, apareix al final del capítol: baixa d’un Mercedes; un xofer negre li obre la porta i ell, majestuós, talment Montserrat Capdevila de Sant Andreu, ensenya un sobre i declama: “porto els papers de l’odi... i la discòrdia.” Una sola frase!
Tothom riu però fins i tot el Peris se sent content i, tot i que remuga, la picabaralla que mantenen els dos amics ja és més divertida que àcida.

Quan la Teresa torna a casa, ho troba tot a les fosques i s’estranya. Crida l’Alfons i aleshores sona una música... el Danubi Blau. Ella se sorprèn quan l’home li diu que han de practicar per no fer el ridícul...
I quan li explica que ha reservat un viatge a Viena d’una setmana, la Teresa reacciona de manera inesperada: fa cara de pomes agres i li etziba: “abans de fer una cosa, potser que em preguntis què en penso”.
Ell es defensa, desconcertat, dient que es tractava d’una sorpresa. “doncs mira”, rebla el clau ella, “has fotut la pota”, i li demana que anul·li la reserva...

Spock